L'ESTIU DE 1984
Quins
són els records més memorables de la nostra vida? En quin moment decidim fer
antologia a les recòndites memòries que han endolcit alhora que amargat la
nostra preuada ànima? Quantes vegades recorrem a les experiències
retrospectives per delectar-nos amb la puresa de l’alegria, l’espurna més
espetegant de la disbauxa i les relacions que van dibuixant, com esteles en el
cel, l’essència refermada de la nostra personalitat?
Aquesta
és la nena de la història. L’Alba, càndida i alhora saberuda. Una criatura
entendrida davant les actituds més eixelebrades de les persones adultes. Una
nena que descobreix, en un període de vacances estival, les imperfeccions dels
mentors que l’acompanyen durant el creixement cap a la pubertat. També es
permet sentir-se esporuguida davant de notícies, en què el dramatisme en estat
pur i la irresolució de conflictes es tornen com feres indòmites; es van
disputant un duel invencible, una competició que no té contrincants convocats,
però tampoc els calen. Un fet que fa història deixa llacunes de fel i esquitxos
de dolor pansit que costarà que cicatritzin dins del cor de la pobra infant.
Davant
de diferents escenaris, en què es juxtaposen la felicitat i la tristesa,
l’esperança i la decepció, la pau i la discòrdia i la ficció i la realitat més
indelebles, altres personatges donen vida a una antologia de capítols que van emmarcant la
capacitat d’encisar el lector amb la intenció que viatgi cap a una dimensió campestre,
en què tot és verificable i concebible.
Els
camperols i ramaders, els propietaris que regenten negocis prestigiosos dins el
poblet pirinenc i les famílies que estiuegen i es fonen davant de tantes
meravelles paisatgístiques comprimides, són testimonis d’una vetllada
inoblidable; d’una estada a la comarca de l’Alt Urgell que convida a
delectar-se de les prades verges, de la majestuositat d’unes muntanyes
apoteòsiques; d’unes colines que verdegen esplendor, d’una posada floral en escena
que flaira unes aromes exòtiques alhora que reconeixedores, com una onada
olorosa que perfuma un ambient atapeït en essència d’encant i bellesa.
L’Alba,
tan xica, tan esquifida, estilitzada, com si fos una figura de porcellana, es
deixa pentinar pel vent que va acaronant els porus de la seva pell i de cada cabell, que sembla vulguin dansar al compàs d’una brisa
xiuxiuejant, que va entonant una harmoniosa melodia. La nena no vol marxar del
poblet. Voldria retenir aquell any que rendeix tribut a una infantesa
desinhibida, distesa, complaent i gaudidora. Voldria que el 1984 es detingués i
es prengués la molèstia de fer un rebobinatge insaturable de fenòmens, en què
les quimeres s’ acompleixen i els
desitjos més latents es retolen, com retrats pictòrics, dins les concavitats
més profundes d’un cor fraternal i compassiu.
L’Alba
és una peça fonamental en aquesta història biogràfica, en què molts cops ha
volgut tornar-se immortal. Algunes vegades, en aquesta novel·la, veu com la seva integritat davalla, trontolla, es
debat en mil gotes de llàgrimes i una trencadissa emocional d’apatia i frustració
no gosen retornar-la cap a l’oasi del benestar. Ara ja no hi ha marxa enrere,
però. Tot el que succeeix té una lògica, una raó d’existir, un teorema que,
portat a la praxi més objectiva, posseeix un sentit explicatiu que no pot
esdevenir-se inexistent.
Els
enfrontaments entre el veïnat; les disputes que provoquen xerrameca i safareig entre avis i pares de
família; les renyades més absurdes a la
vegada que rellevants entre xiquets que volen rendir-se davant l’adversitat per
desenvolupar rols d’heroïcitat i supremacia; la mort sobtada d’una adolescent
completament arrecerada a l’ombra dels residents, l’aparició, per alguns,
desentranyada d’un personatge que dona vida a una persona amb dots superlatius
que fan remeiar trasbalsos i afeccions orgàniques no deixa ndiferent els
testimonis, els quals són partícips d’aquesta amena i emocionant aventura.
Tampoc
ens pot deixar indiferent la inexplicable salvació d’un ésser que semblava
estava trepitjant el sender de les tenebres; la cova més claustrofòbica, aquell
cau pudent que el transportaria cap a una mort agònica, té un desenllaç
optimista que capgira la opinió pública de la gent sobre els antídots curatius
menys convencionals. En aquesta obra es dona a demostrar com la fantasia i
l’axioma menys esperats poden sostenir-se per una cinta tibant i extensible que
els torna bessons; germans de sang, en què l’únic parentiu que els uneix són
evidències tangibles i visibles que ja mai més podran tendir a la fractura
emocional.
L’autora,
a través de cada pàgina, vol mostrar com els cervells infantils són petits
joiers de perles diamantades; safirs daurats
amb un valor incalculable i gens amortitzable davant d’un temps avançant i contingut per una capsa de sorpreses no abans
pronosticades. Els infants, com l’Alba, són el mirall entranyat de l’autora.
Volen guardonar l’enginy, la imaginació, la inventiva, la creativitat, tot i
que també la traïdoria, la rebel·lia, l’ obstinació,
l’astúcia i, finalment, les mentides per conduir-los cap a una descoberta
impactant.
L’Alba,
una nena amb un seny agut, una intel·ligència prematura i una maduresa precoç, és el raig
reflectant d’una anhelada tempesta de somnis que recobren vida pròpia durant
aquell estiu de 1984. Aquests somnis també rendeixen un homenatge que no pot
descuidar els avis; uns pagesos avesats a la
terra més granulosa, fangosa, humida i fèrtil per fer conrear la seva
font de subsistència massiva i, així, alimentar les famílies. Animals de
granja, corralets amb tanques de metall ferrat, petites estances, en què el
pinso i la palla semblen dormitar per engreixar les bestioles, els hortets i
camps de dalla i destral no poden prescindir la seva vàlua en aquesta biografia,
en què l’autora irradia esplendor en la narrativa més elegant i exquisida.
El
final de la novel·la mostra la part cristallina de tot
ésser humà. Una parenta propera a l’Alba, davant d’un fet que li provoca paor i
estupefacció, pot recórrer a dites, ruixades per una font brolladora de
saviesa, procedents d’un personatge, superb de coherència i assertivitat. L’Alba pot corroborar com l’actitud de la
seva cosina, quatre anys més grandeta, és capaç de vèncer els deixebles de la
por per agafar patró gràcies a una pronúncia verbal alliçonadora i majestàtica
que qualla en la comissura dels seus
tímids i tremolosos llavis. Una història que des del començament convida en
certa forma a l’anàlisi, la reflexió i el
pensament discorrent davant les contrarietats, futileses, extravagàncies
i conductes irracionals de les persones en una encaixonada, però alhora vistosa,
bucòlica i somrient vall rural.
No hay comentarios:
Publicar un comentario