LA LLIBRETERA I EL GUARDIÀ

 

LA LLIBRETERA I EL GUARDIÀ

L'ambient al carrer es troba tonificat per una fressa que atreu que la gent s’aplegui. El dia de Sant Jordi ha desplegat les ales a la Vila de Gràcia i moltes paredes a l'aire lliure estan atapeïts de roses i llibres que la mainada i la gent més adulta esperen amb candeletes poder-ne ésser guardonats. Son les vuit del matí i com cada dia les botigues de llibres també obren portes al públic. No s’estan de res. Uns aparadors molt captivadors també mostren la desfilada d' articles de cultura i lleure que aviven l’interès mediàtic, sense distincions.

Al carrer Montseny, la senyora Remei puja les persianes de la seva llibreria de segona mà, molt reconeguda al barri per la venda de llibres de versió anglesa i, durant la setmana, té al seu càrrec treballadors comercials que s’encarreguen de les comandes, de facturar, de  cobrar i fer totes les gestions pertinents perquè el negoci pugui rutllar a la perfecció.  Hibernian es diu. La llibreria és antiga, molt reverenciada, amb un aforament de clients força envejable. La senyora Remei no es  pot queixar. Té uns ingressos mensuals bastant cabalosos i n’està contenta de la seva feina tot i patir una disminució visual. Ella té dues diòptries a cada ull i ha de portar unes ulleres de doble augment per no equivocar-se a l’hora de col·locar els llibres a les seves corresponents prestatgeries. Per sort, en Damià, un ajudant de vint-i-cinc anys que té contractat indefinidament. l’ajuda a fer la classificació en funció de cada gènere literari i, així, no tenir cabuda cap marge d’error.

La llibreria fou fundada a finals dels anys setanta i ha estat regentada per diferents propietaris. La senyora Remei va comprar la botiga fa vint anys i els resultats de satisfacció són bastant rellevants. Tot i tenir una deficiència òptica ella, obre sempre portes acompanyada d’un gos, un pastor alemany, en Blackie, que es la seva mà esquerra. No cal que li doni ordres. El gos, un cop les persianes de ferro desbloquegen l’entrada per donar accés als clients, en Blackie adopta una posició de vigilant que és completament innata, inherent al seus instints.

–Bon dia Remei –diu en Pau, un veí de Gràcia que viu al carrer Verdi i entra habitualment a seure a la butaca per llegir una estona.

Cal dir que la llibreria és molt clàssica, però moderna a la vegada encara que sembli paradoxal. Totes les persones que la visiten es queden embabaiades per l’olor  de roure del mobiliari, en què els prestatges han estat dissenyats. També el terra té un encant peculiar, ja que el color verdós entapissat contrasta amb el color de fusta i les butaques es troben folrades amb una pelfa vermellosa, tirant a rogenca que fa de l’espai un lloc que convida al recolliment i a la lectura. N’hi ha quatre en total. Dues més decantades cap al mostrador, on hi ha la caixa de canvi i les dues primeres s’encaren cap a l’entrada de la botiga, al costat dels llibres de gènere biogràfic, barrejats amb temàtiques més diversificades.

–Bon dia Pau, no esperava la teva visita tan aviat. Acabo d’obrir fa mitja hora.

–Ho sé, i com puc veure es troba molt ben acompanyada.

La Remei deixa esbotzar una rialleta d’orgull mentre que en Blackie està  despreocupat davant l’arribada d’aquest client, que ja sembla gairebé un membre de la família per la confiança que s’atreveix a deixar fer desbordar. En Pau és un enamorat dels llibres d’història sagrada i, especialment, de tota la saga de llibres que ha escrit en Dan Brown durant aquests darrers anys. Ara, després d’haver llegit Da Vinci Code, les seves ninetes oculars devoren amb fervor el segon exemplar escrit: The lost symbol, i es troba pràcticament immers en el paper dels protagonistes. Va passant les pàgines sense adonar-se’n dels minuts mentre una filera de gent s’aglomeren per veure si hi ha novetats a l’aparador de la botiga. La canalla protesta, perquè volen  treure el nas i poder manipular amb les mans les caràtules de cada llibre i gaudir de les il·lustracions de portades originals amb relats de fantasia i ciència-ficció, perfectament combinats. Malauradament, però, els pares sempre tenen la potestat per decidir i els acaben denegant aquesta intrusió.

–Deixin estar els infants que gaudeixin de la diada de Sant Jordi. Avui és un dia molt especial, en què la princesa fou rescatada del drac, oi, que sí, reis? Coneixíeu la llegenda, veritat? I els nens amb una expressió facial neutra, insinuen amb el cap un gest afirmatiu.

–Ja, es clar –contesta una mare que va acompanyada amb dos bessons –però els hem d’educar, perquè sàpiguen comportar-se amb correcció davant d’un lloc públic i respectar la convivència amb els altres.

