viernes, 20 de marzo de 2026

EL DECLIVE

 


EL DECLIVE


Agujeros negros perforan mis entrañas;

años de intimidad febril,

momentos de hilaridad

calan mis poros con maestría sutil.


Dicha compartida,

a la luz emerge presumida;

se regocija de esplendor

hasta convertirse en añicos de horror.


Cuantos segundos han pasado;

décadas, intervalos de vientos sulfurados;

el ocaso renuncia

a un renacer alumbrado.


Siento las vísceras gemir;

un dolor punzante acrecienta el agravio,

de sentirme inexistente,

frente a un universo grandilocuente y sabio.


El remontar es tardío;

un jolgorio caduco,

la alegría dispersa,

esa llama entusiasta,

mis venas recorre

como un roce disimulado,

que con un minúsculo contacto basta.


En la deriva aterrizo;

lágrimas de secano 

sin soporte ni apoyo 

se desprenden calcinadas;

en silencio y con violencia

se pronuncian derramadas,

sin poder trascender fronteras

de un pasado reciente

que despliega en mi mente 

un martirio feroz, 

resucitado en forma de ser 

vulnerable y ausente.


Demacradas formas 

en el subsuelo subyacen;

imágenes el tiempo emborrona,

y solo queda el consuelo perdido,

la faz de un recuerdo

en un recodo distante, 

 se desploma exhausto

y totalmente abatido.








sábado, 14 de marzo de 2026

DESPERDICIO

 


DESPERDICIO


Abrigos descubren

parte de la piel escamosa;

granos de herida abierta,

en alerta esperan 

una caricia complaciente y mimosa.


El destino atroz contemplar se permite;

tiempo de caducidad visible,

el recordar me remite

hacia un pasado, 

ya gélido y sin estirpe.


Señales intuitivas aparecen de la nada;

cosechan indicios de lucidez,

que, de mi destemplanza,

emergen y afanan.


Ojos alumbran 

un volcado de realidades sin existencia;

labios degustan con amargura,

instantes carentes 

de ternura y de consciencia;

manos trémulas

al compás de un contacto ilusorio,

sin solidez aparecen

abrazadas a un desnudo dormitorio.


A oscuras, el tanteo más sencillo,

forja marchitas imágenes;

congeladas en un tiempo efímero

la tristeza y la nostalgia,

compatriotas alternan,

el arraigo de un disgusto

contumaz e íntegro.


Mudos silencios;

palabras rotas;

carcajadas inhibidas

lágrimas por las mejillas roídas.


El telón rinde el desmayo,

cae frente a mi rostro;

observa mi mirada, absorto,

resignado en soledad

por momentos de inducido aborto.


En torrente,

un manantial de recuerdos 

riega capas de dolor nauseabundo;

tiñe un presente pictórico

de colores añil;

 entre mis dedos se escurre

como un caudal, por impulso, 

que una ávida fuente fecunda

en un vientre, 

ya estéril de aguas mil.
















EL SOL EN UNA CARRETERA OSCURA

 



EL SOL EN UNA CARRETERA OSCURA


Viaje sin rumbo,

postrado en mis espaldas trota,

señales de tráfico se jactan,

dejando en el  rastro 

cualquier lastre de derrota.


Siento los huesos crujir;

movimientos al volante, suaves mecen,

una lírica música de fondo,

mis entrañas al unísono danzan 

y, en consonancia,

 aplauden y se estremecen.


A la luz de madrugada,

las maniobras duermen la velada;

solamente grillos se ensalzan

sus chirridos algarabía despliegan;

y los faros iluminan

el plumaje que tan dulcemente sosiegan.


Noches en remanso de paz;

en vilo siento mi voz entonar,

vocablos que empalagan el sentir

de un compañero sonreir, 

que casi a oscuras me permito captar.


El silencio de una noche estrellada;

el susurro fino de unos árboles alegres;

la escarcha de la llovizna en riego;

palabras no escritas en eco placentero

de bocas inmersas en un fuero veraniego.


Instantes rezagados ya jamás volverán;

el día retornará, la noche los eclipsará;

y la tinta escrita en mis memorias,

por valles y cordilleras viajará;

como esa ruta que en el subsuelo yace

por un camino pedregoso,

hacia un infinito que velarla 

ya nunca más se atreverá.

 






domingo, 8 de marzo de 2026

CARES DE DESACORD

 


CARES DE DESACORD 

Anys de recer moral;
 sense alè ni fusió
 viatgen a palpentes,
dins la cabina obscura d'un simbòlic camió.

En el present les portes s'obren;
la brisa de la juvenil vesprada
pel revers d'un vehicle penetra;
la primària ofegada, 
d'un suspir, mancat d'esma,
es relleva atabalada,
per una font d'estimuls 
amb reflexos, daurada.


L'aire renovat
 a toc de paraula
ventila una implacable bafarada;
 ruixa sons rejovenits;
 de boca en boca entonen,
 com un enfilall musical 
 un ressò melòdic condecorat,
a les baixes hores de matinada.

La ceguesa retorna amb el temps;
s'instal·la en els cors dels desvalguts;
la claror i la foscor 
entre un dol de disputa
busquen equilibri i germanor, 
malgrat sentir confusió,
per respostes amb una lectura
 d'errònia i d'inapel·lable interpretació.

Èpoques distants d'alquímia;
mirades foses
per un llenguatge incomprès;
un viatge a remolc,
amb emprentes al sòl
sorprès, mostra l'itinerari
de penes rere alegries
d'un recorregut ja albirat,
gallard i ben alçat.

