LA FRANJA DE L'ERROR

 

LA FRANJA DE L'ERROR

És massa tard. Una tarda mediocre està a punt de concloure al metro, mentre viatgem envoltats de gentada. L'home seu al meu costat, mentre parlo amb la companya de les incidències al transport públic. El metro fa parades bastant perllongades, degut a l'afluència de les andanes. 

La gent puja com si no tingués port on aterrar. Veig mirades absortes, perdudes, abstretes. Altres ofuscades en les converses amb els interlocutors. No són conscients que viatgen a cavall i no contemplen l'entorn. Més aviat divagen i descuiden les riqueses morals, que són rellevades per les possessions materials, de les quals disposen al seu abast. 

Guaito l'home pels vidres del vagó que tinc a la capdavantera, malgrat gent que ocupa els seients. Els llums artificials em serveixen de fons, per veure-li els ulls blaus que miren la superfície del sòl, amb un semblant penja i despenja. 

De sobte, mentre parlo amb la companya de fer el tronera a les nits, ell deixa esclatar una rialla ofegada i assegura que és dels homes que mai veu l'hora d'anar-se'n al llit. Mai té rellotge per controlar la minutera. Se li fa estrany que nosaltres siguem tan aplicades i puntuals i que, abans de les dotze, fem repòs nocturn, recolzant el cap a la capçalera del llit per aprofundir en un son reparador. 

Tan estrany se li fa que ens mira de reüll amb un comentari burlesc. Gairebé assegura que no sap què és matinar. No sap què és recollir-se dora. Es deleita fent aixafada al sofà, aclofant-se i fent petar el temps, amb la intenció d'empassar-se diferents trames argumentals de pel·lícules. 

Aleshores ho entenc tot. Veig en ell el mirall de l'avorriment, la covardia a enfrontar-se al món i la ganduleria en versió humana. Un home que no està fet per guanyar-se les garrofes amb l'acompliment de la mare terra: matinar, treballar, cumplir amb el deure d'aportar en actiu i rebre una ofrena monetària, per la suor emprada d'hores dedicades al compromís més ardent. 

M'adono de la intuició infal·lible; del pressentiment que mai erra. Es mostra encertador davant d'un home que dança amb els llums bohemis de la mitjanit, sense aportar ni el més mínim granet de sorra. Un home que no vol comprometre's amb l'assumpció de lligams laborals, familiars, amistosos o amorosos. Prefereix el desastre i el descontrol als seus quaranta i escaig. 

Al metro, quan ell baixa a la parada del Guinardó, m'adono que he malbaratat un dissabte més de la meva llarga vida. He cregut que, amb aquest home, podria fer fructificar una llavor que, abonada i regada, aportaria fruits d'esplendidesa, gratitud i satisfacció. Seriem com un arbre robust que s'enlaira cap al cel, mostrant la seva copa triomfal, plenament dilatada. Malaguanyat el viatge! Una errada, que m'ha fet entrebancar amb el peu i fer immersió de nou amb el buit de la solitud...