LA PLOMA QUE DANSA AL VOLTANT DE LES PARAULES

LA PLOMA QUE DANSA AL VOLTANT DE LES LLETRES

Diuen que la vida és una combinació de poesia i prosa. Hi ha manuscrits antics, redactats per mestres del món literari, dels quals s’ha ignorat durant moltes dècades el seu llegat talentós. Han estat obres inèdites, immerses en l’obsolescència i la desatenció popular; obres que no han tingut l’obertura exigida per fer-se un bon lloc i expandir la saviesa implícita creada. És tot un misteri que ha acaparat segles d’investigació activa per part dels erudits més prolífics. La Bíblia n’és un exemple inqüestionable: un llibre d’antiquari que ha estat traduït en una infinitat de llengües, dilatat sense murs ni fronteres, però del qual se’n desconeix el llinatge, la veritable identitat de l’autor. De manera contemporània, s’han fet moltes rèpliques d’aquesta lectura sagrada que, en estat primari, vol transmetre als homes austers, negats a la fe, gairebé declarats agnòstics  a tenir l’habilitat de contemplar una teoria teològica, de les tantes lligades al naixement del planeta terra. 

L’art de l’escriptura és com una història atemporal que marca un passat i condiciona un futur, el qual en el primer cas acostuma a quedar imprès dins dels cors de la gent, moltes vegades en circumstàncies imprevisibles, sense que el narrador hagi estat un expert i culturitzat des d’un vessant acadèmic. 

Escriure no solament implica arribar a tenir l’oportunitat d’informar-nos a través del encuriosiment, la intriga, les ànsies afanyoses per comparar i contrastar el contingut amb altres modalitats de llibres. Va més enllà de l’aprenentatge ortodox, de la convencionalitat didàctica, la qual arrossega a l’alumne a recopilar dades, conceptes, que són definits pròpiament com a tecnicismes: unes paraules difícils de comprendre que s’arxiven quasi permanentment dins la memòria, temptada al fidel registre i a la compilació de records de tipologia diversificada. Quan algú decideix reflectir, amb grafies alfabètiques o símbols, un  desplegament de frases connexes moltes vegades no pretén que el lector es nodreixi de coneixements, que només un pedagog seria capaç de verbalitzar. No obstant, el que vol és impressionar, captivar i commoure l’ànima de les persones, que ressegueixen amb atenció les idees que el creador ha pensat difondre, revelar amb fervor. Les lletres, igual que la música, deixen constància de l’existència de temàtiques controvertides, polèmiques i, fins i tot, de difícil interpretació i enteniment. És necessari, però, deixar-se portar per l’essència que l’escriptor transfereix sense pausa; una essència que s’encomana, embriaga els sentits i energitza la ment amb noves creences, visions i percepcions que, sovint, poden ésser debatudes  mitjançant un diàleg moderat entre tertulians. 

El fet de llegir amb una certa assiduïtat ens acosta a nosaltres mateixos, provoca que puguem evolucionar com a éssers i fer-nos un lloc en aquesta societat competitiva i innegablement elitista. La lectura és comparable amb aquelles notes musicals que es toquen amb un instrument i deixen empremtes que ja mai més podran diluir-se, esvanir-se, desaparèixer del tot. És com una mena de melodia agradable, plàcida i suggerent, que ens va empaitant al llarg de la nostra trajectòria plena d’enigmes, incògnites, dubtes, interrogants i incerteses. 

Hi ha persones que defineixen l’art d’escriure com el mirall de l’aura que no és tangible, perquè no es pot visualitzar ni focalitzar, però, així i tot, roman íntegre i completament immodificable. Tot el nostre bagatge d’experiències pot estar fusionat  a partir d’un relat biogràfic, en què el dramatisme i l’hedonisme són ingredients que es solapen constantment. La persona és capaç d’enquadrar en diferents pàgines estones d’hilaritat, plaer, goig i petites porcions d’optimisme alhora que també s’abriga en el dolor més impertinent, que en gran part encapsula els fracassos, les decepcions, aquelles vivències que causen una barreja d’indignació i frustració. 

En canvi, no tot el que escrivim té un caràcter realista, ratificant, demostrable. A vegades sostenim el bolígraf per deixar desplaçar la imaginació, que sembla vol fer emergir l’enginy, la creativitat i la màgia per saber inventar personatges heroics, aventurers, magnànims o porucs, covards  i  derrotats per les seves febleses: personatges sempre susceptibles a generar un interès mediàtic per una trama argumental fortament atraient i enlluernadora. L’habilitat de deixar-nos portar per les ocurrències menys annexades a uns cànons dogmàtics i tradicionals fa que tots els destinataris que llegeixen les històries puguin fer una mena de capbussament i endinsar-se en escenaris atípics, en protagonistes excèntrics, en una seqüència de fets anecdòtics, que solen transgredir els paràmetres, que ens acosten al que coneixem com una ètica socialment acceptada i una conducta moralment dignificada. 

