PARADISSOS LLUNYANS

 

PARADISSOS LLUNYANS

En Maurici amb el cap molt trasbalsat i veient onades que el sacsegen amb un torrent de força atípic s’encamina cap al lavabo. Sent un cop de porta brusc però ha perdut la noció de la realitat tot i que intenta cridar la dona sense gaire encert. El passadís es belluga, va desplaçant-se com un vaixell que va a la deriva perquè el capità no el pot fer virar. Moltes voltes van emmirallant-lo com un home que va perdent els sentits per segons. Arrossegant-se, aconsegueix entrar al lavabo i accedir al plat de dutxa que va gotejant, a fi de remullar-se la cara. Tristament, l’intent resulta envà, mentre el rajolí va degotant. Es vol desvestir, però sent l’asfixia prement-li el pit. No obstant, cap gest amb el cos és exitós, mentre, sense preveure-ho, cau enrere amb la camisa folgada i s’endinsa al paradís del descans més fefaent.

La Rosalia és al replà però arran de porta d’un marit que l’abandona sense premeditació. Sent el cos de l’home dissecat igual que el seu, ple de verí no derramat a temps que ha acumulat un deute de sang acarnissat pel pas dels anys.

Un somriure ingrat però alhora complaent retola una expressió porfidiosa i perversa mentre el palpitar del cor més ufanós ressona al compàs d’un himne musical filharmònic. Ja gairebé convençuda, entreveu nous horitzons en què la captivitat més perdurable quedarà substituïda per Arcs de Sant Martí plens d’esplendor, gratitud i d’auguris de combregada llibertat.

 

 

 

 

ENGINY ASSEDEGAT

 ENGINY ASSEDEGAT

Els cacauets provocaran una reacció letal que no serà policialment demostrable. Petits marejos i prou. La Rosalia a les golfes també es sentí marejada, però va resistir. Només uns poquets grams, pensa per a si mateixa. I ja n’hi haurà prou perquè les ombres d’un passat pudorós i alhora iracund puguin esvanir-se; deixar d’empaitar-la com si fos la profana d’aquesta malifeta.

En Maurici continua assegut a taula mentre el disc de l’Aguilé es deixa cantussejar. Espera engrescat l’arribada de la seva dona. Ella l’havia avisat que no es mogués. La dona agafa el morter i amb uns copets poc ressonants fa la picada. Un grapadet al cor del pastís barrejat amb la nata trufada i prou, es diu triomfal. Empolvora i agafa un bol poc fondo, en què deposita el pastís. Amb un encenedor que té al costat de la vitroceràmica, deixa que les veles recobrin vida. Totes semblen damisel·les que esperen a la cort a que el príncep les absolgui de les tenebres més pecadores. Ella ja s’ha sentit patidora, també torrada fins al cor de rancúnia. Les aromes de la dolçor faran que tot rastre agre s’esvaneixi, s’evapori, pugui exterminar-se sense retrocés. No hi haurà errades. Cap prova que pugui incriminat al criminal. Una mort gairebé plàcida, ràpida, ben enginyada, enllestida i rematadora. Ni acusats ni innocents. Només un comiat i una benvinguda. Una festa amb un festival de focus acolorits i plens de gresca sensual.

LLUMS D'INCONSCIÈNCIA

 

LLUMS D'INCONSCIÈNCIA

L’aquí i l’ara va deixant anar un diàleg que no es fa prolífer. Els Ribó no s’escolten. Van recorrent la sala enfocats per un fanal que focalitza llum en una circumferència que ells desafien amb moviment oblics. Els caps repenjats, els ulls mig aclucats, la boca tancada i barrada, els pensaments traginant cap als inicis de la reconquesta sentimental. La Rosalia ara aprofita la companyia d’un home que necessita d’una santedat per netejar la seva ànima bruta.

La taula llueix les sobres d’un vermut que quasi ha quedat arrasat. Pocs musclos i gambes queden reflectants davant d’una fanal que expira la seva potència lluminosa, a fi que la parella es pugui encantar en aquesta vesprada delectant.

