CAMINS TORTS

 

CAMINS TORTS

La carta de la justícia em recorda vells temps. Quan anava a l'acadèmia i la gent s'embrancava en discussions, que no donaven lloc a dissuassió. Jo allí davant, amb la intenció de moderar, a fi d'evitar repercussions d'alta trascendència. Com una presentadora de televisió davant d'un debat obert, en què els interventors comencen a pujar de to i volen sostenir el poder i el domini de la raó. 

Intento aplacar l'ambient, amb gestos de calma amb les mans. També, amb una veu discreta, procuro que la picabaralla verbal no descarrili de camí. Una feinada per a mi, tenint en compte la timidesa col·lapsada. 

Ningú em recolza. L'emprenyamenta és punyent i tothom vol batre la seva argumentació, davant alguna temàtica que denota candència i furor. Amb la meva torpesa, mai aconsegueixo que les fonts de baralla mitiguin la violència oral. Un estira i arronsa que no dona lloc a una treva. 

La justícia no s'imparteix i em vol fondre viva. Diluïr-me voldria, cada cop que les veus escalen a l'alçada d'un campanar i es prenen llibertats, per escopir-me un verí gairebé mortal. 

L'acte de la meva presència és ignorat per les persones, que participen en una enfrontada a cor obert. No hi ha recursos, ni recolze ni municions, per tenir-me en consideració, amb valors ètics i morals prou assequibles, per acabar amb la discòrdia.

La balança patina. Les bandes no s'anivellen. No es col·loquen en una posició neutra, per poder corregir tanta impregnació bruta i pudent. Tots son cares llargues, ulls sanguinolents, mirades furtives, llavis tremolosos, llengües àvides, que volen mantenir la versió dels fets en fase ascendent. 

I ara, asseguda amb la noia i avalada per unes cartes, que semblen ruixar també justícia, m'adono del malbaratament dels anys passats. Soc la mateixa persona, però potser no tant, ben mirat. Amb petits matissos. Hi ha contractures i pinçaments emocionals que triguen en erigir-se. Potser la rigidesa d'una vida molt malbaratada m'ha jugat males passades i no faré mai més res de bo. Però, i si la fesomia de la vida em volgués facilitar un somriure?

EL MISTERI DELS INDRETS

 

EL MISTERI DELS INDRETS

La Noia insisteix en l'encontre. Diu que és una oportunitat de connexió i de sintonització entre dues ànimes terrenals, lliures com el vent tempestuós, i àvides, com el foc igni, per trobar la flama de l'amor. No acabo de compartir l'acord. 

El tarot exhibeix una bella dama: la sacerdotessa. La dona sàvia, plena de cognició i de cobdícia per saber més i més, per explorar llocs forans, expandir-se damunt les bromes d'un cel turmentós, sobrepassar els límits de la mundanitat i traspassar la frontera que delimita la fase beneita de la intel·ligència. 

Aquesta carta és significativa, assegura la noia amb un cop de cap. Em mostra a mi mateixa, acompanyada de la justícia, que té com a anagrama una balança: l'equilibri entre dues polaritats que es recreen en l'antagonisme; l'ajustament perfecte entre dues ánimes que poden ser senars en gustos, aficions, sentiments i en la capacitat de sensibilitzar-se, davant de mostres d'afecte obertes i expansives. 

L'horòscop reposa damunt la taula. El zodíac, però, no deixa anticipar utopies que es desmarquen de qualsevol sincronia amb un axioma. Molts detalls sublims poden descarrilar en una parella, que necessita anar a la una per poder fortificar un esquelet de relació ferma. 

La noia no para de fer especulacions sobre la possible romàntica atracció entre ambdós. Que l'home acabarà rendit al meu tribut; que es llençarà als meus braços després de les múltiples frequentades, que no podrà contenir l'emergència d'apropament i insinuar-me elogis bonics i preciosos rituals de conquista emotiva.

Estic escèptica. No m'agrada especular ni suposar res a aquestes alçades de la vida. Em conec. Soc balança per una data de naixement, que concorda com algú amb estabilitat i temperança. Algú que sap asserenar-se quan l'aigua comença a alçar en nivell de riuada discussions estúpides. Algú que afluixa i apaivaga la mala maró, que no atén a raons i es troba brava i enfurismada. Algú que venç els dimonis de la ràbia i fa que no es desbordin a la lleugera. 

Una persona que està anivellada i que ja ha après a tastar el cotó fluix ensucrat, quan la discòrdia sembla no tenir remei. Aleshores, val la pena el risc?

COMPLEXITATS HUMANES

 

COMPLEXITATS HUMANES

Potser un rostre no vol dir gran cosa. Però una mirada glaçada i retratada en un marc fotogràfic, sempre acull dades de personalitat i algun tret de caràcter destacable. 

Encara a hores d'ara em pregunto el motiu de la meva percepció intuītiva tan aguda, que sempre prem el botó dels encerts. Quasi mai comet errades, quan em toca psicoanalitzar el perfil de les persones en posició estàtica. Les fotos en són una pista reveladora i infalible, que a mi no em passa per alt. 

La noia descriu el noi del dispositiu amb molt d'optimisme i d'esperança. El veu com un Romeu per a mi. Algú que em seduirà sense gaire expressivitat. Només amb gestos, mirades i rialles tímides, pot aconseguir que em rendeixi a continuar amb l'espasa embeinada. 

Però no tinc tan clar que hi hagi una trobada. No puc evitar fer comparativa amb el noiet de l'adolescència. Fer una mirada de retrocés, per trobar alguna similitud amb la cara de la foto de l'amfitrió. Malsida mania de comparar. Cada ésser és un món incomparable, amb matissos similars. Tots tenim característiques que ens fan quelcom comuns i gairebé bessons, però hi ha elements diferenciables en un mateix patró identitari. 

I si m'estic precipitant en arrencar el vol, com una gavina que, a prop de la mar, anuncia una tempesta i va rodolant al voltant del seu propi eix, per advertir la bonanova, amb l'esperança de protegir l'expectació? I si vull emigrar cap a una altra terra, on em trobaré amb un port que no m'agradarà compartir?

Pot ser que em vulgui autoenganyar i vulgui formar un niu, un caliu de convivència amb un home que difereix molt en normes, preceptes i costums. 

Pot ser que, en conèixer-lo, observi davant meu un glaçó de gel que es fon per segons, sense mostrar fermesa, integritat i interès vers a mi abans no s'aigualeix del tot? És una aposta arriscada, però, val la pena ser agosarada?

ESPECULACIONS

 

ESPECULACIONS

Amb la noia no reuneixo el valor de xerrar del noiet . Em fa basarda. Sento el nus de la tibantor, que em remet a notar una certa coïssor emocional, que no veig forma d'escapolir-la. 

Ella em mira somrient. Les cartes prediuen un amor romàntic amb algú que, per al moment, és irreal. No té façana, no hi ha motlle entre un cos i un esperit, en què pugui reconèixer un home, fora dels somnis fabulats a partir d'una desbordant imaginació. 

L'home de les mil meravelles es vol apropar cap a mi. Li pregunto a la companya pel punt d'encontre. Torna a escapçar la baralla del tarot. Hi ha diversos indrets amb possibilitats adients per conèixer la meva ànima masculina: un voluntariat d'animals, un lloc socioeducatiu, algú que ella coneix a la perfecció, algú compatible amb mi: xerraire, amigable, respectuós, engrescador, afable, ple de cordialitat i de bones formes al tracte. La noia, per segons, es queda pensativa. 

Mira el mòbil i busca fonts per contactar. Troba un noi, amb el que va compartir una feina d'assistència dins de l'àmbit sanitari. Diu que no el coneix a fons. Però que és algú tranquil, bastant bohemi, quelcom introvertit, recatat, reservat. Creu que podem encaixar. 