El públic infantil i adolescent té la potestat més refermada i un criteri selectiu a l’hora de notar quins gèneres literaris poden ser del seu grat. Potser sembla paradoxal o, bàsicament, contradictori, però la flama de la innocència i l’opinió, tan genuïna i gens influenciada per la ideologia de la població adulta, fa que els nens puguin recrear-se, a través del gaudiment, en aquelles escenes i contextos d’aparent autenticitat, amb crítiques i judicis de consistent valor. El cervell de la canalla és adaptable, modelable, amb una capacitat innata a l’hora de tenir el domini de discriminar aquells capítols, que els hagin semblat mediocres, i ressaltar amb escreix les parts de l’obra, les quals han fet avivar la ingenuïtat i remoure positivament emocions soterrades, que no afloraven abans amb espontaneïtat i expansió.

Celebritats com “Platero y yo”, “El manuscrit del segon origen”, “ Diari d’un jove maniàtic”, “ El màgic d’Oz” o “ El petit príncep” han creat un ressò que no pot esborrar fàcilment aquells esdeveniments èpics, que transporten els personatges ficticis cap a un espai ple d’al·legories, metàfores i prosopopeies. Els nens, en aquesta ocasió, són la  generació idònia  que els permet fantasiejar sense límits,  ja que es deixen desplaçar cap a llocs de faula i personatges que mimetitzen amb l’entorn, a fi d’intensificar els estímuls i apagar l’assedegada de la sorpresa que comporta conèixer el desenllaç fatídic o pròsper d’unes identitats de ficció.  Cal dir que el foment de la lectura provoca, sens dubte, somriures i llàgrimes en les llars. Costa poc tenir la certesa que allò que l’autor pretén abocar a través de les paraules estàtiques  tindrà repercussions, que provocaran canvis en la situació vivencial dels éssers humans. Hi ha llibres que tenen la intenció d’exemplificar qüestions que els autors han pogut viure, escoltar i, per tant, assabentar-se dels beneficis o danys posteriorment produïts.

 Els llibres de medicina en són una mostra; un arquetip que pot fer que els lectors àvids, que busquen fórmules per solucionar els conflictes que assetgen les seves vides, acabin trobant l’antídot que els farà enterrar el calvari i l’estat de penitència i d’esclavatge que els manté paralitzats, amb un desesperant desassossec.

Altres llibres transporten el lector cap a un viatge interminable per una ciutat, un país, un petit poblet d’alta muntanya o una illa perduda enmig del mar. Volen donar vida a les localitats i els paratges més bucòlics, paradisíacs i fascinants, perquè la gent pugui emprendre el vol i trepitjar terra ferma en nous horitzons, que sempre apunten cap a un infinit encara no albirat. 

La lectura, en qualsevol cas, ens fa adonar que no estem sols en aquest estratosfèric univers. Realment, estem acompanyats, interconnectats per un preludi i un avançament que no s’interrompen. El present és aquell instant infinitesimal, que ens permet esbrinar d’on provenim, quines són les nostres expectatives de vida i què ens depara el destí i els llibres, en aquests casos, sempre  projecten la roda del temps en paràgrafs plenament estructurats. 

Els animals que intervenen en pel·lícules d’animació tenen la tendència a peregrinar; de naturalesa  nòmada, no s’aturen davant les alteracions climatològiques en la seva expedició cap a indrets no explorats i són un referent perfecte de molts llibres, els quals fan deformar l’estat d’una realitat objectiva i fer que tot sigui concebible a través d’un surrealisme intencionat. 

Tot tipus d’ocells recorren l’espai ingràvid  per buscar recer, acolliment,  benestar i aliment i, per tant, preserven el seu instint de supervivència. Orenetes, gavines i àligues, per exemple, des d’una alçada supèrbia veuen una magnificent panoràmica i la seva desplegada fa que puguin somiar despertes, amb uns moviment acrobàtics que s’insinuen sense vergonya. 

 Els llibres, sens dubte, busquen que la ment humana enlairi la mirada cap al cel i pugui veure que hi ha un munt de territoris per colonitzar, gràcies a la inventiva entrellaçada de personatges que tenen forma, casta, nacionalitat i raça pròpies.

S’ha de considerar que cada llibre és com una porció de terreny per la qual es pot transitar a partir d’un esguard, que repassa les línies de cada fragment amb exhaustivitat, a fi d’ arribar al desenllaç desitjat i, així, trencar amb els estigmes d’una novel·la o conte amb un final sospitós, monòton, predictible.  

Llegir és l’equivalent a una operació d’ anar i venir, com  les onades amb un efecte retroactiu. La ment evoca, s’embabaia, idealitza, pot configurar imatges, fenòmens, successos, per procedir a la conservació  d’aquelles paraules, que provoquen l’aparició  d’una odissea onírica en estat purament conscient. 