Experiències revelades
als quatre vents;
colors canosos de memòries,
un blanc grisós els perfila;
cauen resignats en letargia
sense veure l'efecte resplendent,
d'aquell decorat vivent,
com un oasi de pura màgia.

Temps de rendició;
un efecte d'impacte vigent
però alhora eludit;
cants d'embruix al buit
incomprensió latent;
rostres partidaris del torment.

Nul·la acollida de paraules,
esberlades per un record llunyà;
  que, vívid i pacient,
 anhela l'elixir de l'esperit,
benaurat i admirable
d'un implacable jovent.



















sábado, 7 de marzo de 2026

EL PRINCIPI DE LA FI

 

EL PRINCIPI DE LA FI 


Veig una panoràmica davant meu més íntegra. Com si tot el patiment sobreportat durant dècades, com una jepa deformada a l'esquena, s'anés empetitint. Veig el vol de les gavines i dels coloms, que s'apropen a nosaltres per demanar-nos veces i arròs i em sento capaç d'estirar la màniga i fer exhibir la meva mà amiga, per ajudar-los davant la supervivència més elemental i imprescindible. 

No hi ha castigadors ni castigats; s'ha acabat la meva cloïssa de clausura. La caparassa es va mitigant amb la fosa emocional, mitjançant paraules que emeten sons audibles i plenament reivindicatius. Veig l'horitzó al rerefons, amb els companys felicitant-me per haver superat tantes ferides d'holocaust. 

Hi ha fesomies que encara presenten polèmica i un engranatge molt encaixat, però provenen de massa lluny. En aquesta cafeteria, amb les parets de fusta marronosa, un parquet amb llàmines finíssimes ben unificades i una barra en circumval·lació, des d'on es serveixen consumiciones etíliques, refrescos, cafès i tapes a dojo, estic gairebé amb els cabells deslligats, el rostre molt expressiu i els braços que gesticulen benestar, en què res ni ningú atura la meva xerrameca de frenesí. 

Sento com el planeta vol atreure'm cap a l'eix central de la meva ombra renovada i es menja afamat tot el llast de sang diabòlica provinent de molt enllà. No hi ha més por. Ni més tempestes ni llampecs que espeteguen en el meu cervell compulsiu. Puc adorar el pare terrenal amb exaltació i clemència. Han conclòs els deliris i, per fi, acompanyada, puc pronunciar dues paraules concloents que acaben amb el meu retrospectiu relat biogràfic: 

soc amor i orgull, l'eterna manifestació del present...

LES ALES DEL SENY

 


LES ALES DEL SENY

Hi ha petites obertures que fan que pugui atansar el morret, per articular paraules una mica entretallades, però no hi ha amargor. S'han acabat les mitjes tintes. S'ha acabat l'aspror d'un passat que no venta amb brisa càlida i relaxant. L'home m'ha ensenyat la lliçó. Amb les dents esmolades i un parlar destraler, he vist el paradigma d'un clam de llibertat pels quatre cantons. 

Un futur amb la companya agafada del braç, com un remolc que em transporta cap a terres beatificades de cordura, on mai més represento el paper del conillet, a mercè d'altres persones procedents d'arrels desestructurades. 

Els homes comencen a agafar forma i color en una manifestació que es celebra a galeria oberta, en una estrada a peu de carrer amb un organista i un saxofonista, tocant peces d'escolta controvertida. Allí em trobo un dissabte a la tarda amb dos companys, que volen reclamar el vol superb cap al cim de la muntanya, mai abans tan ben escarpada i constituïda. Estem junts i procurem fer esclatar qualsevol intent de fallida cap a la nostra integritat més preuada. 

Podem veure un desplegament multitudinari, que s'aplega a la plaça Orfila de Barcelona, per cridar a cop de megàfon que la vida és meravellosa i que cap hospital psiquiàtric ha de fer minvar l'honra més veraç. Som allí passejant pels carrers, amb pancartes i rètols que senyalen amb orgull quina és la nostra marca identitària. No es tracta d'un eslògan, ni d'un símbol ni d'un emblema. És una realitat óbvia, que fa que em senti més espavilada i dilatada. 

Sembla vull arrencar a volar cap a un éter que presenta una blavor impossible de dissipar. Una blavor, pintada com el mar, que va cruspint-se les onades cap a la vora amb la mateixa fam d'un llop, que necessita aliment per sobreviure, davant múltiples preses que disposa en el seu entorn. 

És una manifestació ben apinyada, amb diversitat de gènere de gent amb un passat obscur, però alhora clarejat després d'haver colpejat forats negres de substàncies medicamentoses, líquids inoculats per via intravenosa, lligams en camilles de ferralla premsada, tractaments d'electroshock i altres pràctiques d'alta freqüència maltractadora. 

Em sento com una gavina, a peu dret, cridant a través del megàfon que ja n'hi ha prou de tortura. La veu ressona per la plaça mentre un col·laborador el sosten amb el braç enlairat, orgullós de la seva proesa. Per fi l'escena es fusiona i s'harmonitza. 

Els tres companys som asseguts en una terrassa una mica arrecerada dels equalitzadors de so i dels altaveus, que els músics fan repicar amb cançons de clam cap a la salut mental. Em sento un membre més: integrada, unida, inherent a la posada que faig amb honor i esmento les injustícies dels sanitaris: retards de prescripció farmacològica, negligències indegudes en els tractaments i com m'engarjolen en una mena de caixa forta a Vall d'Hebron, durant cinc dies només amb pa i aigua per subsistir. Un panorama vergonyós que rememoro amb els companys que m'escolten, irradiant admiració davant les consignes d'una boca experimentada, sapient, avesada a les pràctiques hospitalàries més ferotges.

