HISTÒRIES COMPARTIDES

 

HISTÒRIES COMPARTIDES

La companya, cofoia, recull les cartes i s'avé a fer de pont per acompanyar-nos. Vol intermediar tan com pugui, perquè els nostres llavis estiguin enraonadors. No vol una trobada a l'ombra. Que jo m'arreceri en ella i el diàleg sigui dificultós i, fins i tot, inexistent. Vol que em planti participativa, amb iniciativa, un xic veterana davant la presa de contacte amb una font masculina. 

Les fonts de Montjuïc, que deixen rajar aigua, fan desplegada davant les nostres pupil·les. L'aigua no es que brolli massa, però jo soc amb ells, molt a prop de la companya, fent una caminada de valent. Pugem l'escalonada fins al Museu Nacional d'Art Contemporani i després anem cap al jardí botànic. 

El noi és alt, fa un pam i mig respecte a mi. Em sento encongida. Però la veu no se'm congela. Agafo embranzida i parlo de la mar, la muntanya, els meus gustos culinaris infantils, les atraccions del Tibidabo i de la meva febre d'adolescent a freqüentar-lo. També de la meva experiència laboral en una centraleta. Com els usuaris quedaven ben informats de l'organigrama funcional de tècnics, dedicats a promoure la salut mental en una associació especialitzada en trencar l'estigma: "estic malalt i soc diferent dels altres". 

Parlo dels meus viatges a poble de petitona, de la casa rural a cal avis, dels costums rutinaris de tornar a casa per fer les menjades a toc de rellotge. No paro de parlar. La companya està enmig d'ambós mentre caminem i caminem. Fem moltes passes. Gairebé més de quatre quilòmetres en línia vertical, fins a desembocar en un mirador, en què es veu Barcelona en miniatura. 

La meva veu no s'enronqueix. Estic sorpresa de mi mateixa, però a contracor un xic decebuda. El noi m'evita. No físicament, pèro la veu no es troba sintonitzada amb el meu enraonament. A vegades, disimula i agafa empenta, per avançar-se un tros endavant respecte a les dues i això em neguiteja. 

Crec que li caic malament. Déu meu! No pot ser! Exclamo mar endins. Molt a porta tancada, crec que la trobada que fem és errònia. Però el cervell s'incorpora davant la decepció i em dic: ves per on! Ets una triomfadora! És el teu primer encontre des de temps llunyà i estàs xerrant i activant la teva màgia de caràcter davant d'un home. És un bon senyal!

En segons, però retorno a l'enfonsament emocional. Segueixo parlant de la ciutat de Barcelona, de les meves experiències de viatge en autobús i d'algun accident sense trascendència quan feia de passatgera, en tornar amb amics d'una sala de ball. 

Però la ment em revela, xiuxiuejant, que estic perdent el combat. Que trontollaré i que recauré un altre cop en una depressió psicòtica. Els homes: quin punt més decisiu i alhora feble!