Busca fotos emmarcades en Collage dins del mòbil. N'extreu dues. Em mostra el seu rostre. Un home tirant al pèl-roig, una barba de tres dies, ull blavosos i una mirada bastant determinant. Un rictus caigut, un somriure dissimulat i galtes prominents. Me'l miro contemplativa, però la intuició em diu quelcom advers. Com si el noi fos còmplice d'un assassinat. Com si amagués un secret en primera línia o camuflés un fet inconfesable. 

El veig com un lladregot. Algú que furga en les emocions dels altres, per fer-ne un buidatge integral. Potser em precipito en les aparences facials. Però, i si encerto?

ENTRE XARXES

 

ENTRE XARXES

Facebook no es pronuncia. No hi ha resposta als paràgrafs que redacto amb delicadesa, pulcritud i cohesió lèxica. Estic feta un embolic. Com puc recordar tot el millor del món, recaure, tornar a remuntar i permetre'm el luxe de pensar en un amor, que no s'ha consumat?

Sols vivim en un pis. Però jo com a plat de segona taula. No puc sentir la pell contra la seva, l'excitació de la carn, l'erecció del penis, l'eriçar de la dermis, els llavis ensalivats de plaer amb una cura i precisió impecables. Tot és postís. Com si estigués fent l'amor amb un ninot de drap. 

No sento el bategar rítmic del cor en expansió, ni molt menys la connexió amb l'ànima més alliberada de la purga emergent. En aquesta cambra, mentre els dos romanem units, no existeix un lligam fructífer que permeti esgotar els anys d'allunyament amb el noiet predilecte. 

La llar de foc no deixa espetegar brases fumejants, que levitin cap al cel, més despullat de núvols comprimits. 

El noiet, ja reconvertit en un home, s'entrega a mi en cos i ànima. Vol que sigui partícip d'una calor gairebé abrasadora, que estimuli els sentits. Mes no puc. El casament, gens rescindit sota contracte, no afavoreix els estímuls d'un tors i d'uns braços al descobert, que m'enllacen la còrpora, a fi de poder ressaltar un gaudiment físic. 

Hi ha ombres en un passat que ell decideix mantenir, a partir d'una aliança amb una dona sociopàtica. I no em veig amb cor de reaccionar. Remolins d'aire enclaustrat, dins d'una llar enverinada de sabors agres, no permeten que em deixi anar mentre practiquem el coit, en una habitació de núpcies artificiosa.

Ara, asseguda amb la noia, fent escapçada al tarot ho veig tot amb una claredat desorbitant. Anys desperdiciats, malaguanyats mai retornaran al cau d'una nouvinguda, plena de promeses i evidències, que pugui palpar amb el tacte d'uns dits sensibles. O ja indiferents al dolor més sòrdid?

 

FLAIXOS D'OR

 

FLAIXOS D'OR

Encara d'ingrés a l'hospital, però amb els dies comptats. La noia ho sap i m'ho recorda sovint. Vol animar-me malgrat el compàs de temps ralentit que respiro amb fastigueig. Vull estovassar tot el que em destorba. I l'hospital és un dels llocs prominents. 

Allí els segons són com ressons de veus, que no caduquen a la llunyania. Vaig prement una antorxa, que espetega bombetes de foc ardent, en què els malalts manifesten queixes sostingudes per un hàbit aviciat.

Els interventors, dins les cel·les d'habitació, remuguen guinyols i gemecs que m'he d'empassar. I n'estic francament tipa. 

I el temps s'estira com un fil de goma elàstica, que no es pot esmunyir. Només allargar i allargar fins que els llums s'apaguen i el silenci de la nit va copsant el paisatge musti i desolat. Desde la cambra l'observo així. Bastant pioc, tot i la població d'aus i d'arbres. Tot sembla ruixar el mateix murmuri que no m'atreveixo a entonar amb la veu. Àvida per sortir d'allí i de menjar-me el món. 

La noia, amb la seva afició al tarotisme anuncia una mort, un canvi de vida bastant rotund. La carta de la mort va lligada a un trencament. A alguna cosa que s'interromp, s'espatlla, deixa de ser fiable i factible, s'esbiaixa per prometedores oportunitats. 

Jo me la miro optimista. Ella em diu que els ingressos de futur a l'hospital conclouen. Les cartes veuen una feina agraïda i productiva; un habitatge de caliu i digne; nous contactes amistosos; una economia més coberta d'estalvis; activitats de lleure que gaudiré amb escreix i el més innovador per a mi: una llar amb parella estable.

La carta dels enamorats ho manifesta acompanyada del sol, com a senyal d'èxit en el propòsit de triar, entre uns quants candidats, quin serà el meu promès.

No m'ho puc creure. El cor em batega fort. És una notícia captivadora i encoratjadora. Li pregunto a la noia com el coneixeré. El cap, mentrestant, no s'atura davant l'imaginari del noiet de l'adolescència. Vol fer passes enrere. Tornar a sortir de la fosa, des d'on faig immersió i rodolo cap a un pendent depressiu i d'episodis caldejats, bullents i plens de desordre mental. 

M'agradaria i agrairia que el noiet de la flor de la joventut contactés amb mi. Quina quimera! Ves per on! Serà possible o només una peça inerta d'un trencaclosques idealitzat?

DIFOSES MEMÒRIES

 

DIFOSES MEMÒRIES

Riem amb la companya. Estic contenta. Les coses sembla comencen a redreçar-se. Em sento esperançada per la bonanova, tot i que el tarotisme segueix sense ser el meu fort. Penso en la possibilitat d'enganyifa. Un toca-timbals, que pregona prediccions poc realistes. No hi ha segell de garantia timbrat, per poder verificar la credibilitat en els arguments exposats.

Un tarambana. Bohemi i somiador. Una mena de filosofia destralera i drapaire, que arrossega informació, basada en fonaments gens validats. 

En el cas del pare, però, tinc una ceguesa de fe. Que aquest cop va de debò. Que aviat se'n va a l'altre barri i amb ell els dolors. El dolor del temps psicològic. Aquest és el més perdurable, esgotador i molest. Fa gastar tota l'energia sota un control malèvol, a través d'unes agulles amb números de rovell, retratats en el cervell.

I ningú veu res. Ni la companya, mentre em diu que el pare ja ha perdut la noció de l'espai. En aquests moments, m'agradaria tenir amnèsia retrògrada. No recordar què em va succeir de nadona ni d'infant. Una autèntica analfabeta, verge de lletra biogràfica, amb un quadern en blanc, ple de pàgines buides, sense cal·ligrafia ni ortografia. Un lèxic completament esbudellat, com si s'haguessin escapçat totes les parts de meva llengua vernacle i no pogués transcriure les meves vivències.

Seria tot un goig. Pèrdua de memòria a llarg termini i retorn al present. A la memòria recent. Una gran sort del destí. Un privilegi de vida que ara, aquí, amb la noia que em dona suport i caliu, vull evidenciar i perpetuar. 

Vull estovar l'hermetisme de la ment, per fer esllavissades i empassar-me coll avall els malsons acabats en produïbles i defecar-los pel recte. No tenir ja cap record del meu entorn familiar, tan visualment llunyà, es tracta d'una tàctica,  per llençar despulles i poder fer neteja i tria del que ja no serveix. 

IMATGES CONGELADES

 

IMATGES CONGELADES

El fantasma del meu pare apareix. De seguida, però, torno al present. A l'avidesa de llegir tots els llibres, que em condueixen a estar arrelada amb les lliçons més escolpides. Ha estat un accident tornar al passat hòrrid, en què el pare llençava tot el que em prometia conèixer, explorar, memoritzar, retenir, polir i transmetre: la llavor cognitiva a altres fonts abnegades a la vocació pastoral. 