De sobte, el toc de la bateria. El cant d'una veu que crida: som orgull i estem dignament vius i recuperats. El vol de la llibertat exaltant comença a levitar...

UNA CÀLIDA ABRAÇADA

 

UNA CÀLIDA ABRAÇADA


Em fascina endinsar-me dins d'un entramat neuronal i separar cada cèl·lula nerviosa, per visualitzar la sinapsi que les uneix i fa que el llenguatge quedi definit, per expressions tosques o pronunciades amb més polidesa. 

Però l'escassedat psicoafectiva que sempre ha rondat per casa m'ha fet incapaç d'empoderar-me i d'embrancar-me en una carrera universitària tan francament fructífera i agraïda. A la companya li comento que tot ha estat  desconsol i indefensió. Sento les cordes vocals amb afonia. Han deixat de vibrar els sons fònics. Les paraules més emprades que m'empeiten i entortolliguen la meva llibertat són: "així ho faré, pare"

No hi ha companyerisme ni un clima de pare a filla com dos vells amics que poden contar-s'ho tot, sense rendir comptes després de la fita. Les represàlies mai han conclós i jo en soc un testimoni potent, que enfoca com es venten. Semblen remolins d'aire que apujen el preu que he hagut de pagar, per tota una vida d'impureses  mal guanyades.

El pare de la família torta, deformada, desannexada, inerta. La companya em mira amb els ulls tibis. M'agafa de la mà amb una certa matusseria, mentre noto com les galtes se m'inflamen, a punt d'espetegar ràbia al fer recordatori del temps d'ençà cap aquí. Una ràbia que no té cura amb una farmaciola ben equipada. No hi ha cap remei de primers auxilis que pugui obstruir el sagnar virulent, en què es manifesta el furor de la ràbia contra un pare que m'esguerra el present; l'esgarrapa com un animal atacat davant d'un caçador furtiu que el mata a cop d'escopeta. 

Se'm noten les parpelles tremoloses, els llavis mig separats per una renglera de dents ben serrades, tot i vocalitzar paraules connexes. Intento ofegar aquest aspecte que poso en safata d'escenari, però noto que m'és inviable. "Tranquila, no importa." Em diu la companya amb un accent del castellà central. "Ahora ya ha pasado lo peor"

A cau d'orella segueix mormolant, com la neu suau que cau condensada amb floquets tapiats per un cel clapejat de bromes blanquinoses. L'escenari que ara trepitjo i interpreto amb un paper ferm, com si fos una veterana actriu, ja ha perdut l'insuls d'un passat gens aromàtic i denota una acollida, farcida d'una fragant calidesa...

EL VOL DE LA PSICOLOGIA

 



EL VOL DE LA PSICOLOGIA


Intento posar fi al socarrim d'emocions mal portades fins fa poc temps enrere. La companya, amb els comentaris planyívols i defensors d'una veritat irreversible, vol donar fe a la meva estada, no només en cos i forma, sinó també en esperit i ànima. Una estada en què protagonitzo una figura teatral amb una interpretació estelar, portada a la pràctica més realista mai abans concebuda. 

He fet una estrena. Ara ho sé del tot. També un entrenament. L'home no és la nineta dels meus ulls. Tampoc un amor copsador ni furtiu ni un amant colpit de desig sensual i sexual. En realitat, no és un home de referència per tenir el punt cardinal inclinat cap al Nord; cap a la pujada de belles emocions que puguin enriquir el Karma i facin que m'ensopegui amb la pau menys inassumible anys enrere. No és el tipus d'home que em delecta i provoca un plugim d'imatges, encarades cap a l'erotisme més verge i susceptible a fer-se tàctil. 

Mai em pot malferir ni provocar arrebossades ferides que supurin sang de desamor i de desencant imminents. La tarda, però, ha aportat beneficis molt afavoridors. La companya i jo assentim en el mateix teorema. Som assegudes en un bar regentat per xinesos, mentre un parell de glaçons suren entre les gotes de cafè que engolim. L'aire vespertí desprèn una calidesa, que on suren un parell de glaçons a un estirament etern en la estada que compartim inicialment puntual, per fer comentaris en relació amb un esdeveniment. 

Cap de les dues té cap manual de psicologia, per poder descriure la psique observada desde diferents prismes. Cap de nosaltres pot fer una anàlisi profunda de la naturalesa humana i la diversitat de manifestos, actituds, conductes i reaccions, gairebé inconscients, que predominen al nostre abast. No som expertes en aquesta matèria. Estem desposseïdes de coneixement i de cultura tot i que a mi em captiva la forma de contemplar el comportament dels humans. La companya ho nota quan parlo. M'ho fa saber sense redundància: "pareces una especialista en psicologar hombres con costumbres errantes y desordenadas. "casi te contrataría para hacer una tesis doctoral sobre el pragmatismo psicológico de los homínidos. Tot un detall, em dic. Somric i llepo la tassa de cafè dissimuladament, mentre li proposo brindar per la nostra amistat.

