PARADISSOS LLUNYANS

 

PARADISSOS LLUNYANS

En Maurici amb el cap molt trasbalsat i veient onades que el sacsegen amb un torrent de força atípic s’encamina cap al lavabo. Sent un cop de porta brusc però ha perdut la noció de la realitat tot i que intenta cridar la dona sense gaire encert. El passadís es belluga, va desplaçant-se com un vaixell que va a la deriva perquè el capità no el pot fer virar. Moltes voltes van emmirallant-lo com un home que va perdent els sentits per segons. Arrossegant-se, aconsegueix entrar al lavabo i accedir al plat de dutxa que va gotejant, a fi de remullar-se la cara. Tristament, l’intent resulta envà, mentre el rajolí va degotant. Es vol desvestir, però sent l’asfixia prement-li el pit. No obstant, cap gest amb el cos és exitós, mentre, sense preveure-ho, cau enrere amb la camisa folgada i s’endinsa al paradís del descans més fefaent.

La Rosalia és al replà però arran de porta d’un marit que l’abandona sense premeditació. Sent el cos de l’home dissecat igual que el seu, ple de verí no derramat a temps que ha acumulat un deute de sang acarnissat pel pas dels anys.

Un somriure ingrat però alhora complaent retola una expressió porfidiosa i perversa mentre el palpitar del cor més ufanós ressona al compàs d’un himne musical filharmònic. Ja gairebé convençuda, entreveu nous horitzons en què la captivitat més perdurable quedarà substituïda per Arcs de Sant Martí plens d’esplendor, gratitud i d’auguris de combregada llibertat.

 

 

 

 

ENGINY ASSEDEGAT

 ENGINY ASSEDEGAT

Els cacauets provocaran una reacció letal que no serà policialment demostrable. Petits marejos i prou. La Rosalia a les golfes també es sentí marejada, però va resistir. Només uns poquets grams, pensa per a si mateixa. I ja n’hi haurà prou perquè les ombres d’un passat pudorós i alhora iracund puguin esvanir-se; deixar d’empaitar-la com si fos la profana d’aquesta malifeta.

En Maurici continua assegut a taula mentre el disc de l’Aguilé es deixa cantussejar. Espera engrescat l’arribada de la seva dona. Ella l’havia avisat que no es mogués. La dona agafa el morter i amb uns copets poc ressonants fa la picada. Un grapadet al cor del pastís barrejat amb la nata trufada i prou, es diu triomfal. Empolvora i agafa un bol poc fondo, en què deposita el pastís. Amb un encenedor que té al costat de la vitroceràmica, deixa que les veles recobrin vida. Totes semblen damisel·les que esperen a la cort a que el príncep les absolgui de les tenebres més pecadores. Ella ja s’ha sentit patidora, també torrada fins al cor de rancúnia. Les aromes de la dolçor faran que tot rastre agre s’esvaneixi, s’evapori, pugui exterminar-se sense retrocés. No hi haurà errades. Cap prova que pugui incriminat al criminal. Una mort gairebé plàcida, ràpida, ben enginyada, enllestida i rematadora. Ni acusats ni innocents. Només un comiat i una benvinguda. Una festa amb un festival de focus acolorits i plens de gresca sensual.

LLUMS D'INCONSCIÈNCIA

 

LLUMS D'INCONSCIÈNCIA

L’aquí i l’ara va deixant anar un diàleg que no es fa prolífer. Els Ribó no s’escolten. Van recorrent la sala enfocats per un fanal que focalitza llum en una circumferència que ells desafien amb moviment oblics. Els caps repenjats, els ulls mig aclucats, la boca tancada i barrada, els pensaments traginant cap als inicis de la reconquesta sentimental. La Rosalia ara aprofita la companyia d’un home que necessita d’una santedat per netejar la seva ànima bruta.

La taula llueix les sobres d’un vermut que quasi ha quedat arrasat. Pocs musclos i gambes queden reflectants davant d’una fanal que expira la seva potència lluminosa, a fi que la parella es pugui encantar en aquesta vesprada delectant.

Tres quarts d’hora i la Rosalia trenca amb el silenci. Es posa uns guants de làtex. Recull les safatetes amb miniatura i la seva copa la porta cap a la cuina. Deixa la d’en Maurici a taula, no fos cas que volgués continuar amb la cerimònia tot sol mentre ell és al teatre. Li diu a en Maurici que l’esperi al sofà, que no prengui mal amb tant de tràfec, que ella ja prepara les postres. Desembolcalla el pastís més idealitzat com a entranyable. Als armaris superiors agafa dues veles, perquè l’home faci els honors de l’aixovar més esplendorós. Vol que ell bufi.

Ella se sent temptada a fer una picada amb avellanes i cacauets. No vull que li passi res al meu home, pensa. Primer es retreu, tot i que després es diu: però ho he de fer. La torrada del cacauet pot provocar un efecte al·lergen i conduir-lo a la mort menys corroborada. No voldria que la vesprada s’exhaurís, conclogués, finalitzés la seva posada en escena. Però les mentides han de ser recompensades. La mort és lúgubre, com un ataút que no floreix amb cap poncella nascuda a partir d’unes entranyes maternes. Ha espurnat la flama de l’engany. Ha professat que la Rosalia la pugui contemplar amb consternació i desconeixement. Es sent esquifida, arreplegada, encartonada, solcada, davallada, completament moribunda. Però ella no ha de morir. No s’impartiria justícia.

LA TRENCADISSA DELS VIDRES

 

LA TRENCADISSA DELS VIDRES

De sobre, després de la presa del vermut, la dona s’apropa al magnetòfon. Busca un recopilatori de Luís Aguilé: cançons melodioses, que fan que els melòmans puguin escoltar i engolir sense privacions. En Maurici assenteix. Aquesta nit ell és el majordom de la Rosalia. No li pot girar l’esquena. S’ha de comportar com un atractiu cavaller, com un servent que ha complaure els capricis minuciosos d’una dona que ha deportat mitja vida cap a l’altra banda de la línia equatoriana, que separa els dos hemisferis. S’ha fincat al Sud i ha abaixat la guàrdia. S’ha descalçat, s’ha desmantellat, s’ha exposat a perills insòlits, però ha sobreviscut com una cavernícola durant l’era més prehistòrica. Ha estat presa de cavernes, en què les pintures rupestres han representat una col·lecció de cartes amb lletres desdibuixades. Tot es troba al cementiri, es diu la Rosalia. Tot ha mort, torna a pensar. Menys el nostre amor, es diu un tant incrèdula mentre pitja l’antologia de temes de l’Aguilé. Els dos es posen a tornar a ballar. El fanalet alhora flameja llum atenuada, adormida, reposada, pràcticament debilitada per una penombra exterior que es resigna a amainar.

A fora tothom preparat per l’espectacle pirotècnic. I els Ribó gaudint de la sonata més melodramàtica de tots els temps: amors robats, pròfugs, segrestats; amors difamats, embenats, corsecats, desgastats, sucumbits; amors que ja han renunciat al fanal de la llum més intuïtiva; amors que han acabat embussats per un riu vorejat d’espinoses herbes que van punxant les corbes menys explorades dels cossos de la parella; un riu que no representa una llar segura; un riu fecundat des del merder, el fem més pestilent; els esfínters que ens alliberen d’una indigestió física, però també emocional.

ALÈ PUDENT

 

–

ALÈ PUDENT

En Maurici s’havia quedat mig endormiscat a la butaca del menjador però no ha estat un son en què aprofundís cap a altres òrbites paral·leles. Tot el que ara viu amb l’esposa, d’altra banda,  li sembla galàctic, com si ell fos un alienígena que ha aterrat al planeta Terra sense equipatge. No hi ha carnets, passaports, certificats d’identitat, cap document que pugui declarar que és un ésser viu. Tot és difós, borrós, molt fulminat de claror, pràcticament espès.

Ell s’aixeca i corre a apagar els llums de la sala. Encén el fanal al centre de la taula amb un hule ple de tulipes, fet a ganxet.

S’apropa a l’home i li fa un bes que el deixa sedat de fervor. En Maurici voldria que es pogués perseverar sense fusions ni apagaments. Però el temps, sempre canviant, redreça les coses. Les fa definides, geomètriques, adoptant un perfil que té capacitat i amplitud; un temps que acaba sent com la tardor caduca: tot es despulla, tot descarrega el seu portaequipatge, les maletes s’endrecen i no es toquen fins que el sol comença a apuntalar rajos de calor robusta. Els maletins i totes les pertinences reposen en prestatges fins el produir-se el següent viatge.