Una relliscada mental; una patinada inconscient a voler trepitjar un fangar que m'ha esquitxat a la cara, sense poder protegir-me la pell, els porus, però, sobretot, el cor embrutit que provoca immundícia, deshonra, perfídia i infàmies estratosfèriques, que acaben amb la meva autoconfiança i el meu respecte.

Ara ja està, em dic. Em tranquilitzo. Estic amb la companya que em dona tranquil•litat. I el tarot segueix anunciant revelacions. Recolzo l'esquena contra el sofà i encenc una cigarreta. El fum vol deslliurar-me de la brutícia aclaparadora d'un passat, que acabo de repassar a correcuita. 

Un pare llepaculs dels peixos grossos, a qui donava diners gratuitament. Com si estigués llençant almoina pels carrers als més desafavorits. I a la filla un pagament de deu euros a la setmana, passant fam emocional, anímica i  monetària.  Tot un món per recórrer que la companya, mentre baralla les cartes, manifesta amb un esglai.

Surt el símbol d'un sacerdot. També una bella dama que estén les ales, per representar emocions juxtaposades. El pare, vida curta, a partir d'ara, al geriàtric on es troba. Està empal·lidit, amb ullerons, una demacració facial imponent i es troba extraviat. 

Com un nàufrag en un desert. Vacil·la, parla sol, xiuxiueja, deixa emetre sons sense coordinació. Una gran notícia per a mi. Aviat deixaré de veure'l. De fet, però no el veig o potser sí encara, com una deixalla llençada al contenidor?

EL BIAIX DE LA CULTURA

 

EL BIAIX DE LA CULTURA

El Tarot em recorda el narcisisme, el despotisme, la egolatria i la traició més inhumans. Sento repulsió i enrabiament davant la companya; una veu interna que em renya i m'amonesta. De moment no dic res fins que m'ensenya els símbols de les cartes i veig un emperador. 

Figura que representa l'autoritat més hostil, la indignació, també un lligam sentimental, l'aparellament, l'atracció, algú que em vol donar una lliçó de vida: un mestre, un professor, un savi profeta, un sacerdot, un pregoner, un divulgador científic o un conseller espiritual. Qualsevol opció té validesa. 

En veure la imatge d'un home que porta un barret timbaler, pantalons cenyits com el Mio-Cid, en l'època dels juglars i els trobadors, em sento temptada a explicar-li a la noia l'hòrrida aventura amb l'home psicòpata. 

Ella em proposa de fer unes quantes tirades de cartes amb la llibertat absoluta d'escollir les preguntes: família, àmbit laboral, estalvis, fonts d'ingressos, amistats incondicionals, afers amorosos, relacions de parella estables, influències amb ànimes col·laterals en el meu entorn,... 

Jo no sé per on començar. M'inicio amb la feina i les meves míseres prestacions econòmiques. Vull fer un escorcoll, a fi de trobar la possibilitat de solvència en el meu líquid monetari. Però, em costa fer un enfocament sintetitzat en la pregunta formulada. 

La noia m'ajuda a pronunciar-la amb el meu nom i cognoms. I veiem com els símbols, cinc en total, desfilen per la tauleta rectangular, que es troba a vista de peu davant del sofà on seiem. La resposta té un significat exponencial en la meva prosperitat laboral. 

Hi ha canvis imponents. Una fundació de rehabilitació, per a persones amb discapacitat psíquica, pot ser el motor de la meva marxa de la iniciada cap al benestar laboralista. Les cartes anuncien un preludi en empreses dedicades a l'educació i a la cultura del saber universal, en què jo puc assessorar i invertir un rerefons de preparació, per alliçonar la gent, que vulgui interessar-se per la formació per a persones amb necessitats especials. 

La noia esmenta manuals d'instruccions, fulletons, plantilles dissenyades telemàticament, carpetes amb separadors, fundes per arxivar el material informatiu i també pàgines per fer consulta a Internet. Tot un món per descobrir. Tot un món, per mossegar i ensopegar amb la font magistral de la saviesa. 

Tota la vida he somiat treballar dins d'un àmbit didàctic, cultural, educacional. Tota la vida envoltada de receptacles, prestatgeries i compartiments, on col·locar llibres i llibretes a dojo. Sense deixar-me cap pàgina en blanc. Totes llegides i sabudes, amb la finalitat de recaptar lèxic, vocabulari, variables descriptives i temàtiques d'interès superlatiu.

De sobte, miro la noia. Retolo els llibres mentalment. Un per un aplegat, derruït, esbiaixat, esmicolat, despintat i arrencat del meu armari. Tots a les escombraries. L'horror només ha fet que començar...

RELÍQUIES DEL PASSAT

 

RELÍQUIES DEL PASSAT

Penso en l'ensinistrament caní. Poder ajudar els gossos a millorar l'estada dins l'habitacle amb els amos.  Penso en inscriure'm en una acadèmia, per proporcionar estímuls benignes, que m'ajudin a extrapolar als gossos la meva facultat d'aprenentatge i d'entrenament previs. 

La noia que m'acompanya desaprova el projecte. Em comenta que aquest càrrec professional no té sortida en el mercat laboral. Poques empreses patenten, fan campanyes de màrqueting i promocionen als alumnes, perquè puguin alliçonar els més desvalguts. No és una feina guardonada, recolzada i propugnada a nivell legislatiu. 

M'encaparro i em decebo. Havia pensat que podia ser una sortida factible. Com trobar el lot lluminós, després d'un recorregut escarpat, però, sobretot, fet a les palpentes i amb moltes dificultats un cop he creuat terraplens. 

Ella em diu que hi ha acadèmies online, que imparteixen cursos no professionals, on fan descomptes imponents per a persones amb minusvalia psíquica. Això sí que és interessant! penso. No li dic paraula, però faig un gest amb el cap, perquè ella teclegi el mòbil i trobi on navegar. 

Trobem noms propis, però els preus son dispars. Mentrestant soc a casa seva, fem una cerca activa per diferents portals telemàtics. Mirem el programa teòric dels cursos, els avantatges de la inscripció, el butlletí de suscripció i la demarcació de les escoles. La majoria a Barcelona es troben ubicades. 

Mentre mirem les poblacions, una bombeta il·lumina el rostre de la noia. Davant d'un bufet de fusta, en què té expositors amb espelmes, encens, essències aromàtiques naturals, estatuetes de porcellana, figures de budisme oriental de ceràmica, vasos i gerros amb estampats molt vistosos al tast dels ulls, veig un feix de cartes rectangulars damunt d'una posella de fusta. 

El recipient és d'un ocre similar al color de la xocolata blanca; crida l'atenció. Ella s'adona del meu guaitar. S'aixeca del sofà, d'on s'havia aplanat i d'una revolada agafa les cartes. De seguida, m'adono que no són convencionals. La baralla espanyola té una forma més compacta. 

Em diu que són cartes del tarot dels Arcans Majors, amb un poder adivinatori menys exitós, ja que el joc el té incomplet. Sento l'etzibar del cor, que m'apremia a voler saber coses del meu futur. Parlant d'animalons, les cartes, com per màgia divina, podrien endevinar un futur constructiu i definitori. 

També noto una ràbia imponent. Em ve a la ment la víctima per estafa, a la qual vaig ser sotmesa quan, recentment, volia veure a un superheroi: un home sense ofici ni benefici, un xuclador d'energia, un ésser amb un perfil psicopàtic, que vaig conèixer fa temps. 

Allí comença un capítol decadent, que em desperta les ganes d'arrelar-me i retornar amb el noiet de la meva adolescència, quan la meva vida només es sosté per un fràgil fil. Un fil que si es tensa, pot acabar amb la meva íntegra existència...