Tres quarts d’hora i la Rosalia trenca amb el silenci. Es posa uns guants de làtex. Recull les safatetes amb miniatura i la seva copa la porta cap a la cuina. Deixa la d’en Maurici a taula, no fos cas que volgués continuar amb la cerimònia tot sol mentre ell és al teatre. Li diu a en Maurici que l’esperi al sofà, que no prengui mal amb tant de tràfec, que ella ja prepara les postres. Desembolcalla el pastís més idealitzat com a entranyable. Als armaris superiors agafa dues veles, perquè l’home faci els honors de l’aixovar més esplendorós. Vol que ell bufi.

Ella se sent temptada a fer una picada amb avellanes i cacauets. No vull que li passi res al meu home, pensa. Primer es retreu, tot i que després es diu: però ho he de fer. La torrada del cacauet pot provocar un efecte al·lergen i conduir-lo a la mort menys corroborada. No voldria que la vesprada s’exhaurís, conclogués, finalitzés la seva posada en escena. Però les mentides han de ser recompensades. La mort és lúgubre, com un ataút que no floreix amb cap poncella nascuda a partir d’unes entranyes maternes. Ha espurnat la flama de l’engany. Ha professat que la Rosalia la pugui contemplar amb consternació i desconeixement. Es sent esquifida, arreplegada, encartonada, solcada, davallada, completament moribunda. Però ella no ha de morir. No s’impartiria justícia.

LA TRENCADISSA DELS VIDRES

 

LA TRENCADISSA DELS VIDRES

De sobre, després de la presa del vermut, la dona s’apropa al magnetòfon. Busca un recopilatori de Luís Aguilé: cançons melodioses, que fan que els melòmans puguin escoltar i engolir sense privacions. En Maurici assenteix. Aquesta nit ell és el majordom de la Rosalia. No li pot girar l’esquena. S’ha de comportar com un atractiu cavaller, com un servent que ha complaure els capricis minuciosos d’una dona que ha deportat mitja vida cap a l’altra banda de la línia equatoriana, que separa els dos hemisferis. S’ha fincat al Sud i ha abaixat la guàrdia. S’ha descalçat, s’ha desmantellat, s’ha exposat a perills insòlits, però ha sobreviscut com una cavernícola durant l’era més prehistòrica. Ha estat presa de cavernes, en què les pintures rupestres han representat una col·lecció de cartes amb lletres desdibuixades. Tot es troba al cementiri, es diu la Rosalia. Tot ha mort, torna a pensar. Menys el nostre amor, es diu un tant incrèdula mentre pitja l’antologia de temes de l’Aguilé. Els dos es posen a tornar a ballar. El fanalet alhora flameja llum atenuada, adormida, reposada, pràcticament debilitada per una penombra exterior que es resigna a amainar.

A fora tothom preparat per l’espectacle pirotècnic. I els Ribó gaudint de la sonata més melodramàtica de tots els temps: amors robats, pròfugs, segrestats; amors difamats, embenats, corsecats, desgastats, sucumbits; amors que ja han renunciat al fanal de la llum més intuïtiva; amors que han acabat embussats per un riu vorejat d’espinoses herbes que van punxant les corbes menys explorades dels cossos de la parella; un riu que no representa una llar segura; un riu fecundat des del merder, el fem més pestilent; els esfínters que ens alliberen d’una indigestió física, però també emocional.

ALÈ PUDENT

 

–

ALÈ PUDENT

En Maurici s’havia quedat mig endormiscat a la butaca del menjador però no ha estat un son en què aprofundís cap a altres òrbites paral·leles. Tot el que ara viu amb l’esposa, d’altra banda,  li sembla galàctic, com si ell fos un alienígena que ha aterrat al planeta Terra sense equipatge. No hi ha carnets, passaports, certificats d’identitat, cap document que pugui declarar que és un ésser viu. Tot és difós, borrós, molt fulminat de claror, pràcticament espès.

Ell s’aixeca i corre a apagar els llums de la sala. Encén el fanal al centre de la taula amb un hule ple de tulipes, fet a ganxet.