Li asseguro que, quan era joveneta, m'hagués agradat graduar-me en psicologia infantil. Els nadons són la primícia en escena, per definir, en la seva primària senda de vida, com els adults els poden conduir cap a camins tumultuosos, erronis, desenfocats o cap a camins ètics, responsables, correctes i idonis, per acabar extrapolant en les noves famílies lliçons de moral, activitats constituïdes pel lleure i les bones formes aptitudinals: la sembra de la pau, la llibertat espiritual, emocional i sexual i la sensatesa de poder manifestar-se amb honestedat davant d'una simple o polèmica conversa: infants procedents d'una eterna candidesa...

miércoles, 4 de marzo de 2026

EMBRANZIDA EN PUNT MORT

 



EMBRANZIDA EN PUNT MORT

Sento una buidor anímica que comparteixo amb la companya. Ella discrepa al cent per cent. Comentem la jugada en un bar proper al seu habitacle. Les dues anem en sincronia, en què la conducta de l'home és anòmala. Sembla que estigui malalt, deprimit o apàtic. Li sap greu haver-me'l presentat. 

Rebato el comentari i li dic que no té culpa de res. Ningú és culpable de la conducta aliena. No podem controlar l'aversió que algú pugui experimentar quan hi ha interaccions, ni tampoc grat. No podem posar remei ni penetrar en el rerefons corporal, per fer transmutar l'ànima rovellada de la gent, que fa negativa a voler regenerar-se i a trobar la flama avivada d'una amistat posterior ben curtida. 

És lamentable, però es tracta d'un axioma que res ni ningú pot revocar. Els humans, tots pastats de conductes, que només nosaltres podem revertir, esmenar i rectificar, per poder trobar-nos en una balança equilibrada, en un nou camí de vida, en el qual ningú ha d'interferir davant la personalitat que pretenguem espurnar. 

Sento un xic d'autoinculpació que aviat amaina. La companya pondera la jugada i fa moderar el meu entestament, a mostrar-me la principal partícip de la ruptura comunicativa amb el seu amic. No hi ha botxins ni víctimes; culpables o innocents; infractors o cumplidors; submisos o rebels; capitalistes o comunistes, en una societat civil que se'n va de cap a caiguda en temes sentimentals. 

El cor, en aquesta tarda de dissabte, ha seguit els paràmetres d'una enraonia ben erigida i direccionada. He parlat amb un ànima pusil·lànime, però alhora àvida per conèixer noves fonts de contacte; nous contrastos amb fonament menys intrusiu i invasiu.

M'he pogut arrecerar en un present efímer, però sostingut per un cordill juganer, que fa elàstica, encara que també s'estira i tiba, per mantenir una forma rectilínia i uniforme. I jo al nucli, desafiant la roda de la vida que qui sap on em durà, a partir d'aquest instant ja força esvanit...



LA FRANJA DE L'ERROR

 



LA FRANJA DE L'ERROR

És massa tard. Una tarda mediocre està a punt de concloure al metro, mentre viatgem envoltats de gentada. L'home seu al meu costat, mentre parlo amb la companya de les incidències al transport públic. El metro fa parades bastant perllongades, degut a l'afluència de les andanes. 

La gent puja com si no tingués port on aterrar. Veig mirades absortes, perdudes, abstretes. Altres ofuscades en les converses amb els interlocutors. No són conscients que viatgen a cavall i no contemplen l'entorn. Més aviat divagen i descuiden les riqueses morals, que són rellevades per les possessions materials, de les quals disposen al seu abast. 

Guaito l'home pels vidres del vagó que tinc a la capdavantera, malgrat gent que ocupa els seients. Els llums artificials em serveixen de fons, per veure-li els ulls blaus que miren la superfície del sòl, amb un semblant penja i despenja. 

De sobte, mentre parlo amb la companya de fer el tronera a les nits, ell deixa esclatar una rialla ofegada i assegura que és dels homes que mai veu l'hora d'anar-se'n al llit. Mai té rellotge per controlar la minutera. Se li fa estrany que nosaltres siguem tan aplicades i puntuals i que, abans de les dotze, fem repòs nocturn, recolzant el cap a la capçalera del llit per aprofundir en un son reparador. 

Tan estrany se li fa que ens mira de reüll amb un comentari burlesc. Gairebé assegura que no sap què és matinar. No sap què és recollir-se dora. Es deleita fent aixafada al sofà, aclofant-se i fent petar el temps, amb la intenció d'empassar-se diferents trames argumentals de pel·lícules. 

Aleshores ho entenc tot. Veig en ell el mirall de l'avorriment, la covardia a enfrontar-se al món i la ganduleria en versió humana. Un home que no està fet per guanyar-se les garrofes amb l'acompliment de la mare terra: matinar, treballar, cumplir amb el deure d'aportar en actiu i rebre una ofrena monetària, per la suor emprada d'hores dedicades al compromís més ardent. 

M'adono de la intuició infal·lible; del pressentiment que mai erra. Es mostra encertador davant d'un home que dança amb els llums bohemis de la mitjanit, sense aportar ni el més mínim granet de sorra. Un home que no vol comprometre's amb l'assumpció de lligams laborals, familiars, amistosos o amorosos. Prefereix el desastre i el descontrol als seus quaranta i escaig. 

Al metro, quan ell baixa a la parada del Guinardó, m'adono que he malbaratat un dissabte més de la meva llarga vida. He cregut que, amb aquest home, podria fer fructificar una llavor que, abonada i regada, aportaria fruits d'esplendidesa, gratitud i satisfacció. Seriem com un arbre robust que s'enlaira cap al cel, mostrant la seva copa triomfal, plenament dilatada. Malaguanyat el viatge! Una errada, que m'ha fet entrebancar amb el peu i fer immersió de nou amb el buit de la solitud...

