Noies sense sostre ni caliu
gairebé ofegant-se
neden cap a illes perdudes;
a l'alta mar nàufragues son
sense un surar conductor
cap a aigues renascudes.
La vida afers trastoca;
el pensament bull
espès dins el cap;
el cor emocionat es volteja
cap a un paviment
que acull
una protuberant i impàvida roca.
Estavellades brusques
contra sediments
indiferents al dolor humà;
orgullosos i immutables reposen,
davant les accidentades caigudes
d'un tastar que la carn aflebida,
atenta demana ser consumida.
Petits plaers
que espurnen i saltironen de passió;
nits càlides
amb focs vehements espeteguen
entre llençols rebregats;
mossegades compartides d'afecte,
en què l'instint s'apodera
del crit desesperat i en desconsol,
d'una ferèstega i solitària fera.
Actes impúdics i compartits des del desig
tenen una penyora pendent;
amb el temps flames es fonen
dins de l'esquisit capritx,
que primari i decidit
consumar una còpula pretén,
amb un afamat i indòmit delit.
Noies que aterren a terres llunyanes;
s'adonen que la companyonia manca l'encís;
només aquella guspira d'alegria
que viatja a recer,
del plaer i del goig
debatuts amb valentia;
i a cavall troten
per camins enmerdats
per una venial femta;
que més enllà de l'horitzó
s'estrenyen i, a la fi, moren.
No hay comentarios:
Publicar un comentario