S’apropa a l’home i li fa un bes que el deixa sedat de fervor. En Maurici voldria que es pogués perseverar sense fusions ni apagaments. Però el temps, sempre canviant, redreça les coses. Les fa definides, geomètriques, adoptant un perfil que té capacitat i amplitud; un temps que acaba sent com la tardor caduca: tot es despulla, tot descarrega el seu portaequipatge, les maletes s’endrecen i no es toquen fins que el sol comença a apuntalar rajos de calor robusta. Els maletins i totes les pertinences reposen en prestatges fins el produir-se el següent viatge.

En Maurici s’aixeca i acompanya la dona a la cuina. La dona obre l’armariet de l’altell i treu diminutes safates de ceràmica  per procedir al vermut. En Maurici li pregunta pel vi. Ella li diu que al rebost hi ha un Priorat recent comprat. Ell puja les escales per cercar-lo. En una posella encastada a la paret el veu acomodat i l’agafa. La Rosalia també agafa dues copes. Amb un fregall i sabó les renta i després les esbandeix perquè puguin tenir l’efecte d’emmirallament desitjat mentre brinden.

Ja té el vermut a taula. Tot és prou simètric perquè amb escuradents procedeixin a una picada. La Rosalia observa en Maurici. El veu radiant tot i que quelcom esgotat. Segurament les fissures de l’envelliment passen factura. Acaben deixant petges que es fan infal·libles. No poden eludir ni transformar-se en una joventut inacabable. Tot té un preu. La Rosalia veu el marit menjant mol·luscos, marisc, tubèrculs, olives, hortalisses escalivades i es queda badoca. No sap què dir, tot i que li repeteix com un mantra que aquesta nit serà la més estrellada de l’any, amb una lluna nova irradiada de lluentor; una lluna que farà història. 

VIDES SENSE DESTÍ

 

VIDES SENSE DESTÍ

La Rosalia s’entreté amb la pastissera. Ningú més que ella sap perquè vol tensar el temps. El vol tibar i també vol calcular el marge que té abans no hagi de desertar de la guarida compartida amb en Maurici, per acudir a l’improshow. Parlen de la meteorologia al Lluçanès; de les noves generacions de joves que perden l’afició pels preparats culinaris. També dels vells temps, en què els cavallers galantejaven les noies amb una formalitat immillorable; de l’habilitat d’entretenir-se amb la parla més accessible, sense aparells electrònics com la ràdio o la televisió. La Rosalia explica a la venedora que avui és un dia especial; que celebra les núpcies amb el seu home, malgrat haver transcorregut la cinquantena. La pastissera la congratula. Victoreja aquest acte tan merescut. Diu que voldria estar a la pell de la Rosalia, però l’home de la venedora ja fa deu anys que va morir. Un accident de trànsit, en què conduïa el seu gendre cap a Perpinyà; una sortida de vacances va tenir una fi despietada, en què els dos són víctimes d’una impactant col·lisió a la carretera, sense equipament oportú davant d’una nevada espaterrant. Tot un infern, recorda la pastissera amb uns ulls melancòlics i letàrgics, però alhora admissibles davant les contrarietats d’una vida avinguda als sobresalts més escabrosos.

Gairebé mitja hora de tertúlia després d’haver pagat el pastís somiador. La Rosalia s’acomiada de la dona i li desitja salut i prosperitat en la vida que encara li depara. S’encamina cap a la porteria imaginant-se els sabors del pastís: galeta, praliné, cafè, fruits secs, nata i un toc de trufa endurida en forma de tauló. Va imaginant en Maurici fent tast d’aquest guardó alimentari tan gustós al paladar. Ella no pot ser més complaent. Tot vol que surti pulcre. Vols que ells dos puguin fondre’s amb les flaires d’uns tastes inigualables.

Puja l’ascensor i obre la porta amb ímpetu.

