EL VOL DE LA PSICOLOGIA

 

EL VOL DE LA PSICOLOGIA

Intento posar fi al socarrim d'emocions mal portades fins fa poc temps enrere. La companya, amb els comentaris planyívols i defensors d'una veritat irreversible, vol donar fe a la meva estada, no només en cos i forma, sinó també en esperit i ànima. Una estada en què protagonitzo una figura teatral amb una interpretació estelar, portada a la pràctica més realista mai abans concebuda. 

He fet una estrena. Ara ho sé del tot. També un entrenament. L'home no és la nineta dels meus ulls. Tampoc un amor copsador ni furtiu ni un amant colpit de desig sensual i sexual. En realitat, no és un home de referència per tenir el punt cardinal inclinat cap al Nord; cap a la pujada de belles emocions que puguin enriquir el Karma i facin que m'ensopegui amb la pau menys inassumible anys enrere. No és el tipus d'home que em delecta i provoca un plugim d'imatges, encarades cap a l'erotisme més verge i susceptible a fer-se tàctil. 

Mai em pot malferir ni provocar arrebossades ferides que supurin sang de desamor i de desencant imminents. La tarda, però, ha aportat beneficis molt afavoridors. La companya i jo assentim en el mateix teorema. Som assegudes en un bar regentat per xinesos, mentre un parell de glaçons suren entre les gotes de cafè que engolim. L'aire vespertí desprèn una calidesa, que convida a allargar l'estada mentre fem comentaris en relació amb l'esdeveniment. 

Cap de les dues té cap manual de psicologia, per poder descriure la psique observada des de diferents prismes. Cap de nosaltres pot fer una anàlisi profunda de la naturalesa humana i la diversitat de manifestos, actituds, conductes i reaccions, gairebé inconscients, que predominen al nostre abast. No som expertes en aquesta matèria. Estem desposseïdes de coneixement i de cultura tot i que a mi em captiva la forma de contemplar el comportament dels humans. La companya ho nota quan parlo. M'ho fa saber sense redundància: "pareces una especialista en psicologar hombres con costumbres errantes y desordenadas. "casi te contrataría para hacer una tesis doctoral sobre el pragmatismo psicológico de los homínidos. Tot un detall, em dic. Somric i llepo la tassa de cafè dissimuladament, mentre li proposo brindar per la nostra amistat.

Li asseguro que, quan era joveneta, m'hagués agradat graduar-me en psicologia infantil. Els nadons són la primícia en escena, per definir, en la seva primària senda de vida, com els adults els poden conduir cap a camins tumultuosos, erronis, desenfocats o cap a camins ètics, responsables, correctes i idonis, per acabar extrapolant en les noves famílies lliçons de moral, activitats constituïdes pel lleure i les bones formes aptitudinals: la sembra de la pau, la llibertat espiritual, emocional i sexual i la sensatesa de poder manifestar-se amb honestedat davant d'una simple o polèmica conversa: infants procedents d'una eterna candidesa...

EMBRANZIDA EN PUNT MORT

 

EMBRANZIDA EN PUNT MORT

Sento una buidor anímica que comparteixo amb la companya. Ella discrepa al cent per cent. Comentem la jugada en un bar proper al seu habitacle. Les dues anem en sincronia en què la conducta de l'home és anòmala. Sembla que estigui malalt, deprimit o apàtic. Li sap greu haver-me'l presentat. 

Rebato el comentari i li dic que no té culpa de res. Ningú és culpable de la conducta aliena. No podem controlar l'aversió que algú pugui experimentar quan hi ha interaccions, ni tampoc grat. No podem posar remei ni penetrar en el rerefons corporal, per fer transmutar l'ànima rovellada de la gent, que es nega a voler regenerar-se i a trobar la flama avivada d'una amistat posterior ben curtida. 

És lamentable, però es tracta d'un axioma que res ni ningú pot revocar. Els humans, tots pastats de conductes, que només nosaltres podem revertir, esmenar i rectificar, per poder trobar-nos en una balança equilibrada, en un nou camí de vida, en el qual ningú ha d'interferir davant la personalitat que pretenguem espurnar. 