ÀNIMES DISTANTS

 



ÀNIMES DISTANTS


Vull viure la meva vida aïllada del sedentarisme, de les pràctiques mentores d'un pare patriarcal, xapat a l'antiga i de mires estretes. Allunyar-me de l'illa de naixement i escapolir-me lluny, cap a un illot on algú m'esperi per alçar el vol i explorar nous paradors dignes d'emmarcament. Uns paratges encisadors, bucòlics, satisfactoris de contemplar davant la curta visió de l'ull humà. 

En aquests llocs, ben segur, algun home espera que arribi per arraulir-me amb uns braços fornits. Un home que no es retracti davant dels meus comentaris. Que pugui assentir o dissentir, dissuadir o persuadir, dissertar o debatre, replicar o acordar, però mai quedar-se emmudit ni desentès davant la meva dialèctica. 

I l'home d'avui ni de bon tros arriba a aquest perfil. És vast, groller, trapella, descuidat, desentès, indiferent, distant i gèlid a nivell emocional. Un home palplantat, que mira de reüll, somriu amb un somriure artificiós i dissimulat de fredor latent, que em glaça les vèrtebres i m'atura els batecs d'un cor que, en aquests moments, irriga benzina per poder circular sense aturades.

Per fi, baixem costa avall, camí de la Barceloneta. Homes amb cadires de rodes; guàrdies de seguretat enfront de galeries comercials, vigilants d'entrades i sortides de clients en petits comerços; cossos de policia nacional que detenen algun conductor infractor dels senyals vials; nadons sobressaltats davant del xivarri de fons d'uns carrers atapeïts de vianants, que miren de competir per veure qui clama el crit més fort, davant d'una xerrameca incessant. 

Em fixo en els detalls d'una ciutat metropolitana, en què tothom pretén destacar davant d'un protagonisme exuberant. Dents que esmolen paraules que poden ofendre si es pronuncien a viva veu, davant d'un públic pacient a escoltar frases reivindicatives. 

Miro  la companya que comença a sentir el peu adolorit de tant caminar amb desenfrè. L'home fa de guia militant. Està badoc i despistat davant la meva parla sobre la seguretat vial i les normes de circulació. Segueixo enraonant sobre les pràctiques de conducció al volant. Com quan de joveneta vaig estar a punt d'encastar-me contra una paret mestra, per intentar evitar creuar-me amb els mossos en una pujada, en què vaig agafar empenta amb els pedals i vaig deixar espetegar gas en el tub de sortida del vehicle. 

L'home crec que m'escolta, però no manifesta parer. Segueix assentint en silenci. Vés a saber què pensa de mi. Començo a estar fastiguejada. Tota una odissea fer de tertuliana en solitari, davant d'algú que no s'immuta ni en somnis. Es mostra tan planer, que em sento titllada de molèsties físiques. 

Les cames em tremolen, tot i fer un trànsit bastant ràpid. Estic en una posició, en què no veig cap fitxa que pugui moure, per generar un impacte delectant en ell. És trist i lamentable. Em giro de cantó de cara la companya per topar-nos amb la mirada i compartim un gest de resignació. Ella se sent un xic responsable davant la iniciativa de la trobada. Un pes de culpa la deixa eclipsada. No sap com mediar entre un home taciturn i una dona, que vol diàleg, per saber que estic actuant amb encert. 

Tinc ganes d'arribar a casa per perdre de vista aquest personatge manyoc d'emocions. És una derrota, en què sento la meva mira sense municions. No tan per atreure'l, sinó perquè copsi el meu interès en solidificar una aliança amistosa. És com un enfrontament, en què em veig fent d'oponent en un certamen, en què no hi ha triomfadors. Només una mena d'empat, a sang freda, que ja no suposa cap tribut de compensació. Però, què dimonis pretenc esperar que resulti, fora d'una llunyania colpidora?

martes, 3 de marzo de 2026

UN PRÍNCEP BLAU

 



UN PRÍNCEP BLAU

En joc es posa el pare rival, auster, competidor, oponent, tan adversari que el dia d'avui no sé com agafar-me. Tots els homes són un reflex d'aquella coixesa emocional d'un pare que no em guaita, no em contempla ni ressalta els meus dots innats. És una andròmina humana; una mena de destral que repica contra els polzes paraules turmentoses.

Com carai pretenc trobar un home bondadós i encantador amb aquest referent patern? Però sento que l'he de trobar. El cadenat s'ha d'alliberar del tot. No puc continuar acordonada per un passat que és una despulla en tota regla. M'empobreix amb escreix i no permet que maduri ni que fructifiqui llavors de puresa, per atreure l'atenció d'homes que vibrin amb la mateixa llavor energètica d'un sol esplendorós. 

Avui tinc l'oportunitat de sentir com la cama de la masculinitat es fa més lleugera, però hi ha un xic de fracàs en la conducta de l'amic de la companya. Anem voresjant el jardí botànic. Veiem plantacions longeves, amb dates d'ençà i escrites en llatí. Sobretot, moltes varietats de violàcies, xipresos i cactus. Tot és verd, exòtic, clamorós. Té una etiqueta de distinció que convida a fer emmarcatge fotogràfic. Trec el telèfon i començo a disparar imatges, que queden perfilades amb cura en un telèfon, que va recollint colorins, formes i diversos contrastos de llum i foscor, dins l'espai trepitjat. 

