IMATGES CONGELADES
El fantasma del meu pare apareix. De seguida, però, torno al present. A l'avidesa de llegir tots els llibres, que em condueixen a estar arrelada amb les lliçons més escolpides. Ha estat un accident tornar al passat hòrrid, en què el pare llençava tot el que em prometia conèixer, explorar, memoritzar, retenir, polir i transmetre: la llavor cognitiva a altres fonts abnegades a la vocació pastoral.
Una relliscada mental; una patinada inconscient a voler trepitjar un fangar que m'ha esquitxat a la cara, sense poder protegir-me la pell, els porus, però, sobretot, el cor embrutit que provoca immundícia, deshonra, perfídia i infàmies estratosfèriques, que acaben amb la meva autoconfiança i el meu respecte.
Ara ja està, em dic. Em tranquilitzo. Estic amb la companya que em dona tranquil•litat. I el tarot segueix anunciant revelacions. Recolzo l'esquena contra el sofà i encenc una cigarreta. El fum vol deslliurar-me de la brutícia aclaparadora d'un passat, que acabo de repassar a correcuita.
Un pare llepaculs dels peixos grossos, a qui donava diners gratuitament. Com si estigués llençant almoina pels carrers als més desafavorits. I a la filla un pagament de deu euros a la setmana, passant fam emocional, anímica i monetària. Tot un món per recórrer que la companya, mentre baralla les cartes, manifesta amb un esglai.
Surt el símbol d'un sacerdot. També una bella dama que estén les ales, per representar emocions juxtaposades. El pare, vida curta, a partir d'ara, al geriàtric on es troba. Està empal·lidit, amb ullerons, una demacració facial imponent i es troba extraviat.
Com un nàufrag en un desert. Vacil·la, parla sol, xiuxiueja, deixa emetre sons sense coordinació. Una gran notícia per a mi. Aviat deixaré de veure'l. De fet, però no el veig o potser sí encara, com una deixalla llençada al contenidor?
No hay comentarios:
Publicar un comentario