Sento un xic d'autoinculpació que aviat amaina. La companya pondera la jugada i fa moderar el meu entestament, a mostrar-me la principal partícip de la ruptura comunicativa amb el seu amic. No hi ha botxins ni víctimes; culpables o innocents; infractors o complidors; submisos o rebels; capitalistes o comunistes, en una societat civil que se'n va de cap a caiguda en temes sentimentals. 

El cor, en aquesta tarda de dissabte, ha seguit els paràmetres d'una enraonia ben erigida i direccionada. He parlat amb una ànima pusil·lànime, però alhora àvida per conèixer noves fonts de contacte; nous contrastos amb fonament menys intrusiu i invasiu.

M'he pogut arrecerar en un present efímer, però sostingut per un cordill juganer, que fa elàstica, encara que també s'estira i tiba, per mantenir una forma rectilínia i uniforme. I jo al nucli, desafiant la roda de la vida que qui sap on em durà, a partir d'aquest instant ja força esvanit...

ÀNIMES DISTANTS

 

ÀNIMES DISTANTS

Vull viure la meva vida aïllada del sedentarisme, de les pràctiques controladores d'un pare patriarcal, xapat a l'antiga i de mires estretes. Allunyar-me de l'illa de naixement i escapolir-me lluny, cap a un illot on algú m'esperi per alçar el vol i explorar nous paradors dignes d'emmarcament. Uns paratges encisadors, bucòlics, satisfactoris de contemplar davant la curta visió de l'ull humà. 

En aquests llocs, ben segur, algun home espera que arribi per arraulir-me amb uns braços fornits. Un home que no es retracti davant dels meus comentaris. Que pugui assentir o dissentir, dissuadir o persuadir, dissertar o debatre, replicar o acordar, però mai quedar-se emmudit ni desentès davant la meva dialèctica. 

I l'home d'avui ni de bon tros arriba a aquest perfil. És vast, groller, trapella, descuidat, desentès, indiferent, distant i gèlid a nivell emocional. Un home palplantat, que mira de reüll, somriu amb un somriure artificiós que em glaça les vèrtebres i m'atura els batecs d'un cor que, en aquests moments, irriga benzina per poder circular sense aturades.

Per fi, baixem costa avall, camí de la Barceloneta. Homes amb cadires de rodes; guàrdies de seguretat enfront de galeries comercials, vigilants d'entrades i sortides de clients en petits comerços; cossos de policia nacional que detenen algun conductor infractor dels senyals vials; nadons sobressaltats davant del xivarri de fons d'uns carrers atapeïts de vianants, que miren de competir per veure qui clama el crit més fort, davant d'una xerrameca incessant. 

Em fixo en els detalls d'una ciutat metropolitana, en què tothom pretén destacar davant d'un protagonisme exuberant. Dents que esmolen paraules que poden ofendre si es pronuncien a viva veu, davant d'un públic pacient a escoltar frases reivindicatives. 

Miro  la companya que comença a sentir el peu adolorit de tant caminar amb desenfrè. L'home fa de guia militant. Està badoc i despistat davant la meva parla sobre la seguretat vial i les normes de circulació. Segueixo enraonant sobre les pràctiques de conducció al volant. Com quan de joveneta vaig estar a punt d'encastar-me contra una paret mestra, per intentar evitar creuar-me amb els mossos en una pujada, en què vaig agafar empenta amb els pedals i vaig deixar espetegar gas en el tub de sortida del vehicle. 

L'home crec que m'escolta, però no manifesta parer. Segueix assentint en silenci. Vés a saber què pensa de mi. Començo a estar fastiguejada. Tota una odissea fer de tertuliana en solitari, davant d'algú que no s'immuta ni en somnis. Es mostra tan planer, que em sento titllada de molèsties físiques. 

Les cames em tremolen, tot i fer un trànsit bastant ràpid. Estic en una posició, en què no veig cap fitxa que pugui moure, per generar un impacte delectant en ell. És trist i lamentable. Em giro de cantó de cara a la companya per topar-nos amb la mirada i compartim un gest de resignació. Ella se sent un xic responsable davant la iniciativa de la trobada. Un pes de culpa la deixa eclipsada. No sap com mediar entre un home taciturn i una dona, que vol diàleg, per saber que estic actuant amb encert. 

