UN PRÍNCEP BLAU
En joc es posa el pare rival, auster, competidor, oponent, tan adversari que el dia d'avui no sé com agafar-me. Tots els homes són un reflex d'aquella coixesa emocional d'un pare que no em guaita, no em contempla ni ressalta els meus dots innats. És una andròmina humana; una mena de destral que repica contra els polzes paraules turmentoses.
Com carai pretenc trobar un home bondadós i encantador amb aquest referent patern? Però sento que l'he de trobar. El cadenat s'ha d'alliberar del tot. No puc continuar acordonada per un passat que és una despulla en tota regla. M'empobreix amb escreix i no permet que maduri ni que fructifiqui llavors de puresa, per atreure l'atenció d'homes que vibrin amb la mateixa llavor energètica d'un sol esplendorós.
Avui tinc l'oportunitat de sentir com la cama de la masculinitat es fa més lleugera, però hi ha un xic de fracàs en la conducta de l'amic de la companya. Anem voresjant el jardí botànic. Veiem plantacions longeves, amb dates d'ençà i escrites en llatí. Sobretot, moltes varietats de violàcies, xipresos i cactus. Tot és verd, exòtic, clamorós. Té una etiqueta de distinció que convida a fer emmarcatge fotogràfic. Trec el telèfon i començo a disparar imatges, que queden perfilades amb cura en un telèfon, que va recollint colorins, formes i diversos contrastos de llum i foscor, dins l'espai trepitjat.
L'home veu un llac amb nenúfar i se'n va cap allí. Fa una foto en posició rectangular, que sembla feta de cristall, amb un llac capdavanter, que enllustra una transparència acuosa envejable. L'aigua, marronosa i esquitxada pel pol·len de la brisa primaveral. Hi ha petits ànecs al fons, gairebé tocant a un camí de riera, que s'espolsen les ales, després d'estar sotmesos a un bany tibi i temperat.
L'home, de sobte, fa esment a aquest detall amb molta brevetat. No vol donar peu a comentaris portats a una pràctica dialèctica profunda i dissertant. Abreujat en paraules, continuo sentint-me incòmoda.
La companya segueix interpel·lant entre els dos. Fa de mediadora, encara que gaire no li cal, ja que l'home és caduc, com algunes plantes herbàcies que veiem en el jardí sense regadiu. Totes en secà, la clorofil·la s'empalideix i s'esgrogueeix, formant un aspecte una mica rovellat i pansit.
Tinc ganes de marxar, però no dic res. A la llunyania es veu el port de Barcelona amb transatlàntics aparcats, en què es celebren festes de mitja tarda i nit. Se senten espetecs de focs artificials, veus cridaneres, disbauxa, enrenou i molta alegria comprimida. Semblen envelats de poble, amb una tribuna i altaveus, també megàfons i aparells de lluminotècnia, des d'on s'emeten concerts concertats.
L'home, de sobte, obre la veu. Comenta que li agradaria ser allí. Fer el tronera i beure's litres d'alcohol. Jo estic al·lucinada. Un home de més de quaranta anys parlant com si es trobés en plena pubertat, arremantgant-se les mànigues com si res ni ningú el pugués aturar. On està l'assumpció de la responsabilitat? Nits de bohemia infal·libles.
Així de sobte veig l'escenari davant dels meus ulls. I l'home allà al mig. Com un ballarí que no atén a cap raonament. Vol emborratxar-se i perdre el món de vista, per assolir imatges desconnectades davant la realitat més assenyada.
Em sento fora de lloc. No li puc dir res a la companya en aquests moments que fem de vistaires, en un jardí de marc fotogràfic engalanat. Però ho penso. Un desplaçament etziba les parpelles cap al cel. Vull elevar-me com una sirena des de la mar i anar-me'n a recórrer món des de l'altra punta del planeta.
L'home dels meus somnis, vull trobar, en una resplendor matinal, que albiri lluminositat en pur estat, sense retocs, rèpliques ni disfresses que emmascarin la personalitat més lluent, que mai abans les meves ninetes havien copsat...
