L'OFEC DE LES BOMBOLLES

 

L'OFEC DE LES BOMBOLLES

Les entaulades i enraonies són una constant: crítiques subversives, atacs contra les guerres del món, escarafalls i ofensives als aliens i un llarg etcètera, que jo em faig un fart de suportar. 

Guaito la figura del pare i vull partir. Preparar les maletes, per sortir de casa a correcuita i ser acollida per una família forana, que em proporcioni la possibilitat de conèixer noves fonts de contacte, pastades a la meva alçada conductual. 

Aquest desig no és més que una quimera. Tot el que representa el pare dins la llar es converteix en una font de deliri gens utòpic. No predominen les gresques ni les rialles i això m'emmalalteix. 

La febrada és una constant literal en la vida d'infant. Una manera d'eliminar toxines a través de la suor del front. D'hivernar en una llar despoblada de caliu. Però alhora un mecanisme de defensa, per fer sobresurtir la mala maró d'un entorn eixancarrat de mala praxi. 

Necessito estones de repòs, en què les malalties febrils tinguin cabuda, perquè el cervell es pugui despullar de residus orgànics i regenerar-se imaginant una vida diamantada. Estornuts, mocs, refredats es mostren a cor obert i jo, a casa, expectorant la patologia del meu organisme per sentir-me més planera. 

La feixugesa motriu, però persisteix. Un cop sanejada de virus benignes, intento fer tombarelles i revolcades; salts mig acrobàtics tot i que el meu cos és com una balda hermètica. No existeix el modular mòbil i ho acuso amb escreix. 

De sobte, veus xipollegen en el meu cervell, com si formessin bombolles de sabó, que jo bufo per un espai mancat de força de gravetat. I sento com aquestes veus s'esplaien i tothom les pot escoltar sense recança. 

Penso en la possibilitat que tot plegat és una causa-efecte del meu malestar psicològic, i m'arribo a creure que totes les emocions que el cap verbalitza són escoltades als quatre vents. 

Les comportes de la meva intimitat estan obertes, perquè tothom faci pràctiques d'assetjament. Les parets, mentrestant, sembla volen esbufegar i esbotzar-se de forma natural, sense la provocació d'un moviment sísmic. 

Aterrida, miro a quatre bandes, per poder començar a reptar com un llangardaix i fer guarida amb l'amorosa clorofil·la d'una fulla, d'una desenvolupada grandària i ferma consistència. Flaires de fullam, possible em facin retrobar l'alè refrenat, en tantes decádes d'asfixia prominent,...