En Maurici s’aixeca i acompanya la dona a la cuina. La dona obre l’armariet de l’altell i treu diminutes safates de ceràmica  per procedir al vermut. En Maurici li pregunta pel vi. Ella li diu que al rebost hi ha un Priorat recent comprat. Ell puja les escales per cercar-lo. En una posella encastada a la paret el veu acomodat i l’agafa. La Rosalia també agafa dues copes. Amb un fregall i sabó les renta i després les esbandeix perquè puguin tenir l’efecte d’emmirallament desitjat mentre brinden.

Ja té el vermut a taula. Tot és prou simètric perquè amb escuradents procedeixin a una picada. La Rosalia observa en Maurici. El veu radiant tot i que quelcom esgotat. Segurament les fissures de l’envelliment passen factura. Acaben deixant petges que es fan infal·libles. No poden eludir ni transformar-se en una joventut inacabable. Tot té un preu. La Rosalia veu el marit menjant mol·luscos, marisc, tubèrculs, olives, hortalisses escalivades i es queda badoca. No sap què dir, tot i que li repeteix com un mantra que aquesta nit serà la més estrellada de l’any, amb una lluna nova irradiada de lluentor; una lluna que farà història. 

VIDES SENSE DESTÍ

 

VIDES SENSE DESTÍ

La Rosalia s’entreté amb la pastissera. Ningú més que ella sap perquè vol tensar el temps. El vol tibar i també vol calcular el marge que té abans no hagi de desertar de la guarida compartida amb en Maurici, per acudir a l’improshow. Parlen de la meteorologia al Lluçanès; de les noves generacions de joves que perden l’afició pels preparats culinaris. També dels vells temps, en què els cavallers galantejaven les noies amb una formalitat immillorable; de l’habilitat d’entretenir-se amb la parla més accessible, sense aparells electrònics com la ràdio o la televisió. La Rosalia explica a la venedora que avui és un dia especial; que celebra les núpcies amb el seu home, malgrat haver transcorregut la cinquantena. La pastissera la congratula. Victoreja aquest acte tan merescut. Diu que voldria estar a la pell de la Rosalia, però l’home de la venedora ja fa deu anys que va morir. Un accident de trànsit, en què conduïa el seu gendre cap a Perpinyà; una sortida de vacances va tenir una fi despietada, en què els dos són víctimes d’una impactant col·lisió a la carretera, sense equipament oportú davant d’una nevada espaterrant. Tot un infern, recorda la pastissera amb uns ulls melancòlics i letàrgics, però alhora admissibles davant les contrarietats d’una vida avinguda als sobresalts més escabrosos.

Gairebé mitja hora de tertúlia després d’haver pagat el pastís somiador. La Rosalia s’acomiada de la dona i li desitja salut i prosperitat en la vida que encara li depara. S’encamina cap a la porteria imaginant-se els sabors del pastís: galeta, praliné, cafè, fruits secs, nata i un toc de trufa endurida en forma de tauló. Va imaginant en Maurici fent tast d’aquest guardó alimentari tan gustós al paladar. Ella no pot ser més complaent. Tot vol que surti pulcre. Vols que ells dos puguin fondre’s amb les flaires d’uns tastes inigualables.

Puja l’ascensor i obre la porta amb ímpetu.

OCELLS SENSE ALES

 

OCELLS SENSE ALES

En Maurici espera pacient. Mentrestant, trasteja l’armariet, en què el compta revolucions de la llum té cabuda. Busca llumins per encendre veles i, per sorpresa, troba un fanalet que li sembla prou suggerent per posar-lo al centre de la taula. L’agafa amb cura. És d’una forma romboidal, amb un perímetre d’acer inoxidable. Prem l’interruptor de l’encesa i veu que il·lumina prou bé la sala. Es queda enlluernat, embabaiat, torbat per una sensació d’estranyesa. Tants anys arraconat i ara potser pot aportar un toc d’ambientació prou càlid, per fumigar totes les penes d’una rematada època. La llum sempre perfuma, depura, llustra, desinfecta i desintoxica tot rastre de porqueria. Emet puresa, pulcritud, virginitat, la guspira d’encant i, sense dilacions, deixa que qualsevol espai rellueixi mancat d’odi i remor rancuniosa.

La Rosalia s’encamina a la pastisseria. Aquell tortell ovalat, gratinat amb fruits secs i unes roses amb pètals desplegats al nucli de la pasta més vistosa captiva la seva atenció. Es mira els replecs i veu com els colors beix i daurat són idonis per una cèlebre vetllada. Una vetllada en què els comensals alçaran les copes en senyal de bonaventura i pau. Voldran degustar les postres sense resistir-se, sense posar-hi objeccions que robin un moment magnificent.

En Maurici posa el fanalet, apaga el llum general i veu com reflecteix una posada extasiada, dotada de romanticisme i bellesa per eternitzar l’encontre. La Rosalia triga molt a arribar, es diu l’home impacientat. No sospita ni en somnis que serà obsequiat amb un lot d’ingredients de confitura, que podrà assaborir sense demanar permís a cap mentor. Podrà dissoldre els sabors amb pausa, intermitentment; delectar-se sense pressió ni cap fenomen amenaçador. Per fi nosaltres sols, pensa en Maurici. Cap brúixola, cap temporitzador, cap rellotge de sorra, cap campanar de paret. Res que el pugui deixar paralitzat per un temps ja vençut. Avui per fi seré lliure, es diu; una llibertat mereixedora, creu. Una llibertat que no arrossega trons ni llamps, que provenen d’afers irresponsables i repercussius.

La Rosalia el vol premiar. Vol que tingui uns moments, en què la salut de l’home no quedi ressentida pels trasbalsos cardíacs i hepàtics. Vol alleugerir-lo de tota purga i culpa. Vol compensar-lo amb un embolcall de paper-cartró que tingui colorets llampants; una vistositat que, al desembolicar-lo, perduri. Les tempestes han de quedar arrecerades.

Gairebé les vuit i quart.

EL PLOR DE GEL

 

EL PLOR DE GEL

El cap l’acomoda a l’espatlla i els ulls se li tornen plorosos. Les llàgrimes podrien semblar una imitació, una actuació simulada davant un plató d’estudi o un amfiteatre, però, en aquests moments, són especialment verídiques. No hi ha cap indici que falsegi la sensació de penediment que l’home sent. La regada de gotes salines van relliscant dels ulls i van gotejant les espatlleres d’un vestit estampat. La Rosalia s’adona del plor que sembla gairebé d’infant, redimit però no en fa menció. No vol alertar els sentiments més arrelats d’un marit, que ara sembla vulgui amansir una trajectòria de vida immoral.

Deixa que vessi la plorera, com si després d’una represàlia per una entremaliadura hagués tingut cabuda. Ella li acaricia l’esquena amb un cert entorpiment. Li fa massatges lleugers. Vol consolar-lo però li manca l’empatia que li agradaria salvaguardar. La Rosalia ja ha descuidat empatitzar, sensibilitzar-se i comprendre amb un vessant d’allò més sincer, les trapelleries conseqüents d’un home que ha creuat la frontera del respecte i la valoració incondicional d’un matrimoni que havia de consagrar-se a la felicitat més rotunda.

En Maurici s’eixuga les llàgrimes i es retira cap al menjador mentre la dona comença a sacsejar les bosses amb el tiberi d’hortalisses per cuinar. S’afanya tant com pot perquè la vetllada sigui peculiar. De sobte, recorda que té una bossa a l’habitació que ha d’endreçar. Roba de segona mà, de llenceria brodada que encara s’ha d’emprovar per saber si li va a la mida. Però decideix esperar-se. Ha de reunir forces per estar a prop del seu home: pentinar-lo, empolainar-lo de bones complaences gratuïtes. No pot ni vol descuidar el tresor marital que va escollir a l’altar de Sant Bernat per agafar-lo de la mà fins a l’última inspiració. Avui tot ha de resultar perfecte. Res de baralles, res de planys, res de remordiments, res de retrets ni cares llargues ni morrudes. Res d’expressions facials irritades ni celles sorrudes. Ha de ser tot com un festival, en què els focus han de fer saltar els ballarins al pòdium, per exhibir el seu talent artístic més agosarat i estilístic. Tot molt fantasiejat i alhora realista; molt fictici i idíl·lic, però també solemne i materialista; tot molt abstracte i també tàctil, notori, tangible, completament sensitiu.

