CERCLES EN CREU
Miro cap als núvols,
el firmament es confabula,
i amb embranzida emula,
la saviesa innata que tots poseïm
quan aterrem al món en despulla.
Enlairo el cap i veig el cel,
desprès de telars
de bromes denses i cromades,
em pregunto quants anys viuré,
amb els braços estesos al vent,
sense càrregues als nòduls,
ni a les galtes ni als pòmuls,
i circulo com una gavina que a la mar,
deixa el rastre volador,
i presumeix del seu gallardeig,
que desplega amb les ales
i es fon amb el festeig d'una brisa,
acompanyada d' una temperada remor.
Vull creure que la vida es una roda,
que a remolc tots ens arrosega,
cap a un destí que captura
cada pas que efectuem.
I l'univers ens passa factura,
fins poder aconseguir la creu de la pau,
erròniament entenible,
ens retrata amb un afany invencible,
cada color de la nostra ànima,
amb arcs de Sant Martí
replets de paletes de pintura unànime.
No hay comentarios:
Publicar un comentario