OCELLS SENSE ALES

 

OCELLS SENSE ALES

En Maurici espera pacient. Mentrestant, trasteja l’armariet, en què el compta revolucions de la llum té cabuda. Busca llumins per encendre veles i, per sorpresa, troba un fanalet que li sembla prou suggerent per posar-lo al centre de la taula. L’agafa amb cura. És d’una forma romboidal, amb un perímetre d’acer inoxidable. Prem l’interruptor de l’encesa i veu que il·lumina prou bé la sala. Es queda enlluernat, embabaiat, torbat per una sensació d’estranyesa. Tants anys arraconat i ara potser pot aportar un toc d’ambientació prou càlid, per fumigar totes les penes d’una rematada època. La llum sempre perfuma, depura, llustra, desinfecta i desintoxica tot rastre de porqueria. Emet puresa, pulcritud, virginitat, la guspira d’encant i, sense dilacions, deixa que qualsevol espai rellueixi mancat d’odi i remor rancuniosa.

La Rosalia s’encamina a la pastisseria. Aquell tortell ovalat, gratinat amb fruits secs i unes roses amb pètals desplegats al nucli de la pasta més vistosa captiva la seva atenció. Es mira els replecs i veu com els colors beix i daurat són idonis per una cèlebre vetllada. Una vetllada en què els comensals alçaran les copes en senyal de bonaventura i pau. Voldran degustar les postres sense resistir-se, sense posar-hi objeccions que robin un moment magnificent.

En Maurici posa el fanalet, apaga el llum general i veu com reflecteix una posada extasiada, dotada de romanticisme i bellesa per eternitzar l’encontre. La Rosalia triga molt a arribar, es diu l’home impacientat. No sospita ni en somnis que serà obsequiat amb un lot d’ingredients de confitura, que podrà assaborir sense demanar permís a cap mentor. Podrà dissoldre els sabors amb pausa, intermitentment; delectar-se sense pressió ni cap fenomen amenaçador. Per fi nosaltres sols, pensa en Maurici. Cap brúixola, cap temporitzador, cap rellotge de sorra, cap campanar de paret. Res que el pugui deixar paralitzat per un temps ja vençut. Avui per fi seré lliure, es diu; una llibertat mereixedora, creu. Una llibertat que no arrossega trons ni llamps, que provenen d’afers irresponsables i repercussius.

La Rosalia el vol premiar. Vol que tingui uns moments, en què la salut de l’home no quedi ressentida pels trasbalsos cardíacs i hepàtics. Vol alleugerir-lo de tota purga i culpa. Vol compensar-lo amb un embolcall de paper-cartró que tingui colorets llampants; una vistositat que, al desembolicar-lo, perduri. Les tempestes han de quedar arrecerades.

Gairebé les vuit i quart.

EL PLOR DE GEL

 

EL PLOR DE GEL

El cap l’acomoda a l’espatlla i els ulls se li tornen plorosos. Les llàgrimes podrien semblar una imitació, una actuació simulada davant un plató d’estudi o un amfiteatre, però, en aquests moments, són especialment verídiques. No hi ha cap indici que falsegi la sensació de penediment que l’home sent. La regada de gotes salines van relliscant dels ulls i van gotejant les espatlleres d’un vestit estampat. La Rosalia s’adona del plor que sembla gairebé d’infant, redimit però no en fa menció. No vol alertar els sentiments més arrelats d’un marit, que ara sembla vulgui amansir una trajectòria de vida immoral.

Deixa que vessi la plorera, com si després d’una represàlia per una entremaliadura hagués tingut cabuda. Ella li acaricia l’esquena amb un cert entorpiment. Li fa massatges lleugers. Vol consolar-lo però li manca l’empatia que li agradaria salvaguardar. La Rosalia ja ha descuidat empatitzar, sensibilitzar-se i comprendre amb un vessant d’allò més sincer, les trapelleries conseqüents d’un home que ha creuat la frontera del respecte i la valoració incondicional d’un matrimoni que havia de consagrar-se a la felicitat més rotunda.