La Rosalia es deixa vèncer pel cuquet de la gana. De cop s’ha tornat golafre. Vol laminar tots els dolços que es fabriquen en el mercat. També vol que el marit llesqui fins a empatxar-se.

INSTINT SALVATJE

 INSTINT SALVATGE

La Rosalia està a punt de fer rodolar el pany amb la clau metàl·lica. Sospira en silenci. S’infla d’aire els pulmons per després exhalar-lo a contracorrent. Deixa el cabàs damunt l’estora d’espart que hi ha davant l’entrada: prou, prou! Necessito que tot sigui el preludi d’un festeig recent encetat, esdevingut sense foscor ni cares que vagin entelant la meva capacitat visionària. De cop i volta, es posa contenta. Una alegria un tant retocada, fresca, renovada, reforçada i encaputxada per una solidesa, que la pròpia Rosalia no sap avenir.

En Maurici creua el passadís amb el coll de la camisa arrugat i els botons mig descordats. Voldria fer l’amor amb ella tota la vesprada però no gosa contradir-la. Se la mira arrebossat de fam morbosa, eròtica, gairebé àvida per gaudir d’una fase sexual plena d’experiències culminants. A la meva edat, es diu. I la meva dona encara em desperta l'esplendor de les roses que s’acaben de dilatar, amb els pètals aletejats, obertes al pol·len més fèrtil, per procrear i fer una posada sense complexos ni vergonya. Haver tastat la carn d’una muller que l’havia tingut en l’oblit més patètic li sembla una aberració, un pecat. Però ha passat. Fa unes tres hores que s’han rebolcat a través d’uns llençols impol·luts, han intercanviat fluids hormonals, s’han mossegat, s’han bavejat, humitejat, han degustat el plaer de sentir-se en unificació, en simbiosi, en un clima de generosa reciprocitat. Ell, però, només pot pensar malgrat el desig sexual més tòrrid, en la conducta d’una esposa que sembla indulgent; una dona verge davant creences impures. No té res a amagar, creu en Maurici. Tota ella resplendeix la càndida flameta d’un sagrari eclesiàstic. Aquells reflexos de llum que guarneixen les catedrals més redimides als manaments de Déu. Ara per fi se sent confiat i obeeix qualsevol proposició que el vol conduir cap al temple més diví, en què la connexió amb la Deïtats complaents davant els errors del mortals sempre queda prioritzada. 

 

IMPURESES

 IMPURESES

Discretament, s’allunya de la pastisseria i entra a la porteria. Va pujant per l’ascensor, rumiant conscientment la celebració vespertina. Ella vol que sigui decisòria, amb resultats delectables i memorables. Vol ficar-hi cullerada, perquè el seu home mai més pugui oblidar la cortesia i la desplegada d’una esposa que sempre li ha agraït que la mantingués i vetllés per una salut agraciada. Un flaix d’atractives estones al costat d’un home íntegrament abraçat a la mare natura per atendre ovins i mares novelles desinteressades a assumir el rol de cuidadores de cries indefenses, ella reconeix que és valuós. No obstant, ella també ha necessitat atencions de les quals ha tingut la percepció de convertir-se en carències. Però, què caram! Ara no toca! Es diu. He d’aprendre a perdonar. Ho he d’intentar, almenys, insisteix.

Però les ombres del passat d’un home d’aparença filantròpica, però lligat a la promiscuïtat no han ajudat gaire. L’ascensor està a punt d’arribar al cinquè pis i ella encara entretinguda en mortificar-se. La rendició és l’única escapatòria per alliberar-se de les descobertes dins d’unes golfes encaixades per telers d’aràcnids i racons plens de polsim. Ella necessita trobar l’estat compassiu dins el cor bategant. Ho intenta, persisteix, s’indigna, desisteix, torna a posar-hi remei, es concentra, s’ofusca, fixa la mirada cap a un infinit imprecís, gairebé delira.

Surt de l’ascensor com un esquirol fugitiu que demana una cova segura, que pugui espantar els depredadors més temibles. Ella és com una presa. Així es defineix. Tota una vida callant, posant-se un esparadrap davant del dolor més inherent, lluitant a mans i espases contra un botxí imaginari. Ara coneix i pot certificar una fèmina: Júlia Marquès ha estat la meva agressora? O potser n’hi ha hagut més? Ha estat ella qui m’ha encolomat una filla, la Paulina, que no em corresponia alletar? Ha estat aquesta dona embruixada una pregonera que ha entabanat en Maurici, per entregar-me un nadó que no és portador dels meus gens a canvi del que vaig perdre?

Massa tard per lamentar-se. No hi ha temps. No hi ha excuses. Tampoc ganes de recrear-se davant d’un passat que no té armes per remeiar-se; un passat que no pot exterminar vides que no haurien hagut de formar part de la nostral existència.

DESCONSOL

DESCONSOL

La sortida del mercat està a arrebossar de gentada. Molts locals a l’aire lliure de restauració i hostaleria romanen oberts, per aplegar el públic durant l’espectacle pirotècnic que es celebra a la vesprada.

La Rosalia ja sent l’espetegada a l’oïda abans que es produeixi; una lleugera anticipació aclapara la dona amb inquietud. Vol celebrar una núpcies com si fos una xicoteta acabada d’estrenar un matrimoni tendre i poc amanyagat. Els carrers de la Plaça Major estan acollits per famílies que veneren l’arribada d’aquesta festivitat de traques i bombardejos llençats a l’aire. Tot sembla pal·liat de discussions i divergències d’opinions. La gent es mira la Rosalia superficialment. Ella va caminant observant les terrasses amb les ombrel·les posades. No fa gaire sol carregat d’escalfor. Els clients, però prefereixen sentir-se fosos per una certa caloreta ben rebuda. La Rosalia guaita el rellotge. Té temps d'arribar a casa i deixar la compra al verduler. Col·locar-ho tot en compartiments i anar a comprar un refrigeri per picar escopinyes, anxoves a la vinagreta, popets amb all i julivert, patates amanides d’oli i empebrades, musclos amb vinagre i galetes de la marca Trias, en què la xixona, la xocolata, la nata glaçada i la trufa banyada damunt la superfície rebostera seran delícies, que despertaran la vivesa d’una parella que vol agermanar-se.

La Rosalia està ja arribant al carrer de la Passió. La pastisseria que fa cantonada reclama a crits una compra exquisida i fosa de capricis endolcits per un sucre granulat. Ella s’apropa a l’aparador. Un pastís d’ametlla, que revesteix els cantons, unes flors confitades de maduixa i menta i un farcit replet de vainilla i llimona poden captivar l’atenció d’en Maurici. La Rosalia, mentre va resseguint les modalitats de pastissos i tortells davant d’una vidriera exhibicionista de meravelles confiteres rememora els fruits secs que té a casa: passes, avellanes, nous i cacauets. Potser en podria afegir-hi, com una picada passada pel morter. La dona deixa desplegar una riallada insonora... 

MELODIES EN VA

 

MELODIES EN VA

Els raigs ultraviolats travessen el finestral i sembla s’entrecreuin entre dues presències que es belluguen amb assossec i serenor; presències rendides al que són com la verdor de la natura, la blavor d’un cel clarejat i la grogor d’un sol que es caracteritza per enllustrar cada racó del planeta sense marginacions. No hi ha adversaris, oponents, rivals, cap figura viva que pugui sotmetre’s a una discriminació. Tot ésser és il·luminat per la espiral solar cíclica que balla sempre submergida davant d’un temps benèvol. La Rosalia veu el sol com encara els projecta uns raigs calorífics agradables. Se sent agraïda i alhora traïda. Tanca els ulls mentre els peus sincronitzen amb el ball sense trepitjades. Tot moviment està ben compassat i adaptat a les cançons de la cupletista Sara Montiel.

Potser mitja hora transcorre quan la Rosalia es distancia d’en Maurici. Fa una estrebada amb el cap per deslligar la barbeta del clatell de l’home, que la mantenia enclavada. Molt lluny de la indiscreció li demana que atura la cinta. Ella no verbalitza què té. Pot ser nostàlgia, enyorança, tristesa, llàstima, compassió, penediment. O remordiments? Però, perquè? Tot plegat és idoni i perfecte. Una estada a casa d’un matrimoni que ha viscut entre ombres amenaçadores; entre aquelles presències que emigren a altres terres, per robar la privacitat d’algun cos encara servible i rendit al servei dels anhels més retinguts.