EL VOL DEL CAPTIVERI

 

EL VOL DEL CAPTIVERI

Confiar en els humans a cop de destral em fa afluixar la guàrdia i, a hores d'ara, no sé ben bé si estic prou preparada. Però no importa tant. L'important és el llançament d'aquest nou projecte amistós; una identitat humana que entreteixeix la meva solitud i la cus en companyia. 

Ja no estic tan sola. Ens anem retrobant en dies esdevenidors. Parlem de la vida laboral, per la meva part, inexistent, però apta tenint en compte el bagatge cultural. Em vol confiar l'esplendor humanitària. La mà comprensiva me la vol fer notar al meu costat quan pertoqui. 

Les ànsies per sortir del forat negre i veure la llum al final d'un passadís, estret de mires i ocult, atenuat per la diürnitat natural, és un signe de valentia. 

L'oficina de treball que coneix pot oferir-me ofertes temptadores, que deixin emergir el fruit d'una compensació econòmica cabalosa, per abastir-me en el meu dia a dia.  Em comenta de participar en algun voluntariat, per donar de menjar a les bestioles menys emparades en el nucli social; oferir-los una font d'aliments, que pugui trencar amb la pobresa i els faci subsistir davant de penúries intolerables. 

Em sento atreta per la proposta. Treballar afanyosament en protectores i refugis d'animals, oberts a tota iniciativa per desobturar l'ensordiment, que la gent s'entesta en mantenir àlgid, davant d'éssers abandonats i martiritzats sense pudor. 

Les bèsties són el que són: éssers vius que transmuten tota opacitat visual i sensorial. Sempre receptius i expectants davant les mans, que puguin allargar-los ajuda voluntària i oferir-los manyagues. 

La noia m'explica les peripècies que els animals viuen en recintes vallats. Se senten sols i deixats de la mà de Déu. No tenen sostre familiar. Ningú s'apiada ni es preocupa pel seu benestar intestinal. Tampoc ètic, moral, sensitiu ni emocional. Viuen en casetes alineades, en què, afamats, van estenent el morret a través de les obertures, esperant socialitzar i ser acaronats.

Alguns animalons presenten signes de violència domèstica. Venen de les tenebres, en què botxins els han maltractat sense mesura i ells volen atenuar la rebuda dels atacs, quan entren en un bon caliu humà. Costa dominar-los i donar-los instruccions, per procedir a una condescendència planera. 

L'obediència, en aquestes bèsties, no és el punt fort, perquè han estat rescatats del carrer; del clavegueram; de les parcel·les a l'aire lliure; dels indrets més devastadors i insolents, en què la concòrdia i les bones pràctiques de lleialtat i totalment fidedignes, han escassejat. La noia explica com els animalons surten de la garjola quan fan neteja. 

S'arramben tots com cucs arronsats arran d'un portaló metàl·lic tancat amb clau i pany, mentre desembarassa la porqueria; tots els excrements orgànics que han evaquat mentre fan estància en els claustres reduïts. Cada cop els animals apadrinats i un nombre de donants, per fer una millora dels serveis de voluntariat,  són més creixents. 

Quan la noia parla d'aquest tema tan controvertit, jo em deixo seduir per la veu, tan dolça i aflautada. Em deixo portar cap a la visualització d'aquest fenomen prometedor, mentre ella sintetitza amb detalls la viscuda amb les bèsties més desvalgudes.

En el fons, noto com m'agradaria formar part d'una família vocacional hetereogènia en raça, edat, ètnia i sexe. Una veueta entusiasta ressona des del nucli d'un cor, que ha caminat a mal dades, a cop de milers de colzes virulents i desentranyats...

AUGURIS DE PRESÈNCIA

 

AUGURIS DE PRESÈNCIA

Enraonies amb la veu de la saviesa. Però és una saviesa emmascarada. No coneixen la història entre dos amics, que en el primer contacte connecten de valent; sintonitzen a través de l'observació més genuïna; poden compenetrar-se a la perfecció sense intercepcions. Poden avenir-se sense que actuïn aus rapinyaires, per fer-los la guitza. 

Ells no coneixen la llavor espiritual. Un hospital és el que és: un lloc pragmàtic, en què només es contempla la simptomatologia de l'organisme viu, sense penetrar en les concavitats de l'ànima ni de l'energia fluvial, que puja i es carrega contra el sostre. 

Tot i així, l'esdevenir de sorpreses és a punt de produir-se. Al pati d'esbarjo de l'hospital dues presències s'apropen. Desconec la seva geneaologia. Son éssers com sorgits del no res; com d'una fosa comuna que els enlaira i els fa sincronitzar amb la parla que emeten. 

Un home i una dona. Amics d'una companya que habita en la foscor de la cambra hospitalària. Enraonen de temes trivials: del cap d'estat d'una nació que se'n va de cap a caiguda; de la política actual dels nous governants, tan conservadora i alhora obsoleta; de l'amor incondicional que dues mans a cop de puny poden constituir. 

Aquí és on paro l'orella. El noi xerra pels colzes. La noia, més prudent, em va mirant de reüll. Em diu que soc honrada, noble i sensata. Em qualifica com algú apte per cursar qualsevol carrera universitària; com una lletrada que ja té una llicenciatura i pot enraonar, a partir de la veu del saber i de la raó cognitiva. 

Somric amb apocament. Els llavis em fan un gir obtús i deixen esbotzar una expressió riallera i engrescada. Em noto quelcom esperançada. Pressento no serà l'últim cop que els vegi i no m'equivoco.

La noia em passa el contacte de telèfon. Vol oferir-se a fer d'acompanyant mentre em trobo en ple ingrés. Li agraeixo l'actuació caritativa, com si fos una missionera de la Guinea Equatorial o com la mare Teresa de Calcuta a l'Índia, que vol ajudar-me pel que calgui resoldre. 

No esmento la relació amb el noiet, que em va implicar de valent en la meva prematura adolescència. Pioca, però alhora em trobo reanimada. Pressento símptomes d'hilaritat i un cert fumejar, que em fa tocar el sostre del cel. Per moments, no és un cel planyívol ni teixit de fibres sintètiques, que no es puguin destripar.

Un rebombori de budells em fa sospirar fortament. També li passo el meu contacte. La incondicionalitat i la perseverança proactiva es fan comunes en aquest encontre. Crec que podré entreveure una escletxa, que apunta cap a l'infinit més refermat i suplert de fe, gairebé encegadora,...

DECORATS DE FAULA

 

DECORATS DE FAULA

El triomf, el guany de la partida, la competició vencedora i el clam de la victòria. Després la derrota més caòtica, la pèrdua fefaent, el tràgic i figurat accident, en què ja no piloto mai més un vehicle amb l'efusivitat amb que ho feia, al costat del noiet sense embardissar-me. 

M'embarranco i dono voltes de campana avall i més avall fins a malferir-me. Tot està derruït, tot i que s'esbotzen petites obertures a través de la roba, en què el cos es troba baldat i mal folgat. Mai més esclatarà l'espurna de foc de la rialla més càndida de la història planetària. Mai més saltaran bombolles de sabó, que els infants bufen amb cromatismes venerables i elegants i una posada visual, plena d'il·lusió i de satisfacció moral. 

El meu cos no rutlla. No s'etziba. No perfila moviments espontanis. La farmaciola de primers auxilis la tinc a disposició, però no hi ha possibilitat d'engreixament. Estic francament anquilosada i tinc contractures per tot arreu. Totes les masses piquen al cap. O al cor, millor dit. El ritme pulsional és elevat i corro el risc de patir una taquicàrdia. Els metges no ho volen reconèixer. El cor, segons ells, bombeja sang a través del reg arterial, però no és insuficient. 

Però jo no opino el mateix. Tantes nits de tràfec, tantes desvetllades, tantes obertures de porta i passejos cap al lavabo m'extenuen terriblement. Desgasten la psique i el cos es troba impotent. No hi ha marxa avançant. No hi ha un caminar natural. 