–Totalment d’acord amb la seva filosofia, però avui no passa res si em regiren la botiga potes enlaire; com he dit es un dia festiu i els llibres en son la viva promesa –reafirma la llibretera –per cert, buscava el títol d’algun llibre en concret pels seus fills o prefereix mirar aleatòriament?

–Bé, si.. Bé, no ho sé del tot. Els dos germans no es posen d’acord. Volen la saga de la Bola de Drac en versió anglesa, però també diuen que els agradaria gaudir del petit príncep. Total que, com pot veure estan entre dues aigües.

Molts clients que la senyora Remei té retratats com a familiars entren apinyats per afanyar-se a fer tria dels millors exemplars disponibles que encara poden ésser seus, mentre ella i la mare dels bessons comencen a enraonar de temes trivials. La gresca i la disbauxa col·lectiva es troben en plena algidesa i en Blackie està molt tranquil, encara que repassa exhaustivament el posat de la clientela que sembla entren per la porta triomfals, com si haguessin guanyat un premi amb els jocs d’atzar.

Un senyor amb ulleres, de sobte, trepitja l’entapissat i es cola entre dues parelles que es troben plantades a l’aparador deliberant quins llibres poden contenir millor qualitat descriptiva i trama argumental. La Remei no dona l’abast.  Aquest porta una americana grisenca, amb una solapa de camisa molt ben planxada, impecable d’un color blanquinós molt pàl·lid. La corbata, però es completament negra i fa joc amb unes ulleres opaques, d'una muntura gruixuda, de pasta consistent i ben refermada. La grandària de les ulleres i el posat elegant, però alhora rígid, fa cridar l’atenció d'en Blackie, que comença  a posar-se nerviós.

L’home misteriós porta també un barret de copa que deixa descobrir un cap amb una certa calvície que no passa desapercebuda i una cartera quan entra a la botiga amb una salutació molt formal.

–Disculpi les molèsties, jo no soc del barri i es la primera vegada que vinc per aquí, em podria indicar on son els llibres de màgia i misteri? Estic buscant la saga de Harry Potter, per als meus fills. També m’agradaria fer una ullada als llibres del clàssic d’aventures policíaques de Sherlock Holmes, si no es massa demanar...

 –No home, i ara, no es preocupi – Jo mateixa l’acompanyo.

 –Damià! Damià! Estàs al magatzem? Podries sortir a atendre al taulell per fer cobraments? Jo estic atenent a un nou client.

–Sí, i tant, Ara de seguida surto. Acabo de desembalar aquest lot que ha arribat i vinc com un llampec.

L’home misteriós, mentre escolta el petit diàleg entre la llibretera i el seu ajudant, va mirant els altells de les prestatgeries i els racons més ocults de la botiga. Sembla com si amb l'esguard es mengés cada porció de pàgina impresa en els llibres.

La Remei li mostra part de la gama de llibres de Harry Potter...

 –Com pot veure aquí en tenim sis, ens falta la versió més recent...

L’home segueix com si estigués hipnotitzat per la claredat que desprèn la botiga, tan simètrica i harmonitzada en colors li suscita una sensació de confort difícil de superar. En canvi, la seva mirada transmet una certa suspicàcia. La Remei, tot i ésser curta de vista, estar molt acostumada a reconèixer el tipus de clients que tracta només pel timbre modular de veu i, d’aquesta manera, identifica el rerefons de cadascun: la personalitat, el caràcter, les intencions més latents, aquella faceta que sembla no volen deixar emergir.

En aquest cas concret, l’home del barret nota que és un xic peculiar, com si les seves intencions finals i la petició que formula a la llibretera no anessin concordades.

Sense esperar-ho, una trucada telefònica fa que la Remei hagi d’atendre l’interlocutor i li diu a l’home intrigant que es pot estar l’estona que vulgui, com si estigués a casa seva.

En Blackie durant uns segons s’havia quedat mig arraulit, com atabalat i fart de la cridòria de tanta multitud de clients que en poques hores, en un matí de Sant Jordi, convergien a la botiga propera al centre de Gràcia. S’havia mig despistat i no estava prou receptiu a les reaccions de totes les persones que ocupaven el local d’estil modernista i alhora classista, perquè en part tenia son i en part coneixia que aquell dia no havia de ésser tan poc permissiu amb els clients dels quals no en tenia cap referència prèvia. Però el deure de vigilar és sempre un deure superb que no s’ha de descuidar, ja que mai se sap què pot passar.

La botiga Hibernian mai havia estat integralment reformada. S’havien fer retocs i petits arranjaments en relació a la decoració i l’interiorisme, però mai s’havia restaurat a fons i faltaven càmeres de videovigilància. En un dia com aquell, requeria tenir un focus de pantalla per veure si algun espavilat s’enduia algun article sense estar escanejat degudament, però en la botiga tan vella i tan consagrada pel pas del anys i pel prestigi, que no era desmerescut, ningú havia parat atenció en el detall.

