UNA PERILLOSA TERÀPIA

UNA PERILLOSA TERÀPIA

Asseguda en un banc de la plaça Urquinaona, veig l’aleteig dels coloms i com van esmicolant amb el bec trossets de vesses i arròs, que molta quitxalla amb els pares els llencen generosament.

De sobte miro cap al cel, lluent, místic, silenciós, amb un sol ponent que sembla vol anunciar-me algun tipus de presagi o comentar-me quelcom. Una dona revellida pel pas dels anys s’asseu a la meva vora amb una revista del cor a la mà. Em pregunto quants anys li quedaran per continuar interessant-se per la vida dels famosos. De sobte, em clava una mirada fugaç, esquiva, com si fos algú excèntric, força repel·lent i digne de ésser ignorat.

Em miro l’equipatge de mà. Estic a punt de tornar a començar a viatjar cap als núvols. No sé on vaig ni qui em trobaré al llarg del trajecte. La meva casa, en un instant, és el carrer enmig d’una ciutat poblada de vianants, que circulen sense fre cap a no sé quina destinació, però això no importa ara. De fet, res ja no importa. Estic sola, fastiguejada, corsecada com una serp que va donant voltes en el seu propi eix i es recargola, elàstica i s’arreplega per tal de tornar-se mimètica.

M’agradaria, en aquests moments fer-me invisible. No sé subjecte de mira ni cap focus d’atenció seria la clau possiblement per començar de zero, per navegar mar endins, per agafar les regnes sense haver de rendir comptes a la gent que m’envolta.

Però, Déu meu, què he fet? Semblo una rodamon, sense ofici ni benefici, sense sostre ni cartera, sense família a qui saludar, acollir, educar i estimar. Em miro i em repelo. La meva consciència també em mira. Una veueta interna em sacseja sense atur, mentre jo procuro no concedir-li importància. Potser estic embogint, potser soc paranoica, potser el colpejar d’un dolor ferotge, imponent, superb ja mai més em deixarà descansar en pau.

–Ei, noieta, què hi fas aquí? Sembles una moribunda, algú que ha perdut el nord.  No te’n recordes que fa dues hores comparties pis amb una parella que semblava fos el teu veritable tresor a qui conservar de per vida?

No ho entenc, em dic. Estic delirant, és fruit de la meva imaginació o aquesta veu interna és la meva consciència. Què dimonis he fet malament que no se’m pugui perdonar?

–T’estic escoltant, xicoteta. Tard o d’hora hauràs d’afrontar el drama que ha interromput un compàs de vida que tu semblava havies volgut construir a la teva voluntat i semblança.

–Però qui ets? Identifica`t sisplau. Estic aquí al carrer passant fred, gana, calamitats, però especialment una solitud que em malfereix l’ànima. Què puc fer per tu?

–Res. No pots fer res. Els errors del passat no es poden canviar i tu en tens un farcell a l'esquena. El que passa es que la por i la inseguretat han traït la teva autoconfiança i t’has deixat temptar per una altre cos més jove, tendre, atlètic i alhora atractiu i seductor.

Aquesta veu s’ha tornat ximple o jo estic desvariejant. Estic iniciant un camí, en què he de descobrir perquè he tingut la inclinació a cometre un pecat venial. M’he deixat portar per algú que semblava era més fet a la meva mida, no com la parella amb qui compartia pis al passeig de Gràcia durant deu anys, però d’això a ésser una insensible per naturalesa penso que hi ha molta diferència.

Els coloms semblen renegar amb petites esbotzades i salts acrobàtics al voltant dels arbres de la plaça. M’adono que la gent que transita a prop em mira com si fos una indigent que ha estat expulsada d’un alberg per una conducta improcedent.

–D’acord. Tu guanyes. Suposo que ara em deu tocar dir alguna cosa semblant a: estic penedida, no volia ferir la sensibilitat del meu cònjuge, hauria d’haver mesurat les conseqüències abans d’haver comès adulteri...

 –Un moment noieta –diu la consciència una mica preocupada –tu no volies ser infidel per voluntat pròpia. Tu et senties atrapada, en una presó emocional d’on no t’atrevies a buscar la clau del cadenat per obrir les reixes i escapar d’una ombra que estava demolint la teva vitalitat, el teu bri, les ganes de viure.