La derrota ha cavat la meva tomba. Estic en un espai frontal, en què prevaleix la solitud al meu voltant. Una família imposada i impostora. Un hospital que simula hospitalitat i germanor. Però es de mentida: una caseta de xocolata, en què jo, com Hansel i Gretel, en tasto un xiquet i resulto enverinada i engarjolada. 

I em van alimentant amb menjars precuinats, recalentats, recent sortits dels congeladors i baixos en nutrients i calories. Tota una aventura, en què els bruixots dels infermers fan conxorxa, perquè no pugui trobar la sortida triomfal als maldecaps, en relació amb la retrobada amb el príncep dels somnis més idíl·lics. Però és realment  també el príncep dels meus despertars de l'albada més ben albirada?...

LA TEMPTACIÓ FOSA

 

LA TEMPTACIÓ FOSA

Agafo el telèfon. Compto  dies i res de res. Agafo la gravadora del mòbil, perquè sé que una infermera a mitja tarda em farà una visita a cambra, obviant el que és obvi. Que ella no es pot implicar en un assumpte tan crític, perquè li cauria el pèl. 

He de ser jo l'autora del relat dirigit al noiet. Sense parts intermediàries entre ambdós. La meva rebelia puja de to. Malparlo i deixo anar renecs que no té en compte, pel meu estat demolidor. 

Li prego que m'ajudi. Que em doni una lliçó de gratitud vital. Que pugui tornar a reanimar-me i a creure que els miratges poden ser possibles. Vull sentir la cúpula dels gratacels, el sota terrat, aquella espurna lluminosa que fongui l'estaca en el meu cor, que emergeix des de fa dècades. 

Li dic a la noia que la compensaré econòmicament. La temptació del diable es reflecteix en els diners. Sempre ho he tingut clar. Però aquest cop, l'estratègia no funciona. El pla se'n va a norris. La infermera no vol calerons a cap preu. L'honradesa d'una feina humil se superposa davant qualsevol proposta xantatgista. Se la veu farta d'escoltar la meva cantarella, però no es desborda. Manté una posició erigida i plena de diplomàcia hegemònica. 

Està per sobre meu. En càrrec laboral, es clar. Jo només represento una pobra pacient que ha anat a parar allí, plena de despulles i de ferides obertes, que vessen pels quatre cantons de la cavitat cardíaca. El cor el sento pulsionar a contra batec. Funciona arrítmicament.

En aquest procés de dol em fan proves. Un electrocardiagrama, en què hi ha alteracions subtils. Un cor que ha bategat tota la vida amb suficiència, ara es torna rovellat. Necessita lubrificant. Algun complement alimentari que l'enforteixi. 

Però a hospital només sonen a toc de campana els dispensaris amb medicació; s'obren i tanquen calaixos, perquè prengui dosis estratosfèriques. Comprimits i vials que m'ajudin a no tenir cabòries. A no capficar-me en la resposta del meu Adán; un noiet que, en l'adolescència, em rescata de les tenebres i em porta a la plenitud de l'estrellat. 

Tot és lluminiscència, resplendor, fulgor, brillantor: una iridiscència que mai sembla pugui aminorar la seva marxa ascendent i visualment propagable. Però ves per on, la flama del bon camí no es perpetua ni anuncia l'arribada del perdó. Sembla arriba el declivi...

OLORS DEL DESIG

 

OLORS DEL DESIG

A l'hospital, una proposta es fa viable per intentar la seva veracitat: escriure un relat de penediment pels danys i perjudicis ocasionats; un relat, en què el noiet pugui adonar-se que la feliç radioactivitat va prevaler a toc de trompeta, en aquells anys d'adolescència daurada. 

Que pugui veure que l'amor que sento per ell no es descriu com el del Plató filòsof, passional i passatger. Que vull que sigui ell que triï quin gronxador vol fer servir per activar un diàleg, que em permeti enlairar-me d'un sòl, on he quedat totalment encastada. 

Tot és complex. Faig menció a la llibertat de decisió. Que ell projecti propostes i suggeriments. Que sigui la mà pionera que esdevingui una tornada benvinguda, sense paranys, trampes ni plats de segona taula. 

Aquest últim comentari sorprèn els infermers i em pregunten atònits què dimonis vull intentar expressar. 

He besat els seus llavis; m'he rebolcat mentre estava matrimonialment lligat; li descordo el cinturó, li baixo la bragueta, li trec els botons de la camisa; pràcticament sembla que el destripi i l'esbudelli amb la mirada. Tant desig hormonal comprimit!

No faig màgia, ni tinc malabars. Tampoc els jocs eròtics són massa descomunals. Només ser una amant perfecta, submisa, redemptora i avesada a les pràctiques sexuals, no és que m'entusiasmi. Però soc allí, per devorar-lo amb la mirada, per anar-lo ensalivant, mentre les morrejades són cada cop més ardents. La còpula de la llibertat, presa i predestinada al fruit prohibit. 

Sento no tinc elecció. Només podem viure junts durant una temporada curta, fins que la muller desemmascara el joc en camuflatge i tot es torna d'un color plàstic i de rovell. 

Els infermers veuen com, a través d'escletxes, parpellejo amb fúria, mentre el meu ingrés a l'hospital es fa immortal. Allà dins tinc cambra. Però mai serà compartida amb cap company de viatge ni molt menys amb un noiet, que no retorna per reverenciar els meus peus. 

Allà dins tot és d'un respirar amb una fortor espasmòdica. Sembla porti dos binocles, en què disposo d'una visió limítrofa de la realitat. Així és com ho veig i ho percebo en aquests moments de rememoració. 

Els infermers m'aconsellen no pressionar i deixar que el noiet paeixi lentament el meu telegrama. La verbalització és llarga i finalitzo amb una frase d'agraïment: "gràcies per llegir les meves paraules i fer possible, quan et plagui, una conversa ben avinguda, plena de cohesió i de cortesia.

No paro de plorar mentre els sanitaris em donen feixos de mocadors de paper. Em passo hores llargues a l'habitació de l'hospital, comptant els segons de rellotge que no veig. Alguns dels infermers em prometen ajuda i suport, en aquests instants, agònics i desventurats. 

Em diuen que vindran a la cambra a visitar-me, però que no em puc deixar derrotar. M'he de nodrir, saciar la set. He de ser valenta i esperar l'opció de respostes duals. Una d'afirmativa i una altra d'absència davant el reclam d'una tornada d'amistat ja esfumada. Quina pot romandre eterna? un mar de dubtes s'immisceeixen davant d'unes onades supèrbies i arrogants,...

REMORDIMENTS

 

REMORDIMENTS

Mocadors mullats, llagrimons a raig tensat, ulls entabanats i esborrajats volen retenir l'escenari de les llums esplendoroses. Paraules no pronunciades cap a un desig de retorn a l'adolescència més extraviada. Els moments deixen d'existir. Estic divagant, delirant, en un espai apocalíptic que em fa donar pic de cap contra la paret de l'habitació.

A l'hospital, després de segles figurats, ho visc. Trucades telefòniques al noiet, després que ell contreu matrimoni, queden interrompudes per desaires, evasives, paraules invasives i evitatives, davant del clam a continuar una amistat ja vençuda. 

Jo tinc la paella pel mànec. El timó de la barqueta de l'últim cop que ens vàrem veure, remàvem al Parc de la Ciutadella. És una renúncia forçada, gens feta a la meva voluntat contemplada i mesurada. 

I ara, amb els infermers, una remor d'angoixa aplana el respirar pulmonar i el trastoca. No vull tornar a mirar enrere. A pensar que l'única probabilitat, per recuperar el present i deslliurar-me del temps violable i turmentós, és aquell noiet encantador, somrient i radiant de placidesa. 