En Maurici s’eixuga les llàgrimes i es retira cap al menjador mentre la dona comença a sacsejar les bosses amb el tiberi d’hortalisses per cuinar. S’afanya tant com pot perquè la vetllada sigui peculiar. De sobte, recorda que té una bossa a l’habitació que ha d’endreçar. Roba de segona mà, de llenceria brodada que encara s’ha d’emprovar per saber si li va a la mida. Però decideix esperar-se. Ha de reunir forces per estar a prop del seu home: pentinar-lo, empolainar-lo de bones complaences gratuïtes. No pot ni vol descuidar el tresor marital que va escollir a l’altar de Sant Bernat per agafar-lo de la mà fins a l’última inspiració. Avui tot ha de resultar perfecte. Res de baralles, res de planys, res de remordiments, res de retrets ni cares llargues ni morrudes. Res d’expressions facials irritades ni celles sorrudes. Ha de ser tot com un festival, en què els focus han de fer saltar els ballarins al pòdium, per exhibir el seu talent artístic més agosarat i estilístic. Tot molt fantasiejat i alhora realista; molt fictici i idíl·lic, però també solemne i materialista; tot molt abstracte i també tàctil, notori, tangible, completament sensitiu.

La Rosalia es deixa vèncer pel cuquet de la gana. De cop s’ha tornat golafre. Vol laminar tots els dolços que es fabriquen en el mercat. També vol que el marit llesqui fins a empatxar-se.

INSTINT SALVATJE

 INSTINT SALVATGE

La Rosalia està a punt de fer rodolar el pany amb la clau metàl·lica. Sospira en silenci. S’infla d’aire els pulmons per després exhalar-lo a contracorrent. Deixa el cabàs damunt l’estora d’espart que hi ha davant l’entrada: prou, prou! Necessito que tot sigui el preludi d’un festeig recent encetat, esdevingut sense foscor ni cares que vagin entelant la meva capacitat visionària. De cop i volta, es posa contenta. Una alegria un tant retocada, fresca, renovada, reforçada i encaputxada per una solidesa, que la pròpia Rosalia no sap avenir.

En Maurici creua el passadís amb el coll de la camisa arrugat i els botons mig descordats. Voldria fer l’amor amb ella tota la vesprada però no gosa contradir-la. Se la mira arrebossat de fam morbosa, eròtica, gairebé àvida per gaudir d’una fase sexual plena d’experiències culminants. A la meva edat, es diu. I la meva dona encara em desperta l'esplendor de les roses que s’acaben de dilatar, amb els pètals aletejats, obertes al pol·len més fèrtil, per procrear i fer una posada sense complexos ni vergonya. Haver tastat la carn d’una muller que l’havia tingut en l’oblit més patètic li sembla una aberració, un pecat. Però ha passat. Fa unes tres hores que s’han rebolcat a través d’uns llençols impol·luts, han intercanviat fluids hormonals, s’han mossegat, s’han bavejat, humitejat, han degustat el plaer de sentir-se en unificació, en simbiosi, en un clima de generosa reciprocitat. Ell, però, només pot pensar malgrat el desig sexual més tòrrid, en la conducta d’una esposa que sembla indulgent; una dona verge davant creences impures. No té res a amagar, creu en Maurici. Tota ella resplendeix la càndida flameta d’un sagrari eclesiàstic. Aquells reflexos de llum que guarneixen les catedrals més redimides als manaments de Déu. Ara per fi se sent confiat i obeeix qualsevol proposició que el vol conduir cap al temple més diví, en què la connexió amb la Deïtats complaents davant els errors del mortals sempre queda prioritzada. 

 

IMPURESES

 IMPURESES

Discretament, s’allunya de la pastisseria i entra a la porteria. Va pujant per l’ascensor, rumiant conscientment la celebració vespertina. Ella vol que sigui decisòria, amb resultats delectables i memorables. Vol ficar-hi cullerada, perquè el seu home mai més pugui oblidar la cortesia i la desplegada d’una esposa que sempre li ha agraït que la mantingués i vetllés per una salut agraciada. Un flaix d’atractives estones al costat d’un home íntegrament abraçat a la mare natura per atendre ovins i mares novelles desinteressades a assumir el rol de cuidadores de cries indefenses, ella reconeix que és valuós. No obstant, ella també ha necessitat atencions de les quals ha tingut la percepció de convertir-se en carències. Però, què caram! Ara no toca! Es diu. He d’aprendre a perdonar. Ho he d’intentar, almenys, insisteix.

