ÀNIMES DISTANTS

 

ÀNIMES DISTANTS

Vull viure la meva vida aïllada del sedentarisme, de les pràctiques mentores d'un pare patriarcal, xapat a l'antiga i de mires estretes. Allunyar-me de l'illa de naixement i escapolir-me lluny, cap a un illot on algú m'esperi per alçar el vol i explorar nous paradors dignes d'emmarcament. Uns paratges encisadors, bucòlics, satisfactoris de contemplar davant la curta visió de l'ull humà. 

En aquests llocs, ben segur, algun home espera que arribi per arraulir-me amb uns braços fornits. Un home que no es retracti davant dels meus comentaris. Que pugui assentir o dissentir, dissuadir o persuadir, dissertar o debatre, replicar o acordar, però mai quedar-se emmudit ni desentès davant la meva dialèctica. 

I l'home d'avui ni de bon tros arriba a aquest perfil. És vast, groller, trapella, descuidat, desentès, indiferent, distant i gèlid a nivell emocional. Un home palplantat, que mira de reüll, somriu amb un somriure artificiós i dissimulat de fredor latent, que em glaça les vèrtebres i m'atura els batecs d'un cor que, en aquests moments, irriga benzina per poder circular sense aturades.

Per fi, baixem costa avall, camí de la Barceloneta. Homes amb cadires de rodes; guàrdies de seguretat enfront de galeries comercials, vigilants d'entrades i sortides de clients en petits comerços; cossos de policia nacional que detenen algun conductor infractor dels senyals vials; nadons sobressaltats davant del xivarri de fons d'uns carrers atapeïts de vianants, que miren de competir per veure qui clama el crit més fort, davant d'una xerrameca incessant. 

Em fixo en els detalls d'una ciutat metropolitana, en què tothom pretén destacar davant d'un protagonisme exuberant. Dents que esmolen paraules que poden ofendre si es pronuncien a viva veu, davant d'un públic pacient a escoltar frases reivindicatives. 

Miro  la companya que comença a sentir el peu adolorit de tant caminar amb desenfrè. L'home fa de guia militant. Està badoc i despistat davant la meva parla sobre la seguretat vial i les normes de circulació. Segueixo enraonant sobre les pràctiques de conducció al volant. Com quan de joveneta vaig estar a punt d'encastar-me contra una paret mestra, per intentar evitar creuar-me amb els mossos en una pujada, en què vaig agafar empenta amb els pedals i vaig deixar espetegar gas en el tub de sortida del vehicle. 

L'home crec que m'escolta, però no manifesta parer. Segueix assentint en silenci. Vés a saber què pensa de mi. Començo a estar fastiguejada. Tota una odissea fer de tertuliana en solitari, davant d'algú que no s'immuta ni en somnis. Es mostra tan planer, que em sento titllada de molèsties físiques. 

Les cames em tremolen, tot i fer un trànsit bastant ràpid. Estic en una posició, en què no veig cap fitxa que pugui moure, per generar un impacte delectant en ell. És trist i lamentable. Em giro de cantó de cara la companya per topar-nos amb la mirada i compartim un gest de resignació. Ella se sent un xic responsable davant la iniciativa de la trobada. Un pes de culpa la deixa eclipsada. No sap com mediar entre un home taciturn i una dona, que vol diàleg, per saber que estic actuant amb encert. 

Tinc ganes d'arribar a casa per perdre de vista aquest personatge manyoc d'emocions. És una derrota, en què sento la meva mira sense municions. No tan per atreure'l, sinó perquè copsi el meu interès en solidificar una aliança amistosa. És com un enfrontament, en què em veig fent d'oponent en un certamen, en què no hi ha triomfadors. Només una mena d'empat, a sang freda, que ja no suposa cap tribut de compensació. Però, què dimonis pretenc esperar que resulti, fora d'una llunyania colpidora?