L'ESTIU DE 1984

L'ESTIU DE 1984

Quins són els records més memorables de la nostra vida? En quin moment decidim fer antologia a les recòndites memòries que han endolcit alhora que amargat la nostra preuada ànima? Quantes vegades recorrem a les experiències retrospectives per delectar-nos amb la puresa de l’alegria, l’espurna més espetegant de la disbauxa i les relacions que van dibuixant, com esteles en el cel, l’essència refermada de la nostra personalitat?

Aquesta és la nena de la història. L’Alba, càndida i alhora saberuda. Una criatura entendrida davant les actituds més eixelebrades de les persones adultes. Una nena que descobreix, en un període de vacances estival, les imperfeccions dels mentors que l’acompanyen durant el creixement cap a la pubertat. També es permet sentir-se esporuguida davant de notícies, en què el dramatisme en estat pur i la irresolució de conflictes es tornen com feres indòmites; es van disputant un duel invencible, una competició que no té contrincants convocats, però tampoc els calen. Un fet que fa història deixa llacunes de fel i esquitxos de dolor pansit que costarà que cicatritzin dins del cor de la pobra infant.

Davant de diferents escenaris, en què es juxtaposen la felicitat i la tristesa, l’esperança i la decepció, la pau i la discòrdia i la ficció i la realitat més indelebles, altres personatges donen vida a  una antologia de capítols que van emmarcant la capacitat d’encisar el lector amb la intenció que viatgi cap a una dimensió campestre, en què tot és verificable i concebible.

Els camperols i ramaders, els propietaris que regenten negocis prestigiosos dins el poblet pirinenc i les famílies que estiuegen i es fonen davant de tantes meravelles paisatgístiques comprimides, són testimonis d’una vetllada inoblidable; d’una estada a la comarca de l’Alt Urgell que convida a delectar-se de les prades verges, de la majestuositat d’unes muntanyes apoteòsiques; d’unes colines que verdegen esplendor, d’una posada floral en escena que flaira unes aromes exòtiques alhora que reconeixedores, com una onada olorosa que perfuma un ambient atapeït en essència d’encant i bellesa.

L’Alba, tan xica, tan esquifida, estilitzada, com si fos una figura de porcellana, es deixa pentinar pel vent que va acaronant els porus de la seva pell i de  cada cabell, que sembla  vulguin dansar al compàs d’una brisa xiuxiuejant, que va entonant una harmoniosa melodia. La nena no vol marxar del poblet. Voldria retenir aquell any que rendeix tribut a una infantesa desinhibida, distesa, complaent i gaudidora. Voldria que el 1984 es detingués i es prengués la molèstia de fer un rebobinatge insaturable de fenòmens, en què les quimeres s’ acompleixen  i els desitjos més latents es retolen, com retrats pictòrics, dins les concavitats més profundes d’un cor fraternal i compassiu.

L’Alba és una peça fonamental en aquesta història biogràfica, en què molts cops ha volgut tornar-se immortal. Algunes vegades, en aquesta novel·la, veu com la seva integritat davalla, trontolla, es debat en mil gotes de llàgrimes i una trencadissa emocional d’apatia i frustració no gosen retornar-la cap a l’oasi del benestar. Ara ja no hi ha marxa enrere, però. Tot el que succeeix té una lògica, una raó d’existir, un teorema que, portat a la praxi més objectiva, posseeix un sentit explicatiu que no pot esdevenir-se inexistent.

Els enfrontaments entre el veïnat; les disputes que provoquen  xerrameca i safareig entre avis i pares de família;  les renyades més absurdes a la vegada que rellevants entre xiquets que volen rendir-se davant l’adversitat per desenvolupar rols d’heroïcitat i supremacia; la mort sobtada d’una adolescent completament arrecerada a l’ombra dels residents, l’aparició, per alguns, desentranyada d’un personatge que dona vida a una persona amb dots superlatius que fan remeiar trasbalsos i afeccions orgàniques no deixa ndiferent els testimonis, els quals són partícips d’aquesta amena i emocionant aventura.

Tampoc ens pot deixar indiferent la inexplicable salvació d’un ésser que semblava estava trepitjant el sender de les tenebres; la cova més claustrofòbica, aquell cau pudent que el transportaria cap a una mort agònica, té un desenllaç optimista que capgira la opinió pública de la gent sobre els antídots curatius menys convencionals. En aquesta obra es dona a demostrar com la fantasia i l’axioma menys esperats poden sostenir-se per una cinta tibant i extensible que els torna bessons; germans de sang, en què l’únic parentiu que els uneix són evidències tangibles i visibles que ja mai més podran tendir a la fractura emocional.

L’autora, a través de cada pàgina, vol mostrar com els cervells infantils són petits joiers de  perles diamantades; safirs daurats amb un valor incalculable i gens amortitzable davant d’un temps avançant i  contingut per una capsa de sorpreses no abans pronosticades. Els infants, com l’Alba, són el mirall entranyat de l’autora. Volen guardonar l’enginy, la imaginació, la inventiva, la creativitat, tot i que també la traïdoria, la rebel·lia, l’ obstinació, l’astúcia i, finalment, les mentides per conduir-los cap a una descoberta impactant.

L’Alba, una nena amb un seny agut, una intel·ligència prematura i una maduresa precoç, és el raig reflectant d’una anhelada tempesta de somnis que recobren vida pròpia durant aquell estiu de 1984. Aquests somnis també rendeixen un homenatge que no pot descuidar els avis; uns pagesos avesats a la  terra més granulosa, fangosa, humida i fèrtil per fer conrear la seva font de subsistència massiva i, així, alimentar les famílies. Animals de granja, corralets amb tanques de metall ferrat, petites estances, en què el pinso i la palla semblen dormitar per engreixar les bestioles, els hortets i camps de dalla i destral no poden prescindir la seva vàlua en aquesta biografia, en què l’autora irradia esplendor en la narrativa més elegant i exquisida.

El final de la novel·la mostra la part cristallina de tot ésser humà. Una parenta propera a l’Alba, davant d’un fet que li provoca paor i estupefacció, pot recórrer a dites, ruixades per una font brolladora de saviesa, procedents d’un personatge, superb de coherència i assertivitat.  L’Alba pot corroborar com l’actitud de la seva cosina, quatre anys més grandeta, és capaç de vèncer els deixebles de la por per agafar patró gràcies a una pronúncia verbal alliçonadora i majestàtica que qualla en  la comissura dels seus tímids i tremolosos llavis. Una història que des del començament convida en certa forma a l’anàlisi, la reflexió i el  pensament discorrent davant les contrarietats, futileses, extravagàncies i conductes irracionals de les persones en una encaixonada, però alhora vistosa, bucòlica i somrient vall rural.