Els diaris íntims són el prototip d’obres potser menys reputades tot i que tenen molta valia intrínseca. Les persones, que s’entretenen en escriure’ls, molt probable busquin poder alliberar-se de les càrregues i feixugueses emocionals, que no les autoritzen a viure amb una certa autonomia i llibertat. Aquests llibrets, normalment intransferibles, tenen la particularitat de declarar a títol individual secrets obscurs, íntimes confessions i preocupacions definides o vagues.   

La gent que habita en zones rurals tenen més tendència a valorar i a guardonar  l’ambient en què es desenvolupen, el qual comporta serenor i distensió respecte al dels indrets urbans. Ben segur que quan se’n van a dormir, uns minuts abans, fan un recompte de la jornada i l’acaben extrapolant en paper tintat, a fi de donar crèdit  a aquelles situacions, que poden haver destacat per una  alegria prevalent o un patiment desbordant. Aquest col·lectiu de persones solen sostenir un quadern sota el braç, per capturar les seves memòries en paraules transparents com l’aigua i reflectants com els vidres perforats pels raigs ultraviolats. 

Molts pagesos de valls distants, recòndites respecte al que coneixem com a llocs  moderns, civilitzats  i en constant progrés, guaiten l’albada i el crepuscle vespertí amb admiració i honorabilitat. Tots els sinistres mediambientals, que repercuteixen la seva subsistència per ésser homes de camp i destral, els tenen batejats com a ínfimes incidències, necessàries perquè la natura sempre cíclica pugui renovar-se, regenerar-se i adaptar-se segons les lleis estacionals. 

Aquests camperols molt possible no tinguin el comú denominador de estar versats, de tenir un domini superlatiu de les llengües a nivell oral i escrit, però ben mirat tampoc els cal. Amb errades ortogràfiques, una tipografia no gaire ben emprada i alteracions en la morfosintaxi, que a vegades capgiren l’ordre estandarditzat de les frases construïdes, saben expressar a la perfecció què els suscita l’Arc de Sant Martí, una posta de sol ubicada en una muntanya separada per dos cims en forma de forca, un plugim prudent que va quallant els conreus per fomentar la fertilitat i els floquets de neu que, a l’hivern, provoquen pinzellades d’escuma en un paisatge digne de ser fotografiat. Aquestes aparents futileses desperten la inspiració en els camperols per agafar un feix de folis i començar a abocar la seva font de nutrició intuïtiva, repleta de consagració i empirisme. 

Curiosament, dins de molts baguls i prestatgeries pertanyents a cases rudimentàries es guarden immenses col·leccions de diaris, cartes, postals, telegrames i anotacions, en què les observacions i les reflexions sobre la biodiversitat de les espècies d’una terra viva i accessible es troben incloses. L’afició per l’escriptura adopta un estat febril que els homes de paratges perduts en localitats allunyades d’una vida estressant, frenètica i tumultuosa, saben conservar amb una fidelitat inversemblant. Per ells, existeix una gran diferència entre parlar i escriure. Quan expliquen històries, moltes vegades basades en la pròpia pràctica experimental, el vocabulari usat té més limitacions. No obstant això, amb l’ús de l’estilografia poden escriure d’una forma introspectiva, revestida d’esplendor i riquesa descriptiva i, per aquest motiu,  el mode en què comuniquen allò que saben sobradament és molt més impactant, innovador, determinant i insòlit.

Els receptors que tenen el goig de llegir aquestes obres clandestines, de nul renom, veuen clarament com l’ànima de la gent de vida humil, ordinària i senzilla sap com adreçar-se cap a ella mateixa  per reproduir un enfilall de sensacions, de respostes que no es mouen per un criteri pròpiament analític, purament lògic i basat en un treball de recerca científica. Ben al contrari, els agricultors, ramaders i totes les figures testimonials que reverencien a cada segon la rellevància de ser membres d’un ecosistema verge, càndid, destinat sempre a créixer i procrear, parlen amb els dictàmens de l’esperit: una diapositiva que emmarca cada detall, cada simetria, cada forma i color amb una portentosa gràcia i un torrent de sapiència indiscutible.

I aquí es on radica el veritable escriptor: una persona que ha perdut el recel, els prejudicis, que ha pogut despullar-se d’estereotips, de paraules prohibides i s’ha desprès de la por i les amenaces internes, que causa tot sovint transmetre allò que pensem o sentim. 

Ja per fi podem concloure que l’escriptor és una entitat bohèmia i somiadora davant la vida, com els estels que suren per un espai diàfan, sense presumpció ni ambició, a fi de  reafirmar a partir de suggeriments, valoracions i declaracions neutres o imparcials, cada paraula que decideix triar a la seva imatge i conveniència.

 Aleshores la poesia i la prosa poden ballar embadalides al ritme d’una sincronia que sembla quimèrica, però molt vinculada a un plànol, en què els relats es troben dotats d’un realisme pur o adulterats per mots, que no es cenyeixen a una veracitat irrefutable i, per consegüent, qualsevol utopia serà benvinguda i podrà esdevenir-se  amb delit  davant dels ulls de l’artista creador.