Però la realitat és la que és. Emmuriada, moixa, tibant, que deixa latent un rostre en aquell noiet d'un autèntic ressentiment, davant l'abandonada de tota relació telefònica. 

Els infermers al·lucinen. Veig els ulls fent pampallugues, mentre em llenço a la piscina sense flotador. Mentrestant, deixo anar dels llavis com vaig viure les últimes paraules dirigides al noiet: "no vull saber res més de tu". " No em truquis, no em busquis, no intentis contactar de nou amb mi". "El nostre llaç, sedós, permeable, viu i bategant ja no té cap raó d'existir ni de perdurar en el temps pròpiament declarat".

Com he pogut ser tan insensata? Els dic als infermers. És una pregunta retòrica, de la qual cap resposta obtindré. Els sanitaris em demanen paciència i espera. Dues qualitats que, gairebé, no puc sostenir. Estic fent un abordatge d'alt risc, cap a una situació de vida molt llunyana que vull que ressusciti. Que la ressurecció deixi el crucifix. 

Estic a disposició de ser una llaminera que vol fer un tastet d'un tros de noi que s'ha convertit en un flaix fosc i col·lapsat en el temps. Qui sap si aquesta foscor es troba a temps de recuperar el llustre avivat d'una joventut prolífica?

BARRANCS TEMERARIS

 

BARRANCS TEMERARIS

Els cotxes no venen en sentit contrari. No hi ha trànsit al rerefons del nostre passatge a bord. Ell i jo, cridant com a bojos, amb una alegria que amanseix qualsevol fera disposada als mossecs més impertinents. De les boques xiula una musicalitat, que no fa basarda escoltar. Més aviat, lluminosa i plaentera, a l'oïda més refinada. 

Ell i jo totalment unificats. L'existència del present brolla un regadiu de llàgrimes pures, d'ordre impolut. El pare es torna mort dins la ment, torrada per un fotimer d'insultants amonestacions. 

El futur promet milloria. Tanmateix jo no l'he aprofitat. Una nissaga de boques famolenques es disposen a difamar contra el noiet acusacions infundades. Jo me les crec al peu de la lletra. Per les memòries biogràfiques altament superiors, emmagatzemades dins del cervell d'infant desprotegida. M'he convertit en una esclava del seu sabotatge. Una conxorxa molt ben emmarcada. Un complot, sense mesura ni tacte, m'estavella i atempta contra el regne del benestar. 

Com m'han pogut perjudicar tant? Quan mal he viscut durant anys posteriors, en què apareixia una trobada, en què un noiet es disposava a cultivar pau dins el meu inconscient emmalaltit. Ara tot esmicolat. Tot empastifat. Tot emmerdat. Trinxat sense poder-se solucionar a temps. 

Anys més tard hi ha casori. El noiet es planta davant de l'altar, en què promet commiseració, fidelitat i amor etern. Jo no exhibeixo la meva presència. Estic asseguda, en un taulell imaginari comptabilitzant, fent càlculs aritmètics, ajudant e una companya a fer balanços sobre l'estat empresarial, en un curs en què he fet matrícula. 

El ventre regalima plorera impresa de fàbrica. Un acabament inhòspit que no retorna a un cau, en què arrelin flors i maragdes. El palau que el noiet va aixecar s'esbiaixa. Tot acaba matissant lamentacions, penediment i incriminacions. Em permeto preguntar-me si el present ha caducat. És una pregunta sense resposta, sens dubte...

TRAÇOS DE LLUM I OMBRA

 

TRAÇOS DE LLUM I OMBRA

L'ombra mortífera d'un pare generador de malestar inviable; una presència kàrmica que declara guerra ferma. Un guerriller amb ferralla, que construeix trinxeres a la llar per atacar qualsevol gest de queixa ferma. Un combatent pujat de to, incapaç d'encetar una rialla i d'explicar acudits, convidables a un esclat de somriure pampalluguejant. 

Tot obscur; una perspectiva immunda; una carretera, un traç, una línia de vida conduïda cap enlloc. Un caminar inexistent. Tota la llar de color ocre. I uns carrers recorreguts amb l'enllaç patern, on un eixam de picades omplen de coïssor el cos i l'ànima. 

Tan garrepa d'emocions. Quanta escassedat d'afecte! No obstant, el noiet no me'l proporciona a raig. Les mostres amb una intencionalitat benvinguda de romanticisme també escassegen. Però, de fet, no calen. Un despertat nirvànic, dins d'un silenci sepulcral en el cor nocturn estrellat, fa que tots els voltants hagin arrecerat l'esperit de lluita armada; el forceig instrumental; els atracaments i la intenció colonitzadora d'atemptar contra la nostra integritat. Tot s'ha desarmat. La casa del patíbul ha desaparegut del món. 

No hi ha país que pretengui propagar conflictes bèl·lics, mentre el noiet amistós i jo cantussegem a mitjanit paraules i melodies, amb un so ben afinat i pronunciat des del dentat d'una dolçor embafadora, alhora que delicada. 

Russinyols, garces, orenetes i grills acompanyen l'estada per un camí vial, que jo piloto i pedalejo desproveïda de suport. 

Sento papallones a l'estómac; un repicar que sobresurt un niu d'emocions que es contraposen quan no soc a la casa pairal. No hi ha controladors ni controlats, cap genoma de vigilància furtiva.

El pare, viva representació d'un guàrdia de seguretat, sembla que ha sucumbit en la troncalla dels arbres que fan d'estampa de contrafons, mentre enclavo els ulls cap al mirall ocular que no se si em retorna la imatge revifada de tants anys de penombra. 

O potser és el mirall del meu propi reflex, encara verge davant les ones del dolor més feréstec?

NUSOS SENSE LLIGAM

 

NUSOS SENSE LLIGAM

Premo fort; avancem carretera avall. Anem de viatge sense equipatge. Sense municions medicinals. Sense personal sanitari. Ni rituals classistes i passats de moda. Ni lleis impostores i plenes d'austeritat. Sense ritmes latents de fredor al tracte humà. Tot està estable i en equilibri.

Somio desperta. Però no és ben bé un somni. A l'hospital mostren escepticisme quan ho explico. No s'empassen el relat. El troben arcaic, quimèric, irreal, il·lògic i desannexat de proves irrefutables. 

Se m'entelen els ulls. A infermeria no atenen a raons. L'austeritat regna davant el meu imperi forjat d'evidències i no té una inclinacio cap a la deriva. 

Són personatges de terror. Freds, calculadors, extravagants. Em miren com si m'estiguessin apuntant amb un fusell. No sé què fer. Si aturar-me a mitja història biogràfica o continuar relatant. És una situació punxeguda. 

Estic abnegada de llagrimeig. Regalima per les galtes. Els ulls vidriosos, cristal·lins i envermellits. La boca empassa saliva ininterrompuda, malgrat patir sequedat a la llengua. 

Feta una pastosa massa és poc. Sento que de pastosa passaré a gèlida i compacta.

Tot i el tractament mèdic, les facultats de raonament no falleixen. Parlo com un escriptor que narra vivències de persones que habiten en castells i grans  fortificacions, on lluiten per assolir i mantenir un aposentament existencial. Un habitatge a bon port. Una casa segura, acollidora, escalfada, caldejada. De tant calentona, sento una inundació a les parpelles que em convida a una migdiada discreta, però notòria. 

Maleït sigui el moment que obro la boca! Em dic. Arran del llit, un infermer joveníssim i jo seiem. Uns trenta i pocs ronden un semblant impur i immadur. No sembla predisposat a creure com d'adolescent podia conduir un vehicle a mitjanit, sense que els llops de la por assetgessin el meu cap. Però era així. El noiet i jo a peu de volant. Direccionats cap a una via descongestionada de trànsit, en què em sentia guardonada per la pròpia vida del moment. 