Tinc ganes d'arribar a casa per perdre de vista aquest personatge manyoc d'emocions. És una derrota, en què sento la meva mira sense municions. No tant per atreure'l, sinó perquè copsi el meu interès en solidificar una aliança amistosa. És com un enfrontament, en què em veig fent d'oponent en un certamen, en què no hi ha triomfadors. Només una mena d'empat, a sang freda, que ja no suposa cap tribut de compensació. Però, què dimonis pretenc esperar que resulti, fora d'una llunyania colpidora?

ARRELS SENSE LLAVOR

 

ARRELS SENSE LLAVOR

Vull un present acolorit; de flaires amorosos, de fragàncies exòtiques que transmeten una olor de bona sintonia en l'ambient; de frescor en els porus, de neteja i de polidesa impecables. 

S'ha acabat la font del diable. El Jesucrist invertit, que només mostra raigs de sang per la sepultació que va tenir. Ara toca tocar de peus a terra més que mai. Picar fort la superfície ferma, per no transitar per paviments discontinus. Agafar la sínia de la vida i poder contemplar el paisatge bucòlic dels voltants, a cavall d'una vagoneta, amb la finalitat de no desembocar en una planúria emboirada, quasi gens perceptible davant l'ull humà. 

Anar en sintonia amb la roda de la vida és una clau important, per començar a desvincular-me del temps mortuori. 

La noia pertany al nou present. A un nou pla; a una ruta de viatge, a un nou mapa no figurat en el pòster cartogràfic del planeta terra. Però no per això menys localitzable. La tinc al davant i me la miro nerviosa. Em pregunto quan em durarà. Si l'aparició serà fugaç o perdurable en els moments més compromesos. Quina futilitat! Em dic. Perquè em faig aquesta pregunta? 

Segur és la por a quedar-me en solitud. A sentir només com el vent esbufega; com l'aire deslliura el vapor del diòxid de carboni, com les branques dels arbres cruixen i el fullam s'arrossega per terra sense cap finalitat d'aterratge. Com tota la mare natura fa les funcions biorrítmiques sense necessitar companyia. Només rendir-se al que és. Fenòmens mediambientals que es manifesten segons canvis estacionals. 

Aquesta comparació m'espanta en escreix. Formo part de la  natura cíclica, és evident, però com a animal social vull la interacció amb altres éssers de la meva espècie. I aquesta companya sembla que s'avé amb mi. Congeniem en criteris i en parers. Bastant unides en formes de sentir, de reaccionar i d'actuar davant conductes alienes. I això m'agrada, però també m'aterra.

Els escarments viscuts tenen correspondència amb el malestar més agut mai abans imaginat i han propagat la llavor més amargant, gens tastada, però susceptible a ser sembrada. Una llavor que ha fertilitzat molta immundícia després d'haver estat plantada, adobada i regada. Però es tracta d'una llavor sense cultiu en el lloc i el moment adequats. 

Com a cuidadora, mai responc a les necessitats d'abonament mental ni emocional. No dono al meu cos, a la ment i a l'esperit la llavor creixent en terrenys compatibles, en què l'aridesa de sentiments i d'emocions s'esfondri i s'acabi enderrocant viva. Un llavor amb arrel, que no sé si algun cop ha arrelat de debò...

MEMÒRIES SENSE TACTE

 

MEMÒRIES SENSE TACTE

Miro el present de dalt a baix. Com una exhibicionista que té al davant el mirall del seu cos i li vol inocular plaer. I veig una totxana. Com si estigués feta sota un motlle que es va flexibilitzant i va donant forma a una doneta, que ha fet els deures amb cura i responsabilitat. Es un present menys embullat. No hi ha tanta tibantor ni tensió. Estic més laxa i relaxada. Els ulls parpellegen llàgrimes de goig. 

La noia assenyala la carta de la justícia i la venera al meu favor. Com una medalla guanyada després d'un concurs. M'assegura que no soc a hores d'ara com fa un any enrere. He hagut de fer internat en un hospital i això dol i m'espatlla, però, així i tot, soc diferent. Més autònoma, lliure, predisposada a defensar el meu criteri davant d'adversaris, que pretenen apoderar-se de la meva vàlua. 