La Rosalia, però, prega en Maurici que aturi la gravació. No pot continuar ballant tot i que no apaga el somriure en la seva faç. Ella necessita també emigrar; explorar, visitar, temptejar nous espais en solitari. És conscient que mai ha sabut volar. No ha tingut l’oportunitat de planejar amb les ales i aterrar cap a noves fronteres. A les seves velleses no pretén recuperar el temps perdut. Tot i que mai és tard, diuen. No obstant, sent el cos flaquejar. Es mira el seu home i el cap trontolla amb la paraula deure. Se’l torna a mirar i no l’acaba de reconèixer prou bé. Vol sentir misericòrdia; vol apiadar-se d’ell i creure que les patinades de joventut d’un cos erèctil, productiu, fructífer i predisposat a estafar la fidelitat d’un matrimoni, que semblava fet a la mida exacta, han estat esllavissades inconscients. La dona voldria caure en la redempció. Ella, tan cristiana, tan devota a les profecies d’un Déu que tot ho exculpa, que tot ho acaba redimint i perdonant; Un Déu que presumeix de combregar el cos, perquè els mortals se sentin més a prop de la comunió divina, ella ara no sap com gestionar les emocions ambivalents que viu...

SOLS ENNUVOLATS

 

SOLS ENNUVOLATS

Mira el cos de la Rosalia amb admiració. La repassa de cap a peus i sent la necessitat de ballar amb ella acompanyat per la lluentor de la mitja tarda. La vesprada s’apropa, però la dona calcula el temps de la compra i creu que va folgada per permetre’s un caprici dansaire amb el seu home.

En Maurici s’alça de la cadira. Va caminant en línia diagonal en direcció la Rosalia la qual l’espera amb les mans recolzades a la cintura i un somriure complaent.

La Sara Montiel comença a vocalitzar sons fònics que deixen reflectir un ritme tranquil i parsimoniós. Res ni ningú els destorba i poden recórrer tota la sala amb els peus deslligats d’un sòl de gres emmudit i immòbil davant d’una parella decidida a l’afany d’exprimir al màxim el temps abans la gota no vessi el vas.

–      És clar que vinc, estimada. Vull ballar fins que el sol es pongui. M’agradaria tornar a fer l’amor amb tu les vegades que calguessin per sentir la teva pell, els batecs del teu cor, el perfum al teu coll, l’olor dels cabells recent rentats i la suor de les teves mans. Tot el que és teu m’agrada, i ho saps.

La Rosalia enlaira les mans cap a l’èter i després l’abraça. Repenja el cap molt a prop del clatell d’en Maurici mentre copsa una mirada cap al buit de desgrat. Però prefereix callar. Ara toca accionar el cos al ritme de la música; marcar un ball que estigui avingut entre una parella fosa per un amor, que vol transformar la negror per la blancor menys adúltera.

MIRADES BADOQUES

 

MIRADES BADOQUES

Dinen el rostit de pollastre sense gaire enraonia. Després de l’aventura més retirada del bullici que ha suscitat una certa intimitat entre dos cossos que semblava que feia anys es defugien, ara els ha deixat consternats. En canvi, durant l’àpat, deixen esbotzar rialles picaresques. No gosen obrir boca però l’expressió facial d’ambdós es nota relluïda i resplendent. Com si haguessin recuperat l’època del jovent en què tot són meravelles. Petits focus de llum psicodèlics, que van passant intermitentment a les sales de ball alhora que fan de distintiu decoratiu el matrimoni Ribó avui denoten una imatge de brillantina. Les ànsies per dansar, alçar les copes al vent en senyal de brindis i poder escabellar-se, per tal d’assolir una agitació i al·licient engrescadors en les seves vides, no decau. Els dos comuniquen l’afany de fer ambient al menjador. Al costat del televisor tenen un aparell magnetofònic. Conserven cassetes dels anys 60: Antonio Machin, José Guardiola, Lluís Llach, Rudy Ventura, Julio Iglesias i Manolo Escobar esperen, pacients, peces que varen marcar en els Ribó una època clamorosa i endinsada cap al delit més translúcid. Ja menjant les postres i fent temps per anar al mercat, la Rosalia s’aixeca un tal esvalotada. En Maurici se la mira sorprès però no pregunta. Creu que tot el que l’esposa faci serà un càntic a la llibertat, a la renovació, a la reconciliació d’una parella que semblava renyida, malcarada i amargada. Ara tot són petis actes reparadors que fa hagin apagat la flama de l’enrabiada,  de l’enfuriada, decidida a apallissar amb ardor una parella que vivia a les palpentes.

En Maurici veu la dona i se li fa inversemblant que es comporti de manera tan decidida, apanyada, definitivament empentada.

La Rosalia agafa la cinta. Veu la caràtula de l’Antonio Molina. Després veu la Sara Montiel. Mira al seu home i li pica l’ullet. Li sembla que la reina de les coples pot ser un acompanyament musical adient davant d’una festa d’aniversari de núpcies. La veu de la cantant convida a despertar sensorialment els sentits; a fer avivar tota resquícia que s’hagi vist atrapada dins d’un clot molt fondo i gairebé degollant. La cupletista té una veu sensual i renovada. Tota malesa ha de ser arrancada i ruixada amb aigua beatificada. S’han d’espantar els monstres que han envaït els Ribó durant dècades i els han arraulit; han fet i desfet a la seva voluntat, sense demanar permís ni oferir clemència. Han estat embogits per una dosi de lluita infatigable, d’insubmissió alhora que s’han rendit esparverats en els revestiments més recòndits dels seus cors. La música els afluixarà les penes, els estovarà, els farà més amigables, provocarà una necessitat de simpatitzar mútuament i esfumar de la memòria tantes calamitoses experiències procedents d’espectres llunyans.

–      Vols ballar amb mi? - pregunta la Rosalia després d’activar el botó reproductor del magnetòfon. Avui la casa és per nosaltres. Crec que ens mereixem reviure l’època més cromàtica que ens oferien els envelats.

En Maurici se sent surar per un espai en què tot el pes corcat ha quedat ja gairebé estimbar al precipici més aclotat. Tot sembla que l’afavoreix. Unes bodes d’or a casa del fill i la nora, però ara per nosaltres; un espai recollit i reservat per ser amanyagat sense contencions.

ALÈ DE VENJANÇA

 

ALÈ DE VENJANÇA

La Rosalia observa en Maurici com l’Angeleta, l'estimada, la nineta dels seus ulls davant d’un amor consumat. Pot captar elogis que engrandeixen l’esser de la muller que sempre l’ha honrat. Pot notar com s’acreix l’ego d’una dona que mai l’ha pogut reconèixer. Ara sent un xic d’orgull. Potser és un sentiment tibat. Potser és un sentiment que no aporta riquesa anímica ni espiritual. Però es troba allí, en l’epicentre del seu cor esbudellat, escapçat, dividit en meitats. La primera meitat representa la sublimitat i la segona la grandiositat de l’esser que necessita rebel·lió i venjança. La Rosalia mai ha estat venjativa. Ara tampoc, pensa. Les espelmes li aporten un senyal de rendició que voldria acceptar els fets tal com s’han produït. Concebre’s com les imperfeccions d’una realitat de vida, en essència, perfecta; com l’arbitrarietat de les actuacions que mai plouen a gust de tothom i requereixen acceptació.

La Rosalia creu que tots els humans poden errar. Però no creu que en Maurici hagi errat inconscientment: les maleïdes cartes incendiades, la postal del maletí amb una rúbrica de color púrpura al centre “JM”. Massa proves que no es poden considerar com a casuals. Tampoc semblen demostracions accidentals que no hagin requerit premeditació.

Després d’un coit lasciu, en què la dona semblava oblidar-se de qualsevol pesada a la seva gepa, li propicia un petó final a la galtera de l’home i una mossegada desenfadada a la part inferior del diafragma. Abans d’incorporar-se del catre, li retola la Santa Creu al front. En Maurici, en un sospirar exhaust, després de l’esperitada cascada d’instants passionals, intenta retenir la dona...

