EL VOL DEL CAPTIVERI

 

EL VOL DEL CAPTIVERI

Confiar en els humans a cop de destral em fa afluixar la guàrdia i, a hores d'ara, no sé ben bé si estic prou preparada. Però no importa tant. L'important és el llançament d'aquest nou projecte amistós; una identitat humana que entreteixeix la meva solitud i la cus en companyia. 

Ja no estic tan sola. Ens anem retrobant en dies esdevenidors. Parlem de la vida laboral, per la meva part, inexistent, però apta tenint en compte el bagatge cultural. Em vol confiar l'esplendor humanitària. La mà comprensiva me la vol fer notar al meu costat quan pertoqui. 

Les ànsies per sortir del forat negre i veure la llum al final d'un passadís, estret de mires i ocult, atenuat per la diürnitat natural, és un signe de valentia. 

L'oficina de treball que coneix pot oferir-me ofertes temptadores, que deixin emergir el fruit d'una compensació econòmica cabalosa, per abastir-me en el meu dia a dia.  Em comenta de participar en algun voluntariat, per donar de menjar a les bestioles menys emparades en el nucli social; oferir-los una font d'aliments, que pugui trencar amb la pobresa i els faci subsistir davant de penúries intolerables. 

Em sento atreta per la proposta. Treballar afanyosament en protectores i refugis d'animals, oberts a tota iniciativa per desobturar l'ensordiment, que la gent s'entesta en mantenir àlgid, davant d'éssers abandonats i martiritzats sense pudor. 

Les bèsties són el que són: éssers vius que transmuten tota opacitat visual i sensorial. Sempre receptius i expectants davant les mans, que puguin allargar-los ajuda voluntària i oferir-los manyagues. 

La noia m'explica les peripècies que els animals viuen en recintes vallats. Se senten sols i deixats de la mà de Déu. No tenen sostre familiar. Ningú s'apiada ni es preocupa pel seu benestar intestinal. Tampoc ètic, moral, sensitiu ni emocional. Viuen en casetes alineades, en què, afamats, van estenent el morret a través de les obertures, esperant socialitzar i ser acaronats.

Alguns animalons presenten signes de violència domèstica. Venen de les tenebres, en què botxins els han maltractat sense mesura i ells volen atenuar la rebuda dels atacs, quan entren en un bon caliu humà. Costa dominar-los i donar-los instruccions, per procedir a una condescendència planera. 

L'obediència, en aquestes bèsties, no és el punt fort, perquè han estat rescatats del carrer; del clavegueram; de les parcel·les a l'aire lliure; dels indrets més devastadors i insolents, en què la concòrdia i les bones pràctiques de lleialtat i totalment fidedignes, han escassejat. La noia explica com els animalons surten de la garjola quan fan neteja. 

S'arramben tots com cucs arronsats arran d'un portaló metàl·lic tancat amb clau i pany, mentre desembarassa la porqueria; tots els excrements orgànics que han evaquat mentre fan estància en els claustres reduïts. Cada cop els animals apadrinats i un nombre de donants, per fer una millora dels serveis de voluntariat,  són més creixents. 

Quan la noia parla d'aquest tema tan controvertit, jo em deixo seduir per la veu, tan dolça i aflautada. Em deixo portar cap a la visualització d'aquest fenomen prometedor, mentre ella sintetitza amb detalls la viscuda amb les bèsties més desvalgudes.

En el fons, noto com m'agradaria formar part d'una família vocacional hetereogènia en raça, edat, ètnia i sexe. Una veueta entusiasta ressona des del nucli d'un cor, que ha caminat a mal dades, a cop de milers de colzes virulents i desentranyats...