No hi ha precedents que facin d'obstacle, per no poder expressar el que opino i el que vull en el decurs de vida que encara no he transitat. Per tant, aquest present és més tou i elàstic. Té una forma més emmotllada i definida. 

Ja he sortit de la fase latent, en què el terror és el meu aliat i desnivella la balança. L'enderroca i l'obliga a no tenir opció d'alça i d'èxit. 

Miro la companya i somric. Li dic que em sento més enfortida. Que a l'hospital hi ha persones amb insinuacions acusatòries, crítiques indecents i gestos planyívols que em fastiguegen i m'horroritzen. Li asseguro que les vull ben apartades de la meva vida. 

Agafa el feix de cartes i torna a escapçar. La garantia que persones del passat vulguin de nou forjar en els somnis del present no està descartada. Les cartes assenyalen una lluna que simbolitza rivalitat, dubtes, insistència, afany de permanència i alhora d'oposició i de rivalitat. Veig de seguida com les ombres d'un passat empal·lidit, per frases mal pronunciades, volen fer-me descarrilar.

Però el passat el tinc pràcticament ofegat. No m'hi recreo verbalment tot i que és cert que mentalment el tinc vigent. És una pertinença, una possessió que ha comprès milers d'etapes viscudes i els pensaments es troben en una dimensió de tràfec. Van traginant amunt i avall i no volen esmunyir-se. 

Potser em costa fer una desconnexió amb el passat. Potser la lluna com a carta, senzillament, m'adverteix que sigui cauta i precavuda. Que no pensi que el rastre del passat ja ha conclòs al cent per cent, perquè no és veritat. 

A l'hospital en tinc una prova. Persones que es desarrelen del tarannà innat ben educat i mostren grolleries i impertinències que no puc tolerar ni suportar. És com una mena de reposició dels vells temps, en què tothom s'emmerda la boca de fel, a fi d'escopir-me el seu recel. Recel o potser també odi?

RELÍQUIES DEL PASSAT

 

RELÍQUIES DEL PASSAT

Penso en l'ensinistrament caní. Poder ajudar els gossos a millorar l'estada dins l'habitacle amb els amos.  Penso en inscriure'm en una acadèmia, per proporcionar estímuls benignes, que m'ajudin a extrapolar als gossos la meva facultat d'aprenentatge i d'entrenament previs. 

La noia que m'acompanya desaprova el projecte. Em comenta que aquest càrrec professional no té sortida en el mercat laboral. Poques empreses patenten, fan campanyes de màrqueting i promocionen als alumnes, perquè puguin alliçonar els més desvalguts. No és una feina guardonada, recolzada i propugnada a nivell legislatiu. 

M'encaparro i em decebo. Havia pensat que podia ser una sortida factible. Com trobar el lot lluminós, després d'un recorregut escarpat, però, sobretot, fet a les palpentes i amb moltes dificultats un cop he creuat terraplens. 

Ella em diu que hi ha acadèmies online, que imparteixen cursos no professionals, on fan descomptes imponents per a persones amb minusvalia psíquica. Això sí que és interessant! penso. No li dic paraula, però faig un gest amb el cap, perquè ella teclegi el mòbil i trobi on navegar. 

Trobem noms propis, però els preus son dispars. Mentrestant soc a casa seva, fem una cerca activa per diferents portals telemàtics. Mirem el programa teòric dels cursos, els avantatges de la inscripció, el butlletí de suscripció i la demarcació de les escoles. La majoria a Barcelona es troben ubicades. 

Mentre mirem les poblacions, una bombeta il·lumina el rostre de la noia. Davant d'un bufet de fusta, en què té expositors amb espelmes, encens, essències aromàtiques naturals, estatuetes de porcellana, figures de budisme oriental de ceràmica, vasos i gerros amb estampats molt vistosos al tast dels ulls, veig un feix de cartes rectangulars damunt d'una posella de fusta. 