BALL SENSE MÚSICA

 

BALL SENSE MÚSICA

La Rosalia, mentre pot sentir com el membre viril d’un Maurici madurat es va redreçant i veu l’esquifida lluminària d’unes espelmes que, a poc a poc, s’entesten en  reduir  la seva inicial resplendor lluminosa. L’engrandiment primari va donant pas a un encongiment que empobreix el recinte. La dona, quasi a punt d’experimentar la culminació màxima d’un afer que li sembla que mai antigament havia estat tan enarborat, pot imaginar i emmarcar les imatges d’una llar rural: Sant Bartomeu: un crematori en què ella incinera, amb una braser de llenya espetegant, tot el llegat pecaminós d’un marit malfiant. Veu la pujada d’una foguera en miniatura que s’emporta tots els guinyols orgàsmics; els crits alliberadors, el pes de sentir-se com la muller de segon plat, els rosegons de pa en estat gens comestible i les engrunes de menjar que havien de ser convertides en fòssils orgànics. Ara per fi té la reproducció fotogràfica en la seva ment mentre es fon de plaer. El foc sempre abrasa, arrasa, tot ho acaba podrint. La cendra és el resultat que determina un abans i un després davant qualsevol identitat existencial: un bri de vida, un pessic de moments gloriosos per acabar convertint-se en ridícules volves de polseguera: unes partícules que van fonen tots els records tangibles. Són porcions de pols que s’esmunyen a través de les mans. Escandaloses i de caràcter volàtil, van ballant com titellaires en un espai que sura al compàs d’un vent que arrossega, amb ventilades, qualsevol llastre de pau i dolor. El foc i el vent són dues forces actuals que fuetegen tot tipus de matèria sòlida. La Rosalia sap que el foc ha estat el seu aliat. Que amb aquest gest ritualista ha pogut enterrar la part d’un marit sòrdid i embrutit per comeses gens rectificables.

L’habitació amb raquítiques flames que s’apaguen al compàs d’una còpula entre un matrimoni unificat per unanimitat, engrescat davant de postures expressives, pretenen enllumenar episodis retrospectius d’aparent amor en estat inalterable. Però només són capítols aparents. Una nissaga familiar entre dos patriarques que han sobreviscut a batalles infernals ara intenten petrificar el temps. Volen que el rellotge biològic es paralitzi i s’apiadi d’una parella que les ha passat de tots colors. Però la realitat més inviolable desmenteix l’acompliment d’aquest desig. No hi ha regressions ni avançaments. Només moments en un present que s’entossudeix a persistir sense defallir, decaure o penetrar en un sobtat esvaniment.

FLAIRES DE PASSIÓ

 

FLAIRES DE PASSIÓ

En Maurici comença a arromangar-se les mànigues de la camisa; els llavis ben premuts van inhalant oxigen entretallat. Les respiracions s’acceleren i es alenteixen; com disparadors automàtics van deixant espetegar petites bales ígnies. La pressió labial entre ambdós cònjuges comença a desviar-se del sender del romanticisme per tornar-se tòrrida. El cossos socarrimats de benestar no pretenen aturar la presa de contacte. El polsador passional s’acciona. En Maurici palpa el malucs i descobreix nous racons eròtics; petites curvatures que, tot i el revelliment, les sent estilitzades i elàstiques; completament llises i apetitoses. Les mans, les juntures dels dits li van aixecant la faldilla a la dona alhora que en Maurici va cedint al convit d’un dormitori que badoca penombrós. L’ambient és planyívol i pietós. Vol honrar un matrimoni de mitja veritat i de mitja mentida: la comèdia i la tragèdia; el drama i la diversió; la rutina i la innovació; la noblesa i la traïdoria. Quantes paraules llampegants apareixen en el cervell de la Rosalia que, condicionada a complaure i fer de palanca d’accés, perquè el marit es desfogui corporalment, a partir d’una assedegada incontrolable, ara no els toca retreure’s. Com sempre, ella ha interpretat el paper de dona contenta, cordial afable, entranyable, joiosa, commiserada i misericordiosa. I ara més que mai, però, toca satisfer-se a partir de l’embranzida d’un torrent bioquímic de passió.

En Maurici repenja el cap darrera l’espatlla esquerra d’ella, mentre amb les mans li amanyaga els glutis amb virulència. El vestit el té mig pujat mentre la parella s’encamina cap a l’habitació. D’una revolada, en Maurici demana un petit parèntesi. Vol encendre un parell de candeles a cada tauleta de nit. No ho tenia planejat, però masses cops els desencadenants satisfactoris van lligats a la improvisació. Ella li descorda els botons de la camisa com una lleona famolenca mentre ell li fa un gest d’espera. Es dirigeix al comptador de la llum on té la capseta de llumins i dos canelobres fabricats a l’estil modernista, encerats d’un color ocre en què romanen immaculades les flames d’un amor reconvertit en un capoll; un capoll que es dilata per exhibir una posada floral derivada d’un amor que, per un instant, sembla germinar d’una estrebada, sense preliminars. Les flames dansen presumides i donen un toc d’ambientació més recollidora.

Mig despullats, comencen a barrejar-se les aromes d’un cossos que han rebrotat. En Maurici pot sentir com penetra dins d’una parcel·la femenina que abans la trobava prohibida. Ara veu un àrea enjardinada, plena de roses perfumades que demanen clamoroses carícies i una cura intensiva de fertilitzants. Ara mateix l’home se sent límpid i fèrtil. El sistema límbic del seu cervell, en què les emocions es disputen una partida constant per prevaler i puntejar el goig de ser les amfitriones davant qualsevol repte, ara només reclamen una fulgor sexual; un clam iridescent cap a la victòria davant d’un matalàs flonjo que sosté dos cossos que victoregen la recuperació física després de dècades de repudi i desentesa.

El desfogament corporal és inversemblant. Com dos adolescents intercanvien olors mentre exploren i intenten descobrir porcions recòndites, revols entre la matèria que necessita d’una palpada per revifar d’enardiment. No hi ha paraules retractores, ni recriminacions ni emprenyades. Tot es troba banyat per un revestiment que acull un parell d’anells que havien proclamat a la sagristia un amor conduit cap a l’eternitat...

EL REFLEX DE LA BESADA

 EL REFLEX DE LA BESADA

Les dues boques pateixen carícies involuntàries. Volen articular paraules d’amor, però no troben la fórmula per descriure l’espai d’intimitat del qual n’estan sent partícips. Les comissures es toquen i en Maurici nota la boca de la dona carnosa alhora que llefiscosa. També resseca i quelcom espellada pels anys de vida imperdonables. No obstant, de sobte, com per impuls mimètic insinua petonejos minúsculs. És com si estigués posseït i obligat a rendir-se a l’entrega d’una ànima atracada per la Júlia: una forastera i també una presència alligada, ara pot desempallegar-se d’aquesta presència que, en el fons, maleeix fins als ossos.

Les dues rodanxes humanes es fusionen a partir d’un bes cada cop més efusiu. Les boques es retorcen, van xuclant amb intensitat els paladars a través d’una llengua que s’afilia, s’avé, es compenetra a la perfecció. Quant de temps havia desitjat aquest moment, es repeteix en Maurici ben torbat per la sobtada brusca. Les mans van acariciant l’esquena de la Rosalia, la columna vertebral fins arribar a les lumbars. No pot ser, es va dient l’home. La vull per a mi. És el primer cop que sento la necessitat d’injectar-me de passió benigna amb una dona que m’ha tributat sense retrets. Realment em mereixo aquest premi?

Mentre, els tocament fervorosos es van fent més intensos, bulliciosos, amb veus que gemeguen davant el zenit del gaudiment corpori. S’adonen que no tenen ganes de separar-se. En Maurici sent que la Rosalia ignora aquest viatge amorós que ha esbiaixat la bona relació entre un matrimoni humil, conservador i fidel. Creu que la Rosalia no coneix l’existència de doble fil de la Júlia Marquès. Creu que no sap que la Paulina és una filla postissa; una descendent de pròtesi, implantada per decret-llei per un facultatiu mèdic amb el poder en mà de fer retocar les escriptures en el registre civil.

Ell, embabaiat, totalment bolcat a complaure una dona amb la qual veu que pot consumar un amor mai abans autentificat, es neteja la consciència pensant que la Rosalia no posseeix ni la més mínima sospita; cap indici de perfídia; cap acte que hagi blasfemat el bon nom d’un matrimoni unit, congregat, convergit, perfectament sintonitzat al ritme d’una vida camperola i ordinària...