L'home veu un llac amb nenúfar i se'n va cap allí. Fa una foto en posició rectangular, que sembla feta de cristall, amb un llac capdavanter, que enllustra una transparència acuosa envejable. L'aigua, marronosa i esquitxada pel pol·len de la brisa primaveral. Hi ha petits ànecs al fons, gairebé tocant a un camí de riera, que s'espolsen les ales, després d'estar sotmesos a un bany tibi i temperat. 

L'home, de sobte, fa esment a aquest detall amb molta brevetat. No vol donar peu a comentaris portats a una pràctica dialèctica profunda i dissertant. Abreujat en paraules, continuo sentint-me incòmoda. 

La companya segueix interpel·lant entre els dos. Fa de mediadora, encara que gaire no li cal, ja que l'home és caduc, com algunes plantes herbàcies que veiem en el jardí sense regadiu. Totes en secà, la clorofil·la s'empalideix i s'esgrogueeix, formant un aspecte una mica rovellat i pansit. 

Tinc ganes de marxar, però no dic res. A la llunyania es veu el port de Barcelona amb  transatlàntics aparcats, en què es celebren festes de mitja tarda i nit. Se senten espetecs de focs artificials, veus cridaneres, disbauxa, enrenou i molta alegria comprimida. Semblen envelats de poble, amb una tribuna i altaveus, també megàfons i aparells de lluminotècnia, des d'on s'emeten concerts concertats. 

L'home, de sobte, obre la veu. Comenta que li agradaria ser allí. Fer el tronera i beure's litres d'alcohol. Jo estic al·lucinada. Un home de més de quaranta anys parlant com si es trobés en plena pubertat, arremantgant-se les mànigues com si res ni ningú el pugués aturar. On està l'assumpció de la responsabilitat? Nits de bohemia infal·libles. 

Així de sobte veig l'escenari davant dels meus ulls. I l'home allà al mig. Com un ballarí que no atén a cap raonament. Vol emborratxar-se i perdre el món de vista, per assolir imatges desconnectades davant la realitat més assenyada. 

Em sento fora de lloc. No li puc dir res a la companya en aquests moments que fem de vistaires, en un jardí de marc fotogràfic engalanat. Però ho penso. Un desplaçament etziba les parpelles cap al cel. Vull elevar-me com una sirena des de la mar i anar-me'n a recórrer món des de l'altra punta del planeta. 

L'home dels meus somnis, vull trobar, en una resplendor matinal, que albiri lluminositat en pur estat, sense retocs, rèpliques ni disfresses que emmascarin la personalitat més lluent, que mai abans les meves ninetes havien copsat...



HISTÒRIES COMPARTIDES

 


HISTÒRIES COMPARTIDES


La companya, cofoia, recull les cartes i s'avé a fer de pont per acompanyar-nos. Vol intermediar tan com pugui, perquè els nostres llavis estiguin enraonadors. No vol una trobada a l'ombra. Que jo m'arreceri en ella i el diàleg sigui dificultós i, fins i tot, inexistent. Vol que em planti participativa, amb iniciativa, un xic veterana davant la presa de contacte amb una font masculina. 

Les fonts de Montjuïc, que deixen rajar aigua, fan desplegada davant les nostres pupil·les. L'aigua no es que brolli massa, però jo soc amb ells, molt a prop de la companya, fent una caminada de valent. Pugem l'escalonada fins al Museu Nacional d'Art Contemporani i després anem cap al jardí botànic. 

El noi és alt, fa un pam i mig respecte a mi. Em sento encongida. Però la veu no se'm congela. Agafo embranzida i parlo de la mar, la muntanya, els meus gustos culinaris infantils, les atraccions del Tibidabo i de la meva febre d'adolescent a freqüentar-lo. També de la meva experiència laboral en una centraleta. Com els usuaris quedaven ben informats de l'organigrama funcional de tècnics, dedicats a promoure la salut mental en una associació especialitzada en trencar l'estigma: "estic malalt i soc diferent dels altres". 

Parlo dels meus viatges a poble de petitona, de la casa rural a cal avis, dels costums rutinaris de tornar a casa per fer les menjades a toc de rellotge. No paro de parlar. La companya està enmig d'ambós mentre caminem i caminem. Fem moltes passes. Gairebé més de quatre quilòmetres en línia vertical, fins a desembocar en un mirador, en què es veu Barcelona en miniatura. 

La meva veu no s'enronqueix. Estic sorpresa de mi mateixa, però a contracor un xic decebuda. El noi m'evita. No físicament, pèro la veu no es troba sintonitzada amb el meu enraonament. A vegades, disimula i agafa empenta, per avançar-se un tros endavant respecte a les dues i això em neguiteja. 

Crec que li caic malament. Déu meu! No pot ser! Exclamo mar endins. Molt a porta tancada, crec que la trobada que fem és errònia. Però el cervell s'incorpora davant la decepció i em dic: ves per on! Ets una triomfadora! És el teu primer encontre des de temps llunyà i estàs xerrant i activant la teva màgia de caràcter davant d'un home. És un bon senyal!

En segons, però retorno a l'enfonsament emocional. Segueixo parlant de la ciutat de Barcelona, de les meves experiències de viatge en autobús i d'algun accident sense trascendència quan feia de passatgera, en tornar amb amics d'una sala de ball. 