El recipient és d'un ocre similar al color de la xocolata blanca; crida l'atenció. Ella s'adona del meu guaitar. S'aixeca del sofà, d'on s'havia aplanat i d'una revolada agafa les cartes. De seguida, m'adono que no són convencionals. La baralla espanyola té una forma més compacta. 

Em diu que són cartes del tarot dels Arcans Majors, amb un poder adivinatori menys exitós, ja que el joc el té incomplet. Sento l'etzibar del cor, que m'apremia a voler saber coses del meu futur. Parlant d'animalons, les cartes, com per màgia divina, podrien endevinar un futur constructiu i definitori. 

També noto una ràbia imponent. Em ve a la ment la víctima per estafa, a la qual vaig ser sotmesa quan, recentment, volia veure a un superheroi: un home sense ofici ni benefici, un xuclador d'energia, un ésser amb un perfil psicopàtic, que vaig conèixer fa temps. 

Allí comença un capítol decadent, que em desperta les ganes d'arrelar-me i retornar amb el noiet de la meva adolescència, quan la meva vida només es sosté per un fràgil fil. Un fil que si es tensa, pot acabar amb la meva íntegra existència...

DECORATS DE FAULA

 

DECORATS DE FAULA

El triomf, el guany de la partida, la competició vencedora i el clam de la victòria. Després la derrota més caòtica, la pèrdua fefaent, el tràgic i figurat accident, en què ja no piloto mai més un vehicle amb l'efusivitat amb que ho feia, al costat del noiet sense embardissar-me. 

M'embarranco i dono voltes de campana avall i més avall fins a malferir-me. Tot està derruït, tot i que s'esbotzen petites obertures a través de la roba, en què el cos es troba baldat i mal folgat. Mai més esclatarà l'espurna de foc de la rialla més càndida de la història planetària. Mai més saltaran bombolles de sabó, que els infants bufen amb cromatismes venerables i elegants i una posada visual, plena d'il·lusió i de satisfacció moral. 

El meu cos no rutlla. No s'etziba. No perfila moviments espontanis. La farmaciola de primers auxilis la tinc a disposició, però no hi ha possibilitat d'engreixament. Estic francament anquilosada i tinc contractures per tot arreu. Totes les masses piquen al cap. O al cor, millor dit. El ritme pulsional és elevat i corro el risc de patir una taquicàrdia. Els metges no ho volen reconèixer. El cor, segons ells, bombeja sang a través del reg arterial, però no és insuficient. 

Però jo no opino el mateix. Tantes nits de tràfec, tantes desvetllades, tantes obertures de porta i passejos cap al lavabo m'extenuen terriblement. Desgasten la psique i el cos es troba impotent. No hi ha marxa avançant. No hi ha un caminar natural. 

La derrota ha cavat la meva tomba. Estic en un espai frontal, en què prevaleix la solitud al meu voltant. Una família imposada i impostora. Un hospital que simula hospitalitat i germanor. Però es de mentida: una caseta de xocolata, en què jo, com Hansel i Gretel, en tasto un xiquet i resulto enverinada i engarjolada. 

I em van alimentant amb menjars precuinats, recalentats, recent sortits dels congeladors i baixos en nutrients i calories. Tota una aventura, en què els bruixots dels infermers fan conxorxa, perquè no pugui trobar la sortida triomfal als maldecaps, en relació amb la retrobada amb el príncep dels somnis més idíl·lics. Però és realment  també el príncep dels meus despertars de l'albada més ben albirada?...

REMORDIMENTS

 

REMORDIMENTS

Mocadors mullats, llagrimons a raig tensat, ulls entabanats i esborrajats volen retenir l'escenari de les llums esplendoroses. Paraules no pronunciades cap a un desig de retorn a l'adolescència més extraviada. Els moments deixen d'existir. Estic divagant, delirant, en un espai apocalíptic que em fa donar pic de cap contra la paret de l'habitació.

A l'hospital, després de segles figurats, ho visc. Trucades telefòniques al noiet, després que ell contreu matrimoni, queden interrompudes per desaires, evasives, paraules invasives i evitatives, davant del clam a continuar una amistat ja vençuda. 

Jo tinc la paella pel mànec. El timó de la barqueta de l'últim cop que ens vàrem veure, remàvem al Parc de la Ciutadella. És una renúncia forçada, gens feta a la meva voluntat contemplada i mesurada. 

