RELÍQUIES DEL PASSAT

 

RELÍQUIES DEL PASSAT

Penso en l'ensinistrament caní. Poder ajudar els gossos a millorar l'estada dins l'habitacle amb els amos.  Penso en inscriure'm en una acadèmia, per proporcionar estímuls benignes, que m'ajudin a extrapolar als gossos la meva facultat d'aprenentatge i d'entrenament previs. 

La noia que m'acompanya desaprova el projecte. Em comenta que aquest càrrec professional no té sortida en el mercat laboral. Poques empreses patenten, fan campanyes de màrqueting i promocionen als alumnes, perquè puguin alliçonar els més desvalguts. No és una feina guardonada, recolzada i propugnada a nivell legislatiu. 

M'encaparro i em decebo. Havia pensat que podia ser una sortida factible. Com trobar el lot lluminós, després d'un recorregut escarpat, però, sobretot, fet a les palpentes i amb moltes dificultats un cop he creuat terraplens. 

Ella em diu que hi ha acadèmies online, que imparteixen cursos no professionals, on fan descomptes imponents per a persones amb minusvalia psíquica. Això sí que és interessant! penso. No li dic paraula, però faig un gest amb el cap, perquè ella teclegi el mòbil i trobi on navegar. 

Trobem noms propis, però els preus son dispars. Mentrestant soc a casa seva, fem una cerca activa per diferents portals telemàtics. Mirem el programa teòric dels cursos, els avantatges de la inscripció, el butlletí de suscripció i la demarcació de les escoles. La majoria a Barcelona es troben ubicades. 

Mentre mirem les poblacions, una bombeta il·lumina el rostre de la noia. Davant d'un bufet de fusta, en què té expositors amb espelmes, encens, essències aromàtiques naturals, estatuetes de porcellana, figures de budisme oriental de ceràmica, vasos i gerros amb estampats molt vistosos al tast dels ulls, veig un feix de cartes rectangulars damunt d'una posella de fusta. 

El recipient és d'un ocre similar al color de la xocolata blanca; crida l'atenció. Ella s'adona del meu guaitar. S'aixeca del sofà, d'on s'havia aplanat i d'una revolada agafa les cartes. De seguida, m'adono que no són convencionals. La baralla espanyola té una forma més compacta. 

Em diu que són cartes del tarot dels Arcans Majors, amb un poder adivinatori menys exitós, ja que el joc el té incomplet. Sento l'etzibar del cor, que m'apremia a voler saber coses del meu futur. Parlant d'animalons, les cartes, com per màgia divina, podrien endevinar un futur constructiu i definitori. 

També noto una ràbia imponent. Em ve a la ment la víctima per estafa, a la qual vaig ser sotmesa quan, recentment, volia veure a un superheroi: un home sense ofici ni benefici, un xuclador d'energia, un ésser amb un perfil psicopàtic, que vaig conèixer fa temps. 

Allí comença un capítol decadent, que em desperta les ganes d'arrelar-me i retornar amb el noiet de la meva adolescència, quan la meva vida només es sosté per un fràgil fil. Un fil que si es tensa, pot acabar amb la meva íntegra existència...