DIFOSES MEMÒRIES

 

DIFOSES MEMÒRIES

Riem amb la companya. Estic contenta. Les coses sembla comencen a redreçar-se. Em sento esperançada per la bonanova, tot i que el tarotisme segueix sense ser el meu fort. Penso en la possibilitat d'enganyifa. Un toca-timbals, que pregona prediccions poc realistes. No hi ha segell de garantia timbrat, per poder verificar la credibilitat en els arguments exposats.

Un tarambana. Bohemi i somiador. Una mena de filosofia destralera i drapaire, que arrossega informació, basada en fonaments gens validats. 

En el cas del pare, però, tinc una ceguesa de fe. Que aquest cop va de debò. Que aviat se'n va a l'altre barri i amb ell els dolors. El dolor del temps psicològic. Aquest és el més perdurable, esgotador i molest. Fa gastar tota l'energia sota un control malèvol, a través d'unes agulles amb números de rovell, retratats en el cervell.

I ningú veu res. Ni la companya, mentre em diu que el pare ja ha perdut la noció de l'espai. En aquests moments, m'agradaria tenir amnèsia retrògrada. No recordar què em va succeir de nadona ni d'infant. Una autèntica analfabeta, verge de lletra biogràfica, amb un quadern en blanc, ple de pàgines buides, sense cal·ligrafia ni ortografia. Un lèxic completament esbudellat, com si s'haguessin escapçat totes les parts de meva llengua vernacle i no pogués transcriure les meves vivències.

Seria tot un goig. Pèrdua de memòria a llarg termini i retorn al present. A la memòria recent. Una gran sort del destí. Un privilegi de vida que ara, aquí, amb la noia que em dona suport i caliu, vull evidenciar i perpetuar. 

Vull estovar l'hermetisme de la ment, per fer esllavissades i empassar-me coll avall els malsons acabats en produïbles i defecar-los pel recte. No tenir ja cap record del meu entorn familiar, tan visualment llunyà, es tracta d'una tàctica,  per llençar despulles i poder fer neteja i tria del que ja no serveix.