I ara, amb els infermers, una remor d'angoixa aplana el respirar pulmonar i el trastoca. No vull tornar a mirar enrere. A pensar que l'única probabilitat, per recuperar el present i deslliurar-me del temps violable i turmentós, és aquell noiet encantador, somrient i radiant de placidesa. 

Però la realitat és la que és. Emmuriada, moixa, tibant, que deixa latent un rostre en aquell noiet d'un autèntic ressentiment, davant l'abandonada de tota relació telefònica. 

Els infermers al·lucinen. Veig els ulls fent pampallugues, mentre em llenço a la piscina sense flotador. Mentrestant, deixo anar dels llavis com vaig viure les últimes paraules dirigides al noiet: "no vull saber res més de tu". " No em truquis, no em busquis, no intentis contactar de nou amb mi". "El nostre llaç, sedós, permeable, viu i bategant ja no té cap raó d'existir ni de perdurar en el temps pròpiament declarat".

Com he pogut ser tan insensata? Els dic als infermers. És una pregunta retòrica, de la qual cap resposta obtindré. Els sanitaris em demanen paciència i espera. Dues qualitats que, gairebé, no puc sostenir. Estic fent un abordatge d'alt risc, cap a una situació de vida molt llunyana que vull que ressusciti. Que la ressurecció deixi el crucifix. 

Estic a disposició de ser una llaminera que vol fer un tastet d'un tros de noi que s'ha convertit en un flaix fosc i col·lapsat en el temps. Qui sap si aquesta foscor es troba a temps de recuperar el llustre avivat d'una joventut prolífica?

TRAÇOS DE LLUM I OMBRA

 

TRAÇOS DE LLUM I OMBRA

L'ombra mortífera d'un pare generador de malestar inviable; una presència kàrmica que declara guerra ferma. Un guerriller amb ferralla, que construeix trinxeres a la llar per atacar qualsevol gest de queixa ferma. Un combatent pujat de to, incapaç d'encetar una rialla i d'explicar acudits, convidables a un esclat de somriure pampalluguejant. 

Tot obscur; una perspectiva immunda; una carretera, un traç, una línia de vida conduïda cap enlloc. Un caminar inexistent. Tota la llar de color ocre. I uns carrers recorreguts amb l'enllaç patern, on un eixam de picades omplen de coïssor el cos i l'ànima. 

Tan garrepa d'emocions. Quanta escassedat d'afecte! No obstant, el noiet no me'l proporciona a raig. Les mostres amb una intencionalitat benvinguda de romanticisme també escassegen. Però, de fet, no calen. Un despertat nirvànic, dins d'un silenci sepulcral en el cor nocturn estrellat, fa que tots els voltants hagin arrecerat l'esperit de lluita armada; el forceig instrumental; els atracaments i la intenció colonitzadora d'atemptar contra la nostra integritat. Tot s'ha desarmat. La casa del patíbul ha desaparegut del món. 

No hi ha país que pretengui propagar conflictes bèl·lics, mentre el noiet amistós i jo cantussegem a mitjanit paraules i melodies, amb un so ben afinat i pronunciat des del dentat d'una dolçor embafadora, alhora que delicada. 

Russinyols, garces, orenetes i grills acompanyen l'estada per un camí vial, que jo piloto i pedalejo desproveïda de suport. 

Sento papallones a l'estómac; un repicar que sobresurt un niu d'emocions que es contraposen quan no soc a la casa pairal. No hi ha controladors ni controlats, cap genoma de vigilància furtiva.

El pare, viva representació d'un guàrdia de seguretat, sembla que ha sucumbit en la troncalla dels arbres que fan d'estampa de contrafons, mentre enclavo els ulls cap al mirall ocular que no se si em retorna la imatge revifada de tants anys de penombra. 

O potser és el mirall del meu propi reflex, encara verge davant les ones del dolor més feréstec?