Però les ombres del passat d’un home d’aparença filantròpica, però lligat a la promiscuïtat no han ajudat gaire. L’ascensor està a punt d’arribar al cinquè pis i ella encara entretinguda en mortificar-se. La rendició és l’única escapatòria per alliberar-se de les descobertes dins d’unes golfes encaixades per telers d’aràcnids i racons plens de polsim. Ella necessita trobar l’estat compassiu dins el cor bategant. Ho intenta, persisteix, s’indigna, desisteix, torna a posar-hi remei, es concentra, s’ofusca, fixa la mirada cap a un infinit imprecís, gairebé delira.

Surt de l’ascensor com un esquirol fugitiu que demana una cova segura, que pugui espantar els depredadors més temibles. Ella és com una presa. Així es defineix. Tota una vida callant, posant-se un esparadrap davant del dolor més inherent, lluitant a mans i espases contra un botxí imaginari. Ara coneix i pot certificar una fèmina: Júlia Marquès ha estat la meva agressora? O potser n’hi ha hagut més? Ha estat ella qui m’ha encolomat una filla, la Paulina, que no em corresponia alletar? Ha estat aquesta dona embruixada una pregonera que ha entabanat en Maurici, per entregar-me un nadó que no és portador dels meus gens a canvi del que vaig perdre?

Massa tard per lamentar-se. No hi ha temps. No hi ha excuses. Tampoc ganes de recrear-se davant d’un passat que no té armes per remeiar-se; un passat que no pot exterminar vides que no haurien hagut de formar part de la nostral existència.

DESCONSOL

DESCONSOL

La sortida del mercat està a arrebossar de gentada. Molts locals a l’aire lliure de restauració i hostaleria romanen oberts, per aplegar el públic durant l’espectacle pirotècnic que es celebra a la vesprada.

La Rosalia ja sent l’espetegada a l’oïda abans que es produeixi; una lleugera anticipació aclapara la dona amb inquietud. Vol celebrar una núpcies com si fos una xicoteta acabada d’estrenar un matrimoni tendre i poc amanyagat. Els carrers de la Plaça Major estan acollits per famílies que veneren l’arribada d’aquesta festivitat de traques i bombardejos llençats a l’aire. Tot sembla pal·liat de discussions i divergències d’opinions. La gent es mira la Rosalia superficialment. Ella va caminant observant les terrasses amb les ombrel·les posades. No fa gaire sol carregat d’escalfor. Els clients, però prefereixen sentir-se fosos per una certa caloreta ben rebuda. La Rosalia guaita el rellotge. Té temps d'arribar a casa i deixar la compra al verduler. Col·locar-ho tot en compartiments i anar a comprar un refrigeri per picar escopinyes, anxoves a la vinagreta, popets amb all i julivert, patates amanides d’oli i empebrades, musclos amb vinagre i galetes de la marca Trias, en què la xixona, la xocolata, la nata glaçada i la trufa banyada damunt la superfície rebostera seran delícies, que despertaran la vivesa d’una parella que vol agermanar-se.

La Rosalia està ja arribant al carrer de la Passió. La pastisseria que fa cantonada reclama a crits una compra exquisida i fosa de capricis endolcits per un sucre granulat. Ella s’apropa a l’aparador. Un pastís d’ametlla, que revesteix els cantons, unes flors confitades de maduixa i menta i un farcit replet de vainilla i llimona poden captivar l’atenció d’en Maurici. La Rosalia, mentre va resseguint les modalitats de pastissos i tortells davant d’una vidriera exhibicionista de meravelles confiteres rememora els fruits secs que té a casa: passes, avellanes, nous i cacauets. Potser en podria afegir-hi, com una picada passada pel morter. La dona deixa desplegar una riallada insonora...