Però la ment em revela, xiuxiuejant, que estic perdent el combat. Que trontollaré i que recauré un altre cop en una depressió psicòtica. Els homes: quin punt més decisiu i alhora feble!


domingo, 1 de marzo de 2026

UN MODEL DE CELESTINA

 



UN MODEL DE CELESTINA


En el llindar de la vida em sento més segura. La companya m'observa de dalt a baix. El meu cos el sento amb lloança, sense restriccions. El vull guardonar amb una trobada. Potser l'home enigmàtic, que la noia m'exhibeix a les fotos del mòbil, em retornarà al punt de trobada. A la partida i al motiu de la meva existència. 

De sobte, deixo anar un crit tímid. És dissimulat com el meu posat. Li demano a la noia fer una trobada el cap de setmana següent. Es mostra victoriosa; alenada de fe, com si hagués sostingut el pla des del principi que parlàvem d'afers amorosos. 

No m'asssegura una compatibilitat irrevocable; no em garanteix que les nostres ànimes lluiran un galanteig unívoc i infrangible, però creu que gaudiré de l'estada. 

Això m'esperança. Fa un clic al telèfon i li envia un missatge. Ell respon amb continència. Ella ho nota. No es fa pregar, però li pregunta per l'origen del nostre encontre. La noia no vol revelar detalls i es mostra una mica ofesa. Jo faig de moderadora i li comento que, potser, estar una mica espantat i extraviat i preveu un terrabastall en aquesta proposta. 

La noia ho desmenteix. Al·lega que és un noi amb un xic de timidesa i malcriat, per una mare que l'ha consentit desde petit de forma exagerada. 

Estic feta un embolic. I si estic errant de nou i mai trobaré un aterratge a port, amb un home que pugui navegar el vaixell de la vida amb serenor, esplendor, respecte i amor? I si aquest home em vol portar a la cabina, per experimentar només una esllavissada fugaç de petons i d'abraçades?

Potser ell té altres plans. O potser no. Qui ho sap? M'he d'arriscar i això em deixa feta figa. Però estic un xic il·lusionada. Les cartes anuncien una benaurada coneixença. Com si les nostres ànimes anessin a parlar només amb un esguard relliscós. Hi ha massa representacions simbòliques en el tarot que anuncien una ruptura davant el meu celibat. Com si el cel deixés ja anar una pluja de confetis en senyal de celebració i de festivitat. Espero que així sigui, però, i si la realitat m'empeny a embarrancar-me de nou?

ARRELS SENSE LLAVOR

 

ARRELS SENSE LLAVOR


Vull un present acolorit; de flaires amorosos, de fragàncies exòtiques que transmeten una olor de bona sintonia en l'ambient; de frescor en els porus, de neteja i de polidesa impecables. 

S'ha acabat la font del diable. El Jesucrist invertit, que només mostra raigs de sang per la sepultació que va tenir. Ara toca tocar de peus a terra més que mai. Picar fort la superfície ferma, per no transitar per paviments discontinus. Agafar la sínia de la vida i poder contemplar el paisatge bucòlic dels voltants, a cavall d'una vagoneta, amb la finalitat de no desembocar en una planúria emboirada, quasi gens perceptible davant l'ull humà. 

Anar en sintonia amb la roda de la vida és una clau important, per començar a desvincular-me del temps mortuori. 

La noia pertany al nou present. A un nou plànol; a una ruta de viatge, a un nou mapa no figurat en el pòster cartogràfic del planeta terra. Però no per això menys localitzable. La tinc al davant i me la miro nerviosa. Em pregunto quan em durarà. Si l'aparició serà fugaç o perdurable en els moments més compromesos. Quina futilitat! Em dic. Perquè em faig aquesta pregunta? 

Segur és la por a quedar-me en solitud. A sentir només com el vent esbufega; com l'aire deslliura el vapor del diòxid de carboni, com les branques dels arbres cruixen i el fullam s'arrossega per terra sense cap finalitat d'aterratge. Com tota la mare natura fa les funcions biorrítmiques sense necesitar companyia. Només rendir-se al que és. Fenomens mediambientals que es manifesten segons canvis estacionals. 

Aquesta comparació m'espanta en escreix. Formo part de la  natura cíclica, és evident, però com a animal social vull la interacció amb altres éssers de la meva espècie. I aquesta companya sembla que s'avé amb mi. Congeniem en criteris i en parers. Bastant unides en formes de sentir, de reaccionar i d'actuar davant conductes alienes. I això m'agrada, però també m'aterra.

Els escarments viscuts tenen correspondència amb el malestar més agut mai abans imaginat i han propagat la llavor més amargant, gens tastada, però susceptible a ser sembrada. Una llavor que ha fertilitzat molta immundícia després d'haver estat plantada, adobada i regada. Però es tracta d'una llavor sense cultiu en el lloc i el moment adequats. 

Com a cuidadora, mai responc a les necessitats d'abonament mental ni emocional. No dono al meu cos, a la ment i a l'esperit la llavor creixent en terrenys compatibles, en què l'aridesa de sentiments i d'emocions s'esfondri i s'acabi enderrocant viva. Un llavor amb arrel, que no sé si algun cop ha arrelat de debò...



INFÀMIES

 



INFÀMIES


Anys colpits per la misèria i l'escassedat de companys i companyes ben avinguts. I a hospital es reprodueix el mateix disc de vinil. Les cançons, entonades d'una manera diferent. La lletra pot variar. De fet, el guió és adaptable i encaixa segons el tipus de trama argumental. Però el fil conductor acaba sent el mateix. 

