LA FLAMA DE L'ESPERANÇA

LA FLAMA DE L'ESPERANÇA

La Fàtima es troba dins d'un bosc frondós, ple de matolls, arbustos i arbres, que deixen exhibir una alçada imponent. La noia no sap cap a on anar. Creu que tard o d'hora trobarà el destí que l'ha empès a ensopegar en un indret un tan inquietant i pertorbador. Ella mira els voltants i respira aire oxigenat. De sobte, un raig de llum, provocat per un sol enfurismat, deixa desplegar-se al seu davant, mentre ella, amb cara de perplexitat, creu que, molt en el fons, un missatge ha de contenir. 

El cel està ple de clarianes, amb alguns nuvolats que, discretament, apunten cap a una esperada desaparició. El clima es radiant, embafador, un tan alegre pels cromatismes que el bosc mostra sense cap timidesa ni retracció. La Fàtima camina a pas lleuger però sense rumb, cap mena d'orientació definida. El lloc no pot ser més silenciat i emmudit. Només una ràfega de vent li despentina la melena trenada que llueix a les seves espatlles. La Fátima té un cabell ondulat, amb una brillantor que sembla que s'apliqui a diari una dosi de purpurina. La noia és atractiva, femenina, amb un posat de coqueteria que la caracteritza sense cap dubte. 

En canvi, es troba sola. El silenci sembla ser l'únic indicador que li xiuxiueja a cau d'orella que ha de continuar avançant en el trajecte fins a trobar una desembocadura que no sigui equivocada. Però, com saber-ho? Ella comença a sentir-se esgotada. Les cames li fan figa. Un trànsit en el qual no hi ha gent que la pugui guiar amb encert fa que, de vegades, es senti decebuda i atordida. Davant seu el camí és uniforme, rectilini tot i que a una certa llunyania es poden apreciar revols que probablement li facin desviar l'atenció i tenir incerteses.

L'embranzida del vent fa que les branques dels arbres més enlairats gronxin amb virulència, sense contemplacions ni recança. Ella els mira com si volgués implorar-los per trobar la sortida que tan de temps ha anhelat. Tot el paisatge, en un obrir i tancar d'ulls es dinamitza. Les formes i els colors ballen al compàs d'una brisa que no s'interromp. En el fons, son la seva má dreta. Tots els elements biològics que el bosc comprèn estan en sintonia amb la vida i especialment receptius davant els interrogants que la Fàtima retè en ment: sobreviure? Algú em socorrerà? Tindré molt aviat companys de viatge que ofegaran aquest desfici d'aïllament que està corrompent la meva ànima? Quan de temps transcorrerà abans no trobi el desig que tan congelat em manté presonera enmig d'una natura regeneradora, però desentesa? 

Massa preguntes es questiona la Fàtima sense abans trobar els enigmes que han de ser desentrellats per entendre què dimonis hi fa en un bosc perdut en el planeta terra, del qual en desconeix la ubicació geogràfica. Fa dies que no menja ni dorm i es nota pansida, debilitada, exhausta. 

Sense espera-ho, mira cap al seu lateral esquerre i veu un llac amb aigua cristallina, en què elefants petits beuen amb desfici per apagar la set d'un estiu que sembla eternitzar-se amb el temps. Els elefants ignoren la Fàtima descaradament; van sacsejant les trompes i escampen petits esquitxos d'aigua a l'esquena per refrescar-se i notar-se més refrigerats davant d'un clima tan xafogós. La noia té els ulls vidriosos, entelats de llàgrimes que decideix no fer lliscar i, tot seguit, somriu perquè s'adona que els grans herois de la selva l'accepten sense reserves, sense intenció d'envestir-la ni atacar-la. Ella 'apropa cap a ells amb una mirada triumfal. No els acarona, no s'atreveix ja que una certa desconfiança l'acompanya en el viatge que està recorrent. S'agenolla a la vora del llac i amb les mans xarrupa aigua completament exempta d'impureses. 

Aleshores comença a recordar. Sembla que els pensaments de la noia volen començar a reordenar-se de manera automàtica. Tanta impotència l'ha mantingut paralitzada i ara algun record brolla amb força. Una fesomia va dibuixant la seva imaginació. Pampallugues i petits raigs iridiscents semblen perfilar una imatge que hores abans era inviable rememorar. Déu meu! Exclama la Fàtima. En Dídac, el meu company de trajecte s'ha extraviat i jo aquí desolada, implorant la seva arribada amb urgència. 

S'aixeca i continua avançant, però l'apocament i la frustració ja no son les protagonistes d'una història que no tenia conclusió. Ella sap que la residència dins el bosc és temporal i quan arribi a la fi de l'itinerari que el destí capritxós li ha assignat es reunirà amb un noi que mai ha pretès abandonar-la, descartar-la o menysprear-la. Només han resseguit dos camins paral·lels per retrobar-se amb ells mateixos, sense condicionants, pretextos ni excuses. 

La Fàtima i en Didac son com dos llumins que il·luminen una sola candela i no s'han de separar, ja que la fidelitat, la honradesa, la lleialtat i l'amor incondicional preserva la qualitat d'una relació que s'ha vist efímerament fracturada pels errors del passat, comeses imprudents i petites infàmies que sempre acabaven passant factura. 

La Fàtima, no obstant això, ara ja ha après la lliçó i vol seguir el seu camí, però trencant amb els esquemes del mutisme, la retirada en solitari i deixar d'arreplegar-se com un manuscrit apergaminat. Necessita nodrir-se de sentiments benvolents i pacifistes, que facin avivar la flama de l'esperança que ella mai ha volgut dissoldre. En Dídac és un referent masculí molt important, algú amb qui poder confiar sense reserves ni escletxes obscures. La noia sap que d'ell emana una lucidesa de la qual s'ha d'encomanar per netejar la seva consciència i purificar totes les penúries, fruit d'uns origens tenebrosos. 

Ara ja veu el passadís. S'està allunyant del bosc i totes les imatges que el constitueixen es desfiguren paulatinament fins a trobar a l'altra banda del camí aquest ésser confiable i innegablement transparent. Per fi, es produeix la fusió de dues ànimes que ambulaven dins d'un espai devastador, privades de llibertat, per poder fer un exercici profund de meditació i de retrobament personal. I així, veure com, a partir d'un bosc enigmàtic  és possible una reconciliació sincera i lleial a la llum del sol festejador, caritatiu i sempre còmplice i sumament simpatitzant.