L’home de l’americana es mirava el gos amb recel i el gos se’l mirava a ell de forma ferotge. Semblava que persona i bèstia haguessin intercanviat una sintonia de força escepticisme i una connexió que la Remei i el seu ajudant no encertaven a endevinar. De tant en tant, el personatge misteriós es treia el mòbil de la butxaca interior de la maleta que duia a la mà com si tingués que parlar amb molts usuaris. Repetia la mateixa operació sovint, sobretot quan en Blackie es girava atentament per observar què pretenia assolir d’aquella botiga ressaltada per un servei de veterania indiscutible i una reputació immillorable.

L’home, plantat com un estaquirot, va deixar passar ben bé mitja hora mentre, contemplatiu, es mirava els llibres de detectius i investigació policíaca alhora que creuava amb timidesa, per la intimidació del gos, el passadís que connectava amb els llibres de tipologia més fantàstica. Anava a munt i avall com si busqués quelcom que no acabava de trobar, però no preguntava a la Remei.  Prescindia totalment del personal de la llibreria. Anava repassant, com si es tractés d’un pèrit electricista la lluminària i les instal·lacions de la botiga, o almenys, es el que donava a aparentar. Després mirava les parets estucades amb un gravat de color beix que els donava un aire de sobrietat i solemnitat molt prominents. Tot seguit, abaixava el cap i mirava el fons dels prestatges amb una intenció d’incògnita, com si volgués regirar tot l’estoc per endur-se’n alguna cosa de manera il·lícita.

No va ser així, però en Blackie s’ensumava algun malifeta intencionada que no concordava amb la primera imatge del client enigmàtic. Es va aixecar de sobte del racó de la porta principal i es va posar davant de l’home en senyal de mostrar-li el dentat més esfereïdor i salvatge. El gos pràcticament no bordava, però tota l’estona grunyia sense parar fins que la Remei va dir, després de penjar l’auricular telefònic:

–Què et passa Blackie? Avui estàs molt estrany.

I es va apropar al seu gos per ordenar-li que vingués amb ella darrera al taulell, perquè el dia de Sant Jordi no era escaient importunar els clients, que assedegats per la dèria a voler mirar, remenar i apropiar-se d’obres mestres de lectura, mostraven un especial interès en delectar-se de l’assortiment del material a la venda.

–perdoni, senyor, però el meu gos és una mica impacient. Quan veu que els clients badoquen molta estona es torna una mica irritable.

 Un envermelliment involuntari a les galtes, però, el va delatar i la Remei, de sobte, va captar el missatge del seu gos, que estava senzillament protegint el negoci de la mestressa davant d’un possible robatori.

–I Ara només faltaria –va contestar una mica esquiu, amb un somriure forçat i molt ruboritzat a la vegada –s’ha de reconèixer que té un gran gos. És molt bon defensor –va concloure sense mirar els ulls de la dona de la botiga.

I, acte seguit, va voler ajupir-se una mica per amanyagar el gos en senyal de redempció, com si amb un intent d’entabanar a la bestiola, el pogués convertir en el seu aliat, per aconseguir el propòsit.

 –Té tota la raó, senyor –va contestar la remei alleugerida per l’ensurt que, d’entrada, li havia provocat una forta batzegada al cor –amb ell sempre puc estar tranquil·la i abaixar la guàrdia, sobretot en dies com avui quan la clientela sobrepassa la xifra convencional.

–perdoni, vostè em disculparà, però recordo que he d’anar a la perruqueria a recollir a la meva dona a la Ronda de Sant Antoni, però li garanteixo que després tornarem juntament amb els meus fills perquè triïn el que volen, perquè jo em faig un embolic amb tanta lletra menuda, tantes pàgines escrites i tants fascicles...

I, com esperitat, va abandonar la botiga no sense abans agrair-li a la llibretera la seva hospitalitat i dedicació. Quan va ser al llindar de la porta, després de ésser empentat per altres clients que es sentien temptats a entrar per mirar llibres, li va dir al Blackie i a la llibretera:

 –Ets un heroi, noi –la comissura dels llavis li tremolava i parlava quelcom avergonyit –espero que per molts anys el pugui gaudir.  

–Gràcies i arreveure.

En Blackie seguia expectant fins que amb l’olfacte va detectar que s’allunyava de la botiga amb parsimònia.

Han passat vuit anys després i la Remei encara recorda aquell dia emblemàtic com si fos avui. Era la primera vegada que estava totalment atemorida, perquè probablement un assalt hagués pogut tenir cabuda a no ser pel seu gran guardaespatlles, en Blackie. La botiga va ésser traspassada per una parella d’anglesos nadius. El dia d’avui el seu gos ja no és viu tot i que ella el té present dins la seva memòria com la mascota que li va salvar la pell i els calers.