QUELCOM PER RECORDAR
Una vida esmorteïda d'incentius
vagueja per un espai diàfan;
dibuixa cercles al seu voltant
i deixa petjades
que no imposen una alegria brollant.
Anys caducs no somien en tornar a revifar:
ulls atents a qualsevol bonanova,
el destí no ofereix gestos de maniobra,
per poder viatjar
cap a espais d'un càlid despertar.
Com podré saturar el patiment
que m'oprimeix el pit?
Com reconstituir un cor
que fa temps ha deixat de bategar?
Com trobar l'antídot
que em permeti caure en l'oblit
de tantes nits en vetlla,
en què no refreno la inclinació a somicar?
Estats en què la memòria sembla vague,
el cos va accionant una direcció a les palpentes;
és abrupta, però finalment definida
cap a un territori reconegut
per tantes estiuejades
per llargues temporades inesborrables,
on les parpelles dilatades
es reverencien atentes,
davant de comeses pietoses
i alhora cruentes.
Crits d'infant reclamen llibertat;
ofrenes en va no concedeixen el meu clam;
més tinc el dret a exigir
que la meva infantesa no s'adulteri.
I les gambades cap als camps verdosos
tinguin l'efecte de concebir-se
com aquells rostres riallers,
efusius i amorosos,
que sempre busquen el moment idoni
per agrair al món
entre gramets d'afecte
i un ben avingut refrigeri.
Recordo les despulles
d'una disfressa de satèl·lits eclipsats;
un capgròs ornamentava el meu crani
amb una certa vanitat;
un guardó sostenien
les meves mans que repiquen
i, amb un toc d'esperança,
les memòries plenes de boirina
s'esvanien coll avall
esmunyint qualsevol record associat
a un claustre hermètic,
semblant a un inevitable orfelinat.
Benvingudes experiències rurals;
màgics instants de enlluernament emocional;
han extingit per fi la meva identitat dual,
que es debatia entre la vida i la mort
en un estat gairebé terminal.
Per fi, asseguda en una cadira,
veig la roda d'una criatura,
que cavalca amb l'ànima
d'un remolí de vent,
ja evaporat per una nuvolada recent,
però amb una imaginació que,
sens dubte, encara albira.
No hay comentarios:
Publicar un comentario