ENTRE DUES AIGÜES

ENTRE DUES AIGÜES

El noiet amb qui dringo, monto a cavall d'un cotxe, brinco i escalo costes, també m'atanso a penya-segats bastant abruptes. Un noiet jovenet, ara ja bastant madurat amb qui salpimento hores de goig i de densa alegria. No hi ha moments amargants al tast. Tot és saborós, deliciós, apetitós. Riures i escridassades alegres i victorioses es troben presents, mentre viatjo en cotxe. 

Aturats i acomodats també ens acompanyem  l'un a l'altre i jo entro en el regne del Zen oriental. Tot és quietud i lentitud; lineal i uniforme; genial i amorós. No hi hi amor platònic entre ambdós. Però és amorós, perquè les paraules tenen un gust d'amabilitat i de cavallerositat. El noiet cavaller es troba nu d'armadura rovellada, per donar lloc a una transparència emocional, en què tot el cos em fa figa de tanta conmoció comprimida.

A la cambra de l'hospital rememoro l'antany. Moments d'encontrades que trigaven a esllavissar-se. Trigen molts moments enllà, mentre practiquem un diàleg coherent, assenyat i confident mai abans experimentat. 

La llavor del diable no torna a envair-se de terror mentre el noiet es troba allí, ben plantat i somrient. A l'hospital sí que m'envaeix. Fonts de contacte contaminen la meva estada. L'absorbeixen d'unes molèsties fisiològiques que no mitiguen la intensitat. 

El noiet em treu la pols de l'ànima emborronada. Me la poleix; la llustra; l'abrillanta; la liqua amb un esperit incòlum, tan net i pur, que em permet arronsar-me dins d'una cambra pertanyent a un conte de dracs, cavallers i princeses. Com Sant Jordi que derrota un drac igni, per galantejar una princesa que surt a clamar al balcó del romanticisme. 

El meu cavaller, no obstant, no es mostra romàntic. Un diàleg ple d'assertivitat, de lògica passional i entusiasta. La combinació perfecta, per poder superar els ideals i projectes malograts d'un pare inhumà i immund. 

I ho supero. Estic en aquella fase, en què tot son cromatismes vermellosos, rosats i rogencs. Cromatismes cridaners que van saltironant a través de les boques, gens apocades, obertes a una comunicació fluvial, com un riu que baixa en canalera sense desbordar-se. 

Seiem i riem. Conduïm i veig un aura brillant, incolora, amb tanta puresa i fulgor que sembla els meus ulls son com dos fars que poden conduir, malgrat l'escassa llum de l'ambient. I l'accelerador arrenca cap a l'albada nocturna,...

IL·LUSIONS

 IL·LUSIONS

Em veig entre reixes. Dins d'un compartiment clausurat que desprèn claustrofòbia. Tancada entre unes parets destenyides per un blanc despintat, sense aquell coloret vermellós que em condueix a la flor de la vida. 

Tot són bates blanques, uniformes estrictament lluïts, per obligar-me a menjar, a dormir, a estar en estat letàrgic, parsimoniós, sense cap activitat d'oci plaent. Ara ho veig i ho repudio. 

L'olor del claustre que una clínica em transmet. El que respiro panseix mica en mica tot acord de voler emprendre una vida més anhelada d'afers titànics. Estic entre l'espasa i la paret. En una cambra, en què dibuixo mandales: mol•luscs, homínids, felins i equins. M'entretinc perfilant el rostre dels animalons, fidels i lleials, que mai aposten per una vida turmentosa i plena d'infàmies. 

M'assec al capçal del llit. Estic hores mirant cap al buit, en què infermers acaben penetrant dins la cavitat de repòs, per clavar-me xeringues i fer-me ingerir potatges de bioquímica agre i pastosa. 

No vull pensar en l'endemà. De fet, no existeix per a mi. Tots són hores que han fallit en el temps que eternitza les agulles rotants. Però malgrat la imaginada tan detallada, l'habitació es troba en despulla. A vegades, acompanyada per algun infractor pertorbat que intenta buscar conversa. Simulo que tinc son. Però algunes ànimes entren i surten fent xisclar la porta de l'entrada, sense cap fita fructífera. 

Cervells d'ànimes que patinen tones de deliri imminent. Tot son brots, atacs, ruixades de pulsim maníac i paranoic. Envaïda per aquest entorn, no sé com activar l'alarma per reclamar la meva llibertat. Aquí m'ensorraré! Em dic. 