NITS DE PAU

 

NITS DE PAU

La Rosalia sembla vulgui apropar-se cap a ell en senyal de benedicció, redemptora de la pau. Durant massa dècades li ha fet de mentora. L’ha alliçonat, li ha fet d’educadora dels fills, de consellera incondicional, també de mestressa de la llar, de muller crucificada davant possibles aventures d’oci. Sempre recluïda, sense permetre’s adquirir cultura, obrir-se a terres foranes, països exòtics, deserts arrebossats per un sol torrador, illes esquitllades per un mar brau i ple de personalitat i ciutat monopolitzades per una arquitectura regida per tendències artístiques diversificades.

Ara ella sent un cert agraïment. Un agraïment racionalitzat. Molt reflexionat i sorgit d’una ment que s’adona que l’home a purgat per ingenu. Tot i la seva latent picardia malvolent, ell mai ha volgut fer mal la seva dona. Allí dreta, demanant-li una celebració per esborrar l’escletxa consumida de tants anys de dolor corsecat i experimentat en el silencia més primitiu, ell segur vol esmenar la seva comes il·lícita. La dona, ell pensa, només vol fer les paus. Una premuda de mans, una empunyada a fi que la justícia torni a imperar en les vides que han bifurcat un camí que, en primera instància, calia forjar plegats.

En Maurici, en segons, mentre ha vaguejat per altres espais inaccessibles, veu com la Rosalia espera una resposta. La dona se’l mira amb compassió, amb una conducta servil, sempre a mercè dels contratemps, però amb una intenció resolutiva. Ella espera mentre nota com els peus se li desclaven de la superfície solar. Vol fugir i alhora romandre amb en Maurici. Com explicar-ho? Potser la Rosalia necessita que el marit aboqui el sac de confessions que manté lligat amb un cordill i nuat. Espera que pugui deslliurar-se de tanta luxúria i nits d’insomni delirants, espetegant paraules indesxifrables a cau d’orella.

En Maurici s’incorpora del sofà i s’apropa cap a ella. Li agafa les espatlles mentre s’atansa lentament. Intenta inclinar-se endavant, amb una posició erigida. Ell nota com les mans li flaquegen, però encara pot acaronar la cara de solcs ullerosos i arrugues que mai més podran reparar-se. Les mans van relliscant al voltant de les galtes de la Rosalia. Comença a dibuixar, amb els palmells, rodolins petits; suaus fregues que permeten un presa de contacte fraternal i benaventurada amb l’esposa dels somnis més innocents. Una guspira de plaer, de sobte, fa estremir en Maurici. Les mans van relliscant a través de la barbeta de la dona, la mandíbula, els llavis. Li va palpant el rostre d’una muller que havia retratat en secret. Havia creat un disseny pictòric amb una fesomia idíl·lica. Potser de tant irreal que era ell, molts cops, havia decidit velaritzar-la.

PELL REJUVENIDA

 PELL REJUVENIDA

Una veu melosa i maula deixa sonoritzar-se a través del menjador:

–   Amor meu - diu la Rosalia claudicada en estat aparent avia pensat que, com en Robert i l’Eusebi es reuniran a Hostalets al vespre, tu i jo podríem fer un berenar especial.

Els ulls d’en Maurici tentinegen. Semblen dues llunes plenes que deixen emmirallar una llum fulgurant que ja mai més podrà ser convidada a una apagada irreversible. En aquells moment, crèdul a més no poder, les paraules de la Rosalia l’han fet reforçar l’esperit de sagal trapella, d’aquell noiet conquistador que s’obria al món per caramel·litzar, amb paraules insinuants, boques femenines gens acostumades als petons i a les abraçades caloroses; unes boques que abans només coneixien l’abstinència, la resignació i una ruptura davant el tast del sexe torrencial i dirigit cap a l’excitació més àlgida.

Per fi a parlat la meva dona, rumia en Maurici amb un regust d’esperança. Ell pensava el mateix. Ara es recorda de la perla que havia triat a la sagristia per polir, lluir i exhibir sense reserves durant més de cinquanta anys. Ara ell té l’oportunitat de dir-li que l’ha trobat a faltar. Que mai l’ha considerat com un tros de mòmia, embenada amb guix, impertèrrita, tapiada davant el llustre més evidenciat d’esveltesa i gallardia. Voldria dir-li, amb un penediment noble, que sempre l’ha tingut en compte. Que tot i haver comès negligències filials: en Joel i la Paulina, mai ha estat algú menyspreat. És molt possible que ara en Maurici vegi un aura que dos mesos enrere a la Rivella no veia, mentre desafiava camins plens d’entrebancs rudimentaris; grans extensions de prades que el volien somriure al mateix temps que el sentia el plor reprimit d’un jove que va tastar la carn: una carn humana, edulcorada, plena d’aromes perfumades, fragàncies que encisaven els sentits i els flairaven de benestar i placidesa, no sabia quin preu hauria de facturar anys més tard. Cada rebolcada, cada tombarella, totes les acrobàcies experimentades en un dormitori absolt d’impureses tindrien un cost que hauria de ser exposat a la llum per fer-lo efectiu.

En aquests instants, sent com si hagués retornar al zenit de la joventut ja corcada...

L'ESPIGALL FLORIT

 

L'ESPIGALL FLORIT

La Rosalia al balcó mirant les flors encara cromades, enèrgiques, amb una vivesa efervescent i una exhibició que no pot deixar resignat a ningú, pensa que aquell dia 26 d’octubre és idoni per celebrar un berenar-sopar amb el seu cònjuge. Les flors són les indicadores inequívoques que assenyalen que el solstici d’estiu encara no ha vençut del tot, malgrat el traspàs cap a la tardor. Amb bellesa, repletes d’enginy, distinció i un etiquetatge d’honorabilitat, les flors comuniquen a la Rosalia el desig a convocar una celebració que cal commemorar. Aquell mateix dia, el 1942, es va fer el casori a Sant Bartomeu. Tot el poble estava aplegat a la plaça de la font: una petita orquestra amb un acordionista, un organista i un vocalista fent tribut a personalitats del món de la música que han quedat immortalitzades malgrat el pas de les dècades. També cançons populars i èxits a nivell nacional glorificaven a Julio Iglesias, Nino Bravo, Raphael, José Luis Perales o Camilo Sexto havien de ser tocades, perquè la parella de nuvis tinguessin encontres visuals delectants i es poguessin fondre com un parell de glaçons dins del rom cremat, al toc de melodies sensuals i seductores. Els cossos dansaven, gronxaven i es travessaven amb les mirades en aquella nit estrellada, en què les despulles de roba farien esclatar amb una traca artificial la benaurada felicitat d’una parella abans impol·luta i verge.

La Rosalia i en Maurici estan sincronitzats mentalment: passar una vesprada reveladora alhora que infractora davant els dogmes de l’esclavitud més infinita.

La dona, després de sortir al balcó, recorda que ha d’anar a comprar al mercat. Abans però, vol comentar-li al marit la sorpresa que pretén organitzar. Millor li dic un cop porti el tiberi, pensa. Ella no sap que el marit desitja amb totes les forces la mateixa celebració que simbolitzi unes núpcies que desinfectin i abrillantin qualsevol llastre d’indolència.

De sobte, un lapse s’apodera de la Rosalia, com si el seu cervell hagués deixat d’imaginar la presa de contacte amb una ambientació suggerent i una companyia prometedora. No vol semblar perversa, tampoc cruel. Però la carn és la que és: feble, trencadissa, atraient, imantada, penetrant, perfilada i preparada per ser ingerida sense sobres  ni relleus. Tot és aprofitable, massa suculent per ser arraconat. El recer es troba fora de combat. No hi ha mitges tintes ni tries parcials. La Rosalia vol preparar un rostit de pollastre amb ceba picada i fregida per dinar. I una macedònia de fruites de postres. Creu que amb aquest dinar complaurà un marit que en qualsevol moment decaurà en forces. Ella el vol reanimar, vol fer-lo regenerar, revitalitzar-lo, enfortir-lo anímicament i es perd en l’intent d’acontentar-lo.

