SANT JORDI
—Adorable princesa,
tinc una ofrena per donar-vos —
diu un príncep enamorat,
amb un to de delicadesa.
—Adorable princesa,
vull fer ressaltar
els meus trets d'home lluitador,
que sempre actua
amb lleialtat i honradesa.
—No us esmerceu, príncep aspre —
diu un drac amb una boca ígnia,
plena de paraules enverinades.
—La princesa no us pertany,
és la meva pàtria benigna;
la joia inavaluable;
un tresor que mereix el poema
més enginyós i lloable.
—Aparteu-vos del camí,
fera indòmita;
jo soc el veritable heroi;
un triomfador que mereix el trofeu
d'una princesa en desemparament.
—No permetré distanciar-me
de la meva única esposa,
menyspreable tros d'andròmina;
sou la pura infelicitat,
portador d'un etern estat de discòrdia.
Boles de foc, llances de ferro
suren en un espai ingràvid;
el príncep, una espasa
mostra en senyal de tirania;
el drac, agressiu,
fa ús de la seva gosadia,
però Sant Jordi el venç,
desarmant-lo
tot orgullós i àvid.
Roses esculpides
amb taques de sang d'un drac enrabiat;
desfilen per les paradetes
com a llegenda popular.
Reflecteixen amb els colors
el refinament d'una disputada dignitat,
i recuperen el goig de ser un simbòlic guardó
de totes les comarques d'una Catalunya singular.