De tant en tant, miro el mòbil. La una, les dues, les tres... hora d'haver dinat. Un menjar insípid, a regust de peus suats. Ranci a tres hores lluny. Susceptible a ser vomitat. 

Les pastilles cerebrals també intervenen. Un munt amb descontrol. No hi ha una presa que s'ajusti a la meva desesperació anímica. Totes ingerides, sense haver-se supervisat per un facultatiu de medicina. 

Estic feta un flam. Prima com una agulla de cosir. El diafragma constrenyit. Les costelles em marquen l'abdomen i són el símptoma del patiment més constel·lat. Les cavitats toràciques i dorsals, contracturades i esquifides. No disposen de moviment per poder incorporar-me del llit. 

No tinc força. Em sento flagel·lada. Bates mèdiques entren i surten mentre refreguen el morro contra el sòl, per verificar si he consumit la medicació correctament. Com gossos pigalls, van rastrejant racons de la cambra, mentre guaito atònita l'espectacle hòrrid, que desfila davant la meva presència, o millor dit, absència. 

Amb un pijama folgat, en què hi caben dos cossos, no puc protestar. No puc rebel•lar quin és el rerefons de l'arribada a l'hospital. Estic esguinçada. Em sento amputada en cos i ànima. Tot m'ho han pres: l'honra, la dignitat, els principis morals, la teoria del Tao, l'estat del Nirvana, el Carpediem...

No sé què faré amb el futur si continuo allí. Són temps difícils. Èpoques mundanes de patiment superlatiu. Es va ampliant amb els dies, mentre els metges s'entesten a prescriure'm tòxics pel cervell. 

No tinc la panacea per acabar amb aquesta tortura. La penso, me la imagino, la visualitzo mentalment, però no en disposo. No puc posseir-la ni sentir-la pròpia.: l'home de la llar que torna a casa i m'espera...

L'AIXOPLUC

 

L'AIXOPLUC

Quantes anyades transcorren en encontres amb ànimes masculines, en què les enfrontades no tenen cap mena de limitació. S'han desbocat com el rei de la selva de la Sabana Africana. Només es delecten atacant-me a contracor. Les defenses són nul·les. No em sento prou nodrida per poder rebel•lar-me contra tanta pestilència humana. 

Una part molt profunda vol créixer i fer-se pronunciar a cor obert, però en el moment de competir contra l'opositor soc incapaç de qualsevol manifest. Em permeto deixar-me esgarrinxar, pessigar, esgarrapar, colpejar i clavar-me una plantofada. No tinc armament verbal, per poder escopir a la cara tot el verí emocional que vaig acumulant. 

Sento terror. El mateix terror paternal que a casa. Tot és com una rèplica, un muntatge reproduït de forma minuciosa que no puc esvanir. Vull revocar el martiri que suposa l'entorn pudent on em trobo i, malgrat clavar els ulls cap al sol, mentalment miro el firmament i m'imagino l'abandonada de la corporalitat, per poder prosseguir a una mena d'encanteri plaent i durador. 

L'eternitat més etèria, llarga i plàcida; un lloc de bona maró i bons aliments; un refugi on els caps sacrílegs no poden tenir vot de participació. 

Déu mai em sanciona. Mai penalitza els pecats venials que cometo. Es queda contemplatiu i gosa exculpar-me de les viscudes a la casa pairal. Es troba refugiat a les fronteres del cel i vol aterrar a la terra santa, on jo pugui trobar un recer encomanadís. Però la seva arribada es fa pregar. 

Jo vull sentir Déu amb el pit dilatat, inspirant als quatre pulmons aire regenerat, que elimini coll avall tota la porqueria que oralment el pare entona. Amb raspera i un timbre de veu roncaire, el pare mai atina a deixar brollar paraules amables i clarament melodioses. És l'antítesi del benestar energètic i així mateix ho dona a demostrar. 

I Déu no baixa per portar-me cap a la cúpula més sànscrita. Un santuari on tota ànima podria desplomar-se de valent, relaxada, no s'inclou per al moment en els seus principis espirituals, dotats d'una sublim omnisciència.