–Perquè no em puc apartar de tu? M’estic afartant de tant alliçonament i...

 –Perdona però et recordo que una part de mi ets tu; una persona noble, honesta, solidaria, sensible i disposada a admetre que s’equivoca i què, per damunt de tot, està molt decantada cap a les imperfeccions que la vida comporta. Ara saps que has ferit a algú que t’havies apreciat amb delit, algú amb qui pensaves compartir paraules amigables, estones d’hilaritat i passió, però tanta efervescència concentrada no és tangible ni benigna. Totes les relacions que es basen en una dosi de dependència acaben fallint.

En qüestió de segons, sento el meu cor bategar amb força. Fins a aquest moment semblava estava ficada dins d’un congelador, dissecada, esmorteïda per no dir pràcticament ofegada Potser sí que la veueta té raó i necessito reconèixer que soc imperfecta, massa meticulosa però bàsicament capaç d’equivocar-me i cometre accions que poden determinar la infelicitat dels altres.

–Sé el que penses, el que sents. És injust tens raó, però no pots acusar a la vida ni malbaratar-la amb imprudències trivials. Els éssers humans estem constituïts per impulsos, desitjos i estímuls que a vegades ens costa controlar. Tot i  tenir aquestes rareses, som gent que també posem el nostre granet de sorra.

M’aixeco tot seguit del banc d’una revolada mentre em tapo les orelles amb les mans. Estic enfuriada, no puc continuar parlant amb algú abstracte, que no veig, que no em pot consolar, a qui no puc abraçar.. En canvi, tot el paisatge que m’envolta sembla confabulat en no deixar-me marxar cap a un territori forà si no soc capaç d’admetre les meves febleses.

Arbres, mates, matolls i petites plantacions de bardisses dansen al ritme d’un vent virulent. L’hivern és fred, però alhora calorós. Hi ha una ambivalència climàtica que sempre va per lliure. Mai fa consulta a ningú per decidir la meteorologia quotidiana. El clima és autònom, té capacitat per decidir i per alegrar i frustrar algunes ànimes insatisfetes amb la temperatura ambiental.

Sense premeditar-ho estic reflexionant sobre un fenomen que no es bo ni dolent. Simplement pot ser beneficiós per alguns i per d’altres extremadament horripilant. Però abandonar un home per tenir afers sexuals amb algú que em porta set anys de diferència no és un fenomen imperdonable?

–Et serè franca –prossegueix la consciència parsimoniosa –si esbrines qui ets en realitat corres el risc de reconèixer els teus defectes i les teves virtuts, però si tanmateix et quedes en el punt mort on et trobes, sense embrancar-te a altres oportunitats, ben segur que mai podràs madurar com els arbres que t' estan observant, alguns longeus, orgullosos d’exhibir-se sense pensar en el què és correcte o èticament inacceptable.

–Sou molt dura amb mi –responc amb contundència –m’agradaria a vegades formar part de la natura, en què les traïcions, les decepcions i els fracassos poques vegades es succeeixen.

 –Però es pot saber perquè de sobte em tractes de vostè? Jo ho sé tot de tu. En realitat, les dues parts som una sola. Estem unides físicament i energèticament. Ningú ens pot desarrelar. Som inamovibles i alhora indivisibles, però et vull dir una cosa que crec que et servirà per acabar despullant les teves debilitats i agafar el timó del teu vaixell...

 –Què –pregunto apocada i tremolosa. Semblo com si fos una fulla empesa per un vent emprenyat i disposat a creuar fronteres per fer-se l’heroi de l’univers.

 –Que la teva infidelitat va ser ínfima en comparació amb el turment psicològic que estaves patint...

–Però es que quan enraono amb tu tinc la sensació que ets com una xafardera que furga en les meves misèries per riure-se’n sense pietat.

 –Que dius! No siguis ximpleta. Jo mai em burlaria ni faria safareig sobre un tema tan delicat i punyent. Tu has estat una noia maltractada i jo, a la curta distància, he estat testimoni de la casa que cada dia declarava el teu deteriorament.