Hi ha recaigudes, sang que raja per ferides no supurades. Molta runa compacta que no s'ha enllustrat i passa a formar part de noves seqüències biogràfiques. El desenllaç d'una pel·lícula de vida, que no ha pogut fer net amb el preludi. Amb tot allò que va començar torçat i esguinçat. 

L'hospital forma part d'un desenllaç. Un resultat amb noves faccions, nous arguments i comentaris trets de polleguera. Un desencadenant, en què hi ha mil vivències, en què visualitzo la meva vida i la comparo amb múltiples semblances. 

Gent que s'apropa amb intent de manipulació mentre prediquen a l'evangeli pau i concòrdia. Gent que s'abriga amb la capa de Déu per simular fraternitat i misericòrdia. Gent que, en aparença, s'apiada de la meva malaltia. Intenten fer-me creure que estan disgustats pel meu passat insà i miserable. Que voldrien treure'm del forat negre i trobar bones pràctiques de vida, per acabar amb la recreació de tot record dolent que encara conviu dins meu. Però tot és una fal·làcia.

A la companya li comento. No hi ha sinceritat en les paraules d'aquesta gent. Fan comentaris a l'esquena; m'apunyalen amb un ressò oral, que deixa petjades ben traçades. Escriuen opinions per via telemàtica en què, desprès d'immiscuir-se en el meu íntim espai, deixen anar que tinc una doble personalitat: soc noblesa i alhora malícia; sensatesa i alhora traidoria.

Una distorsió de la realitat. O potser aquesta gent estan convençuts de la seva percepció que tan em repercuteix?

La companya m'assegura que una persona a l'hospital, la més devota; una deixeble dels frares, ha intentat subornar-la. Per tant, no puc parlar de distorsions. No son figuracions meves. Aquesta font de contacte em confirma l'evidència.

Les dues opinem que la gent, que adopta un paper pastoral i redemptor acaben temptant la sort pactada i la traslladen cap a una conducta malèvola, per intentar despullar-se de la seva part carronyaire. Juguen un temps amb algú, per establir vincles i llaços ben refermats per, després, apoderar-se de la persona i reconvertir els nexes en un segrest emocional i energètic. 

Gent de poc fiar. Persones deslligades de la primitiva bondat cristiana. Del que Jesús predicava quan va ocupar el planeta, amb la finalitat de ser ànimes gentils, harmonioses i benaurades. Gent que té una identitat dual. Identitat, en primera instància, mansa i mimosa, per després fer esbudellar el cos viu d'algú, que actua de bona fe. Això es part del meu passat però no del meu present, o encara és fidel?

MEMÒRIES SENSE TACTE

 



MEMÒRIES SENSE TACTE


Miro el present de dalt a baix. Com una exhibicionista que té al davant el mirall del seu cos i li vol inocular plaer. I veig una totxana. Com si estigués feta sota un motlle que es va flexibilitzant i va donant forma a una doneta, que ha fet els deures amb cura i responsabilitat. Es un present menys embullat. No hi ha tanta tibantor ni tensió. Estic més laxa i relaxada. Els ulls parpellegen llàgrimes de goig. 

La noia assenyala la carta de la justícia i la venera al meu favor. Com una medalla guanyada després d'un concurs. M'assegura que no soc a hores d'ara com fa un any enrere. He hagut de fer internat en un hospital i això dol i m'espatlla, però, tot i així, soc diferent. Més autònoma, lliure, predisposada a defensar el meu criteri davant d'adversaris, que pretenen apoderar-se de la meva vàlua. 

No hi ha precedents que facin d'obstacle, per no poder expressar el que opino i el que vull en el decurs de vida que encara no he transitat. Per tant, aquest present és més tou i elàstic. Té una forma més emmotllada i definida. 

Ja he sortit de la fase latent, en què el terror és el meu aliat i desnivella la balança. L'enderroca i l'obliga a no tenir opció d'alça i d'èxit. 

Miro la companya i somric. Li dic que em sento més enfortida. Que a l'hospital hi ha persones amb insinuacions acusatòries, crítiques indecents i gestos planyívols que em fastiguegen i m'horroritzen. Li asseguro que les vull ben apartades de la meva vida. 

Agafa el feix de cartes i torna a escapçar. La garantia de que persones del passat vulguin de nou forjar en els somnis del present no està descartada. Les cartes assenyalen una lluna que simbolitza rivalitat, dubtes, insistència, afany de permanència i alhora d'oposició i de rivalitat. Veig de seguida com les ombres d'un passat empal·lidit, per frases mal pronunciades, vol tornar a fer descarrilament. 

Però el passat el tinc pràcticament ofegat. No m'hi recreo verbalment tot i que és cert que mentalment el tinc vigent. És una pertinença, una possessió que ha comprès milers d'etapes viscudes i els pensaments es troben en una dimensió de tràfec. Van traginant amunt i avall i no volen esmunyir-se. 

Potser em costa fer una desconnexió amb el passat. Potser la lluna com a carta, senzillament, m'adverteix que sigui cauta i precavuda. Que no pensi que el rastre del passat ja ha conclòs al cent per cent, perquè no es veritat. 

A l'hospital en tinc una prova. Persones que es desarrelen del tarannà innat ben educat i mostren grolleries i impertinències que no puc tolerar ni suportar. És com una mena de reposició dels vells temps, en què tothom s'emmerda la boca de fel, a fi d'escopir-me el seu recel. Recel o potser també odi?




PARADISSOS LLUNYANS

  PARADISSOS LLUNYANS En Maurici amb el cap molt trasbalsat i veient onades que el sacsegen amb un torrent de força atípic s’encamina cap al...