Un moment de meravella. Tan sumament atípic que, en aquest poblat que circumval·lava, ningú es pot creure l'evidència d'haver sobreviscut davant el risc d'embarrancar-me o d'estavellar-me contra un mur de pedra massissa, amb moltes opcions de rendir tribut a una defunció immediata.

L'infermer fa veure que m'escolta. Assenteix de tant en tant. Em guaita amb una mirada escèptica i també compassiva, que alterna davant el meu argument indubtable. Jo em crec tot el relat. Sé que va ser real. O potser un somni conscient em bressolava en el temps?

ENTRE DUES AIGÜES

 

ENTRE DUES AIGÜES

El noiet amb qui dringo, monto a cavall d'un cotxe, brinco i escalo costes, també m'atanso a penya-segats bastant abruptes. Un noiet jovenet, ara ja bastant madurat amb qui salpimento hores de goig i de densa alegria. No hi ha moments amargants al tast. Tot és saborós, deliciós, apetitós. Riures i escridassades alegres i victorioses es troben presents, mentre viatjo en cotxe. 

Aturats i acomodats també ens acompanyem  l'un a l'altre i jo entro en el regne del Zen oriental. Tot és quietud i lentitud; lineal i uniforme; genial i amorós. No hi hi amor platònic entre ambdós. Però és amorós, perquè les paraules tenen un gust d'amabilitat i de cavallerositat. El noiet cavaller es troba nu d'armadura rovellada, per donar lloc a una transparència emocional, en què tot el cos em fa figa de tanta conmoció comprimida.

A la cambra de l'hospital rememoro l'antany. Moments d'encontrades que trigaven a esllavissar-se. Trigen molts moments enllà, mentre practiquem un diàleg coherent, assenyat i confident mai abans experimentat. 

La llavor del diable no torna a envair-se de terror mentre el noiet es troba allí, ben plantat i somrient. A l'hospital sí que m'envaeix. Fonts de contacte contaminen la meva estada. L'absorbeixen d'unes molèsties fisiològiques que no mitiguen la intensitat. 

El noiet em treu la pols de l'ànima emborronada. Me la poleix; la llustra; l'abrillanta; la liqua amb un esperit incòlum, tan net i pur, que em permet arronsar-me dins d'una cambra pertanyent a un conte de dracs, cavallers i princeses. Com Sant Jordi que derrota un drac igni, per galantejar una princesa que surt a clamar al balcó del romanticisme. 

El meu cavaller, no obstant, no es mostra romàntic. Un diàleg ple d'assertivitat, de lògica passional i entusiasta. La combinació perfecta, per poder superar els ideals i projectes malograts d'un pare inhumà i immund. 

I ho supero. Estic en aquella fase, en què tot son cromatismes vermellosos, rosats i rogencs. Cromatismes cridaners que van saltironant a través de les boques, gens apocades, obertes a una comunicació fluvial, com un riu que baixa en canalera sense desbordar-se. 

Seiem i riem. Conduïm i veig un aura brillant, incolora, amb tanta puresa i fulgor que sembla els meus ulls son com dos fars que poden conduir, malgrat l'escassa llum de l'ambient. I l'accelerador arrenca cap a l'albada nocturna,...

IL·LUSIONS

 IL·LUSIONS

Em veig entre reixes. Dins d'un compartiment clausurat que desprèn claustrofòbia. Tancada entre unes parets destenyides per un blanc despintat, sense aquell coloret vermellós que em condueix a la flor de la vida. 

Tot són bates blanques, uniformes estrictament lluïts, per obligar-me a menjar, a dormir, a estar en estat letàrgic, parsimoniós, sense cap activitat d'oci plaent. Ara ho veig i ho repudio. 

L'olor del claustre que una clínica em transmet. El que respiro panseix mica en mica tot acord de voler emprendre una vida més anhelada d'afers titànics. Estic entre l'espasa i la paret. En una cambra, en què dibuixo mandales: mol•luscs, homínids, felins i equins. M'entretinc perfilant el rostre dels animalons, fidels i lleials, que mai aposten per una vida turmentosa i plena d'infàmies. 

M'assec al capçal del llit. Estic hores mirant cap al buit, en què infermers acaben penetrant dins la cavitat de repòs, per clavar-me xeringues i fer-me ingerir potatges de bioquímica agre i pastosa. 

No vull pensar en l'endemà. De fet, no existeix per a mi. Tots són hores que han fallit en el temps que eternitza les agulles rotants. Però malgrat la imaginada tan detallada, l'habitació es troba en despulla. A vegades, acompanyada per algun infractor pertorbat que intenta buscar conversa. Simulo que tinc son. Però algunes ànimes entren i surten fent xisclar la porta de l'entrada, sense cap fita fructífera. 

Cervells d'ànimes que patinen tones de deliri imminent. Tot son brots, atacs, ruixades de pulsim maníac i paranoic. Envaïda per aquest entorn, no sé com activar l'alarma per reclamar la meva llibertat. Aquí m'ensorraré! Em dic. 

De tant en tant, miro el mòbil. La una, les dues, les tres... hora d'haver dinat. Un menjar insípid, a regust de peus suats. Ranci a tres hores lluny. Susceptible a ser vomitat. 

Les pastilles cerebrals també intervenen. Un munt amb descontrol. No hi ha una presa que s'ajusti a la meva desesperació anímica. Totes ingerides, sense haver-se supervisat per un facultatiu de medicina. 

Estic feta un flam. Prima com una agulla de cosir. El diafragma constrenyit. Les costelles em marquen l'abdomen i són el símptoma del patiment més constel·lat. Les cavitats toràciques i dorsals, contracturades i esquifides. No disposen de moviment per poder incorporar-me del llit. 

No tinc força. Em sento flagel·lada. Bates mèdiques entren i surten mentre refreguen el morro contra el sòl, per verificar si he consumit la medicació correctament. Com gossos pigalls, van rastrejant racons de la cambra, mentre guaito atònita l'espectacle hòrrid, que desfila davant la meva presència, o millor dit, absència. 

Amb un pijama folgat, en què hi caben dos cossos, no puc protestar. No puc rebel•lar quin és el rerefons de l'arribada a l'hospital. Estic esguinçada. Em sento amputada en cos i ànima. Tot m'ho han pres: l'honra, la dignitat, els principis morals, la teoria del Tao, l'estat del Nirvana, el Carpediem...

No sé què faré amb el futur si continuo allí. Són temps difícils. Èpoques mundanes de patiment superlatiu. Es va ampliant amb els dies, mentre els metges s'entesten a prescriure'm tòxics pel cervell. 

No tinc la panacea per acabar amb aquesta tortura. La penso, me la imagino, la visualitzo mentalment, però no en disposo. No puc posseir-la ni sentir-la pròpia.: l'home de la llar que torna a casa i m'espera...

L'AIXOPLUC

 

L'AIXOPLUC

Quantes anyades transcorren en encontres amb ànimes masculines, en què les enfrontades no tenen cap mena de limitació. S'han desbocat com el rei de la selva de la Sabana Africana. Només es delecten atacant-me a contracor. Les defenses són nul·les. No em sento prou nodrida per poder rebel•lar-me contra tanta pestilència humana. 

Una part molt profunda vol créixer i fer-se pronunciar a cor obert, però en el moment de competir contra l'opositor soc incapaç de qualsevol manifest. Em permeto deixar-me esgarrinxar, pessigar, esgarrapar, colpejar i clavar-me una plantofada. No tinc armament verbal, per poder escopir a la cara tot el verí emocional que vaig acumulant. 

Sento terror. El mateix terror paternal que a casa. Tot és com una rèplica, un muntatge reproduït de forma minuciosa que no puc esvanir. Vull revocar el martiri que suposa l'entorn pudent on em trobo i, malgrat clavar els ulls cap al sol, mentalment miro el firmament i m'imagino l'abandonada de la corporalitat, per poder prosseguir a una mena d'encanteri plaent i durador. 