L'OMBRA DEL ROMANTICISME

 

L'OMBRA DEL ROMANTICISME

La foscor: una paraula que es trava a la tràquea de la Rosalia. Una paraula que no disposa de matisos cromàtics. És el que és: negror, opacitat, impossibilitat de transparència entre un matrimoni que va de cap a caiguda, cap a un estimball de rocosos cossos; sediments que han aposentat la seva carcassa i ja mai més podran desplaçar-se cap a nous paratges majestàtics. Les ombres d’un passat que la Rosalia descriu com a repel·lent, indecent, fastigós ara són petites muntanyes refilades que cal escalar. Arribar al pic més alt, per veure una panoràmica aparentment generosa i desplegada a l’existència d’ulls observadors davant l’objectivitat més curosa cal fer-se veraç.

Les bodes d’or. Un or que pot transfigurar l’estela difosa per un malestar sanguinari, gairebé rebregat i recargolat com un cuc de seda. L’or sempre s’ha considerat històricament com un diamant preuat. El més valorat a nivell mercantil. La Rosalia i en Maurici ho saben del cert i, per això, s’atreveixen a verbalitzar la seva meritosa aliança matrimonial.

Aquell octubre del 2005 hi ha poc trànsit. Els carrers semblen piocs. Una blancor densa fa empal·lidir un paisatge digne d’emmarcament fotogràfic. La plana de Vic, a pocs metre de distància, deixa atorgar un horitzó ple de marques rectilínies que no defineixen l’equador de frontera. Tot és confús, pansit, corcat, afectat per aquesta manca de gentilesa florida en els arbres i les plantes.

La Rosalia surt al balcó amb una regadora. Els geranis, gessamins, violes, clavellines, lliris i herbes aromàtiques com ara l’Aloe Vera, la farigola i el romaní semblen ventilar-se i afalagar-se davant el ruixat d’aigua caiguda damunt la superfície terrosa dels testos. La Rosalia, mentre fa de jardinera, barrina. A la tarda amb en Maurici estan sols. Els fills treballen i ells, escarrassos a més no poder, tenen la casa per aprofitar-la a la seva conveniència.

En Maurici és al sofà. Aquell dia, malgrat la seva coixa salut, es nota rejovenit. Pensa en la Rosalia com a dona cortesa, elegant, reverencial amb una bellesa imponent. Recorda la boda de l’any 1942 com ahir mateix. Com l’Arc de Sant Martí en què els colors, com si fossin brillantines, resplendien al compàs de la música més romàntica: Frank Sinatra, Cliff Richards, Stevie Wonder, Tom Jones i Edit Piaff eren algunes estrelles internacions que envelaven la sala de convit amb un toc manyegat que no passava gens desapercebut.

En Maurici, assegut a la butaca del menjador de Manlleu, sent nostàlgia. Una nostàlgia que el dia d’avui es va transmutant en agraïment, també en amor platònic, encisador, trencador davant d’orgasmes concebuts amb altres fèmines en un passat remot. El ressò a l’oïda de la Júlia Marquès és com la vívida i expansiva veu interna que no gosa allunyar-se. Sembla una mena de talismà. Un amulet que no vol desarrelar-se de la presència d’un home que ara només es planteja vetllar i salvar la creuada matrimonial tan devastadora i arrossegada cap a un insípid clima en què la mundanitat és l’exímia protagonista.

L'ESPURNA ALBIRADA

 

L'ESPURNA ALBIRADA

En Maurici s’apropa. Ella ho pressent. L’home no pot estar més obcecat. La conversa amb la Júlia li ha tapiat la gana. Avança camp a través  amb les soles de les bambes suportades per tones de fang. El camí, tot i ser l’estiu, és com un areny ple de líquid dens, espessit per les atapeïdes bromes d’un cel enlleganyat de núvols grisos. La pluja ha deixat caure aigua durant els dies anteriors i el terra s’ha ressentit. Els bassals són abundants. L’home, mentre retorna, intenta esquivar-los. El seu caminar el sinuós. Va trampejant amb filosofia les dificultats d’un viatge a peu que sembla inacabable. També intenta sobrecarregar els records després de la conversa amb la Júlia, els quals anímicament l’han deixat estabornit. Intenta no pensar-hi gaire però el deute amb ella i una germana que ha representat el calc de la valia i la responsabilitat més avivades han de rebre unes atencions de privilegi.

L’home va xapotejant amb els peus. El fangar d’aigua concentrada en els solcs més pronunciats d’una calçada protuberant de desnivells i sediments minerals el fan descarrilar. És un viatge que no sembla tingui passatger a bord. En Maurici es sent un vianant que ha perdut sostre i cartera. Tot un plegat es troba ple de despulles. La seva ànima, encapsulada de compensacions gens cobertes i l’economia despoblada de recursos per continuar jugant amb el paper de donar cobertura a dues famílies, necessita una escapada. Potser un viatge amb companyies promocionals de turisme li serviria per aclarir l’embús aclaparador de dubtes impassibles. Camina endavant, les cames esquinçades pels baixos d’uns pantalons que van xarrupant munts d’aigua fangosa. El trànsit és molt costós. Tornar a casa i veure la Rosalia li suposa un suplici escandalós. Com pot fer front davant d’una maquinació tan retorçada? Per dins es recargola de pena, de feixuguesa, d’un ardor que va premsant les cavitats viscerals d’una estómac que ja no li demana nodrir-se. Als voltants va veient sargantanes i llengots que saltironen a través de les rengleres atapeïdes per una arboreda verdosa i exuberant. Totes les bestioles, ignorants davant la interna lluita dilemàtica la qual es va enfrontant, li van revelant subliminarment l’axioma que ha d’aplicar. Ara no és hora de renunciar a un matrimoni que ha traspassat la frontera de les bodes d’or. Sense premeditar-ho, una bombeta plena d’espurneig va bategant una revelació que l’home creu que podia fer-lo absoldre’l de tota culpa. Hi ha moltes llumetes, petites llampegades fugaces i alhora persistents al voltant d’una massa pastissera, en què el cacau, el coco, la nata i la vainilla  podrien rendir protagonisme. Potser serien el ritus pragmàtic de conciliació de pau. Una celebració amb la Rosalia amb motiu de molts anys de casori, s’ha de consagrar a aquestes alçades. Cal una evasió, una via exploratòria de fugida, per edificar pilars que havien quedat derruïts entre un matrimoni Ribó de disfressa gràcies a les infàmies i les perfídies fins el dia d’avui, ocultades dins d’una ombra de frívola aparença.

 

 

 

L'ODI SEPULTAT

 L'ODI SEPULTAT

La Rosalia asseguda a la banqueta, amb una mirada furtiva, intenta penetrar irrompent l’espai d’una joguina que va pertànyer a un fetus aliè mentre experimenta una restablerta passatgera. El seu cos baldat i ella badocant a la vegada que l’espurnejat continua inflant el gruix d’una foguera que s’esplaia amb la seva tempestuosa enfuriada. Ja no hi ha temps de penedir-se de res. L’espetegada, aquesta minúscula explosió va exterminant tot ésser que ha mantingut el bombeig de dos cors que es diluïen en el sexe més morbós. Una escoltada sobtada, però sembla ressonar en l’espai dels voltants. Les cartes i l’os ja s’han convertit en fòssils carbonitzats, desaprofitables al cent per cent. S’han cruspit tota pecaminosa falta moral compartida per una parella inèdita d’amants a l’ombra més ben conduïda. L’alè de la Rosalia és expirat amb una acèrrima desimboltura que l’ajuda a assossegar-se.

Torna a escoltar amb atenció. Agafa la trapa de l’estufa amb les tenalles i la tanca hermèticament. El foc ja ha resolt el ritual que la dona pretenia celebrar. L’honorable ritual i alhora detestable per una filera solcada de mentides que mai han pretès commiseració, ara per fi sembla han rendit sepultura. Ningú mai s’ha compadit d’ella. En Maurici, un capità que ha reconduït un viatge per la terra més esterilitzada entre dos cossos ja dissolts en l’ombra més crucificada. Com es pot ser tan bastard? Com no procurar redimir tan de pecat comprimit? La font del tempteig carnós ha estat massa suculent, conclou la Rosalia. És un àpat consumit sense deixar sobres, engrunes ni pessics a un racó. Tot ha estat aprofitable. La flor de la joventut més embellida i enfebrada, per assaciar la devoció recíproca de manyagues irresistibles, però, ara ja ha sucumbit.