 Una llum d’esperança sembla em dibuixa una cara més plàcida, tot i que la rancúnia, el despit i la ràbia continuen essent les amigues lleials que no volen desempallegar-se amb facilitat. Tot seguit em dirigeixo a la consciència amb sigil, sense que cap persona del carrer pugui veure’m vocalitzar.

–O sigui que tu sabies des de bon principi tot el dramatisme que vivia en parella i mai intentaves moure fitxa perquè pogués reaccionar? Però qui cony t’has cregut? Amb quines agalles vens aquí a donar-me lliçons. M’has abandonat a la sort. M’has deixat tirada en un vertader quan més et necessitava i ara pretens que em redimeixi?

 –Les teves paraules son feridores, però no em mal interpretis. El que dic es que vull que t’oblidis d’aquell home que vares conèixer a l’altar de l’església de Sant Bernat de Claravall i deixis enrere els records pansits, corromputs, que van podrint el teu entusiasme pel futur.

–Futur? Quin Futur? Tu em parles com si jo m’hagués de sentir com una triomfadora. Et recordo que he tingut relacions sexuals fora del matrimoni però perquè no sabia a qui recórrer per buscar ajut...

–I aleshores et consolaves al llit.. Era et teu refugi ho sé.

–Però quina impassibilitat la teva! Com podies contemplar el que succeïa a porta tancada i quedar-te emmudida. Potser si m’haguessis colpejat, si t’haguessis manifestat a través d’una veu com la que ara proclames jo no estaria amb unes maletes al carrer, sense tenir perspectiva de present ni futur.

–No podia insinuar-te res. Estaves absorta en els teus pensaments. Et senties massa culpable. Pensaves que el teu marit t’insultava, perquè t’ho mereixies. Com avisar-te d’un delicte tan evident si tu estaves atrapada com un insecte en una teranyina, enredada, premsada, completament acorralada.

Escolto la consciència sense baixar la guàrdia. Ara començo a entendre el missatge lentament, poc a poc...

 –En el fons m’estàs dient que no podies parlar-me perquè no era capaç d’escoltar-te?

 –Exacte.

–però ara ho faig i, en canvi, no trobo la sortida per agafar embranzida i dominar una situació que m’envesteix amb escreix.

 –Lògic, perquè no penses amb el cap fred. Tu Mariona, una noia amb un perfil de personalitat envejable, elegant, pragmàtica, resolutiva i emprenedora, Creus realment que no tens sortida desprès d’un desengany amorós? Creus que la teva vida es un malbaratament, com les sobres de molles de pa que hi escampades al terra d’aquesta plaça, per unes aus que senten gratitud de poder ser les premiades en tastar-les?

Intento caminar lentament un cop estic dempeus, però el cos em trontolla, com si un esvaniment volgués arrasar la meva poca vida que em queda.

–Ànims, tu pots continuar caminant. Jo t’acompanyo. Estic al teu costat dictaminant què es el millor per tu. Només et demano que  de tant en tant m’escoltis sense jutjar-me. Soc el teu guia des que vares néixer i no et penso decebre. Tens una família i amics. Recolza’t amb la gent que t’envolta.

Els meus ulls entelats de llàgrimes comencen a donar l’ordre a les cames per continuar caminant. He perdut el marit i l’amant. He perdut la meva dignitat, almenys és el que crec, però la meva veu determina un futur prometedor si sé desxifrar el missatge d’èxit que em vol transmetre.

 –No sé si donar-te les gràcies o continuar-te odiant i apartar-me de la teva vora. En qualsevol cas continuaràs enganxada com un imant a prop meu. Així que l’esforç per separar-me serà inútil. Bé, em resignaré i aniré a l’avinguda Porta de l’Àngel a  mirar roba als aparadors.

Una intuïció fa rebrotar dels llavis una ganyota, que semblava estigués difunta.

–Però després què faré? Ais, mare meva, quina vida més complicada.

 –gaudeix sense remordiments, amiga. I no et penedeixis de res.

La veu de la consciència es va apagant i s’esfuma, almenys és la impressió que em dona quan entro en una botiga de Porta de l'Àngel i un amable dependent comercial, amb un somriure esplendorós em pregunta:

–En què la puc ajudar, senyoreta?