L'eternitat més etèria, llarga i plàcida; un lloc de bona maró i bons aliments; un refugi on els caps sacrílegs no poden tenir vot de participació. 

Déu mai em sanciona. Mai penalitza els pecats venials que cometo. Es queda contemplatiu i gosa exculpar-me de les viscudes a la casa pairal. Es troba refugiat a les fronteres del cel i vol aterrar a la terra santa, on jo pugui trobar un recer encomanadís. Però la seva arribada es fa pregar. 

Jo vull sentir Déu amb el pit dilatat, inspirant als quatre pulmons aire regenerat, que elimini coll avall tota la porqueria que oralment el pare entona. Amb raspera i un timbre de veu roncaire, el pare mai atina a deixar brollar paraules amables i clarament melodioses. És l'antítesi del benestar energètic i així mateix ho dona a demostrar. 

I Déu no baixa per portar-me cap a la cúpula més sànscrita. Un santuari on tota ànima podria desplomar-se de valent, relaxada, no s'inclou per al moment en els seus principis espirituals, dotats d'una sublim omnisciència. 

ESGLAIS

 

ESGLAIS

Amb la mare hi ha un lligam de consanguinitat que sembla figurat i simulat. Un corrent feréstec de crits, de trompades contra el sòl, llançaments d'objectes, enlairades de cadires i braços a punt d'empunyar-se, per procedir a una plantofada caldejada són una constant que no acaba.

I els dies són negres. A escola els escenaris formen una reposició. No hi ha dia que no hi hagi una escaldada de bronques. També amonestacions i amenaces que tímidament recullo, com els escombralls amb una pala.

Algun dia penso que les ànimes acabaran redimint-se amb el cos de Crist. Es podran combregar i es retractaran de tanta immundícia, fins a permetre'm un esporàdic repòs. Però m'enganyo. O em vull enganyar. Les mentides pietoses sempre han estat les meves aliades. Mentides que no provoquen cap efecte rebot. Relativitzen el dramatisme dels fets, convertint-los en fets menys alarmants i seriosos. 

Sempre he volgut que el temps fermenti llavors de pròspera fertilitat. Vull fer que el temps recol·loqui les ànimes i les fraternitzi. Penso que, amb el temps, tota pugna masculina serà menys ferotge i els atacs i les querelles acabaran formant despulles, en cada espai que trepitjo. Però em torno a enganyar i a turmentar. 

Noto que la mentida entona una melodia en el cervell que no es deslliga de la deplorable i entristidora realitat. Les escenes són del tot lamentables. Molt penoses de presenciar i de viure dins de la pròpia pell. 

Ruixades de sang calenta ragen en un gruixut comptagotes contra un sòl ben gravat de quitrà. A vegades el sòl és terrós. 

Jardins florits llueixen la fragància i el colorit de la primavera d'uns anys, en què m'he convertit en una nena precoç. El sagnar és ininterromput i les flors de les parcel•les, sembla s'esmunyen coll avall, mentre s'apiaden d'un planyívol i descomunal dolor. 

RIQUESA EMPOBRIDA

RIQUESA EMPOBRIDA

Quanta falòrnia aparenta el pare davant la multitud! Soc conscient que els dies esdevenidors de la meva vida tindran un regust de presumpció pública. Ell guanya les garrofes, les arreplega i fa que jo em mimetitzi amb elles. Es convenç que un bitllet arreplegat representa la condecoració i el glamur, per semblar més valuós. 

Un pare ambiciós que només extreu el seu afany de cobdícia quan l'expectació l'escolta i valora el sacrificat procés laboral: arribar a casa després de llargues jornades de feina i vanar-se del seu esforç envà. Perquè per a mi és això: envà. Una buidor, un forat negre, un cràter, una esquerda, que mai podran taponar-se amb paraules meloses i actuacions de protecció i d'emparament. 

I m'enrabio davant l'exhibició que el pare, de forma delectant i persecutòria, pregona sense fre. Tot ho fa a sang freda. Com el Dràcula que, a mitja nit, xucla la sang de les víctimes, per mantenir-se vital davant de l'oràcul de la divinitat més sensata. Simbolitza un efecte vampíric, en què la seva energia hòrrida em debilita i em fa sagnar ferides emocionals, que ben segur mai més es podran cicatritzar amb algun antídot. 

Un pare més enllà de la convencionalitat mundana. Algú que representa una excepció en la societat del moment. Tan feixista de mentalitat. Amb un munt de preàmbuls ritualistes que s'han d'acomplir amb escreix, sense possibilitat de revolta. No puc emetre queixes ni protestes. Verbalitzar una oposició als seus dogmes és com llençar-me sorra de dunes, que s'han verticalitzat en una escala gairebé impossible d'albirar. 

És una manera de tirar-me terra a sobre i jo no m'ho puc permetre, perquè sé que he begut oli. Mes sí que tinc una arma: les habilitats comunicatives. Puc fer servir la paraula, per influir en la seva embranzida i  minimitzar les conseqüències i els efectes adversos. 

Però la por que sento és espasmòdica. Sempre ho ha estat. I d'infant encara soc més feta a un hivernacle sense llum solar. Totes les escletxes tancades amb puny i mira, no deixen filtrar acords verbals racionals. 

Una actitud personal d'obertura dialèctica, amb un repentí descar no propicia que el pare pugui començar a diluir el geni hegemònic. Malauradament, té l'imperi de la llar: la pàtria potestat envasada dins d'una empunyada i feréstega mà. 

NITS EN PENÚRIA

NITS EN PENÚRIA 

Gairebé mai trobo el moment per sortir del cau que identitats menudes m'obliguen a visitar. L'aterriment és escandalós i prego a les forces omnipresents un miracle imminent. La font del miracle sagrat: la curació a partir de  la rendició davant de tanta barbàrie incrustada. 

El miracle de Jesús, abrigant-me i acollint-me, amb una mà beneïda i estretament lligada a la corrent del taoïsme filosòfic més universalitzat. Un Jesús que faci de pare exemplar, per poder sentir-me despresa d'un espai, que bombeja espurnes amb espetecs de gemecs d'una caldejada paor. 

El Jesús angelical el puc sentir en les nits més farcides de misteri i de misticisme. Unes nits ocultes i enfosquides, en les quals m'arreplego en un coixí, com un cargol encongit en la seva caparassa. Les persianes, mig pujades per on surten clarianes d'un cel de núvols rogencs. 

El cel sembla enrabiat amb la pregonera incessant d'oratòries que no s'esmorteeixen, malgrat voler aclucar el ulls i aplegar-me a un son ple de festivitat i de gresca. 

La badada cap al sostre de l'habitació em limita i m'obliga a mantenir-me en expectació constant. Tantes ombrejades, tant d' ombriu fan que la meva cambra es desnivelli. No sé si dormo desperta o em desperto havent dormit, de forma entretallada. 

El plor per un pare, que mai m'acull ni s'atansa al cobrellit, per asseure's una estoneta, premsa el meu cor de malenconia i de tristesa. Soc allí, tota sola, recolzant els braços contra el coixí, on el cap espetega rampells de deliri acusatori. 

Ara sé que el pare mai vindrà a fer-me consol davant múltiples desvetllades. Que mai s'arremangarà per acaronar les galtes, esquitxades per llàgrimes de regadiu cabdalós. Tot és fastiguejant i farcit de pena abundant. 

L'exuberància de la tristor més petrificant em deixa sense alè. Els meus pulmons no dilaten aire. Més aviat, suporten una mirada de ràbia ingràvida, d'un foc imponent que em temo mai més ja podrà apaivagar-se. Parpellejos agiten plecs de llum arraulida, en una nit farcida de brams...