Els pensaments continuen sacsejant la Rosalia, com les onades més alçades per la bravura d’una mar salina i emmurriada. Ara sembla que la dona no té escapatòria. Les passes de fons es fan més sonores. El braser ja ha fet la seva funció. Tot l’embalatge d’unes cartes i un tros de peluix inert ara ja estan anihilats. L’embalatge, la perfilada silueta amb uns ulls llaminers i engrescats, com els de la seva imposada filla, la Paulina, ja han extenuat tota brillantor de vida.

LES CENDRES DEL PASSAT

 

LES CENDRES DEL PASSAT

Baixa les escales de les golfes una mica eixancarrada, com si les cames no poguessin fer d’esmorteïdors per anivellar el trànsit de les passes. Es sent insegura, amb una inestabilitat en les mans que no encerta a refrenar. Poc a poc, agafada a la paret va vencent la por i la inseguretat graó per graó. Sembla que en avançar, cada cop s’apropi més cap a l’abocador que li permetrà deslliurar-se d’una descoberta infernal. La llar de foc acabarà rostint qualsevol intent infame. Almenys ella vol creure que així serà i perdurarà. El llastre de moltes nits amb una amant en pecat, permetrà al foc netejar l’engendrament d’un regal convingut entre una parella profana. En Joel Marquès ja no té elecció. La Rosalia se l’imagina en estat de purga. Vol justícia sense embuts. Necessita que s’obri un judici per reclamar una sentència que emmanilli i detingui el noi, fill d’una unió passional sacrílega.

De cop, la Rosalia arriba a la cuina. Veu la caixa amb feixos de llenya, els troncs simètrics. Ella agafa quatre taulons que li serveixen per avivar la flamarada d’un foc disposat a enlairar-se per la presa de contacte amb una joguina que s’ha de convertir en cendra. L’estri ha de perdre la forma original. S’ha de deformar, ha d’ennegrir-se fins a esvanir-se del tot. Amb unes tenalles bastant rovellades de suport allargat sosté l’osset i l’emmotlla amb el foc ardent. Abans però es mira com ruixa l’espurnejada sorollosa d’un braser consistent. La llenya crema de pressa. L’espetegada comença de desfilar sense atur. La Rosalia veu com la pujada de la fumerada pot fer reconvertir el peluix en un objecte que ja ha perdut la identitat històrica plena, d’obscenes aventures entre una parella que fingia amor etern. Ara ella ja pot contemplar l’espectacle asseguda a la banqueta més encastada contra la paret mestra de la cuina. Les cartes també acaben consumant-se al recremat més cruent. L’osset i el feix de cartes que es digna a agafar del bufet són introduïts amb violència. El foc, impassible, desconsiderat, insensible acull els estris com uns intrusos que volen violar un espai igni que no hauria d’exhaurir-se. La foguera es va esquifint per una estufa carbonitzada pels efectes d’una escalfor gairebé aclaparadora. L’acollida però, al cap i la fi és benvinguda. La dona va veient com la flamada va engolint coll avall tot indici de malevolència entre una parella que sembrava i fertilitzava la llavor del pecat marital. Ara tot es va desintegrant. Es recargola, s’arreplega sense protestar davant d’un foc afamat i ansiós per devorar qualsevol pertinença tangible.

Una mirada de satisfacció perversa alhora que contemplativa i absorta retornen la Rosalia al món real. Aquest escenari l’ajuda figuradament a matar el llastre de deshonra i mancat de lleialtat. El peluix va ser l’estri de la Júlia, per criar i alletar una fill que no li pertanyia sota cap concepte. Un fill mantingut en clandestinitat. Ara amb aquest ritual socarrat per unes flames enfuriades pot enterrar la vida luxuriosa i ardent de plaers accessibles entre una parella immunda. La cremada del peluix i la majoria de cartes, que abans no aconseguia entendre amb el cap clar, ara l’ajuden a ressituar-se i contactar amb una certa calma emocional. La figura úrsida es va encartonant en dècimes d’instants. Una figura que podia servir per fer créixer l’àvid intel·lecte de qualsevol infant, ara ja és pura desintegració.

LA BALDA DEL SEPULCRE

 

LA BALDA DEL SEPULCRE

L’osset de peluix es mira la dona sense parlar, però tampoc cal diàleg. La Rosalia el veu com l’essència diabòlica de l’afer romàntic mantingut en secretisme. Sap que l’artefacte no és culpable de res. Un símbol, més aviat, exempt davant els nombrosos coits que en Maurici compartia amb la Júlia Marquès. Aquest fruit, en Joel, ha de morir, ha de rendir defunció perquè jo pugui tornar a respirar, es diu. I la Paulina? També és filla de l’amant. Una penyora que la Rosalia carrega a canvi de res. Aquesta fal·làcia encara irrita més l’entramat emocional de la dona. Ella no voldria sentir odi cap a una filla que mai s’ha soscavat. Mai ha revelat cap desacord infame contra la família que la va acollir. Sempre ha estat un arquetip insòlit i justicier, plenament implicat en les enrabiades i enfrontades d’uns germans de sang en constant adversitat.

Hi ha però, un pensament de mort, com un insult mortal cap a les vides més somrients i plàcides. La Paulina i en Joel: dues criatures amb la carona somicada a la vegada que embadocada davant les meravelles d’una vida florida de sorpreses. La Rosalia visualitza els seus rostres. Per uns instants, li agradaria que la descoberta d’uns fills que han estat fruit d’una còpula traïdora fossin una quimera. No pot suportar la idea de la derrota. No pot fer front al fet que les seves ganes primàries de compartir la vida amb el seu home, combregant fidelitat, hagi tingut un desenllaç plenament fallit, replet d’enderrocs impossibles de reconstituir.

Les lamentacions ara ja no l’ajuden, ella ho sap. Però la necessitat delirant la impulsa a recrear-se en les imatges que remodelen una ment petrificada, glaçada per un disgust que creu mai més podrà pair ni li permetrà trobar un niu de pau dins les seves vísceres.

L’os de peluix continua badocant entre les seves mans solcades pel pas d’una edat que no perdona. La Rosalia tanca el bagul mentre nota com el cos li tremola igual que les fulles caduques que es balancegen per un vent crispant. Tot el cos el sent entumit. El cervell, encaparrat, obtús, immers per la confusió i el desconcert l’empeny a tornar una ullada al rere fons d’un bagul ronyós. Tot l’interior ple de polseguera, amb embalatges i objectes empaquetats que no conviden a la descoberta del contingut. També hi ha eines d’utilitat agrícola: dalles, martells, forques, destrals, materials que en Maurici com a home d’ofici ha anat col·leccionant en una caixa forta com a emblema de l’entrega voraç cap a una feina desagraïda.

La Rosalia rememora les absències del seu home. Eren sovintejades, malgrat reunir-se amb el llegat familiar quan pertocava per alguna raó festiva. Tot i així, la seva agenda estava reclamada de compromisos d’obligada atenció. Com en Maurici ha pogut portar una doble vida amb tant d’enginy? La dona es fa la pregunta de manera tímida, tot i que no s’ho explica. És una  pregunta que no té una resposta concordant. En Maurici ha pogut tenir molts defectes, però sempre havia estat complidor i honrat. La família Ribó mai les havia passat econòmicament magres. A taula sempre hi ha hagut queviures i provisions essencials que feien cobertura de les necessitats dels comensals. No vivien de manera regalada, és cert, però el patriarca es comprometia a acontentar boques famèliques.

La Rosalia, mentre enclava els ulls al bagul recorda com en Maurici tractava la Paulina. Sentia una debilitat excepcional. Una mena d’inclinació febril que no podia evitar. La Rosalia ara compren massa reaccions del marit que abans era incapaç d’identificar. La Paulina sempre era exculpada davant qualsevol conducta anòmala. Era com una filla que s’havia de guardonar, gairebé embolicar amb paper de plata. Una filla que havia de ser ressaltada per la tasca de bona xicota, fraternal, que sempre apaivagava les tronades d’uns germans declarats en guerra permanent.

De sobte, la Rosalia surt de l’espiral mental plena de records substancials. Tanca el bagul amb virulència. Les seves mans mig lacrades per una pols acumulada pel pas de les dècades. Agafa el peluix de nou i es mira les inicials J.M. La mirada de l’animal en miniatura és càndida. No pretén rebotar-se davant una dona que necessita portar-lo al crematori, a fi de proclamar la desaparició d’una època protagonitzada per un marit indigne.