AUGURIS DE PRESÈNCIA

 

AUGURIS DE PRESÈNCIA

Enraonies amb la veu de la saviesa. Però és una saviesa emmascarada. No coneixen la història entre dos amics, que en el primer contacte connecten de valent; sintonitzen a través de l'observació més genuïna; poden compenetrar-se a la perfecció sense intercepcions. Poden avenir-se sense que actuïn aus rapinyaires, per fer-los la guitza. 

Ells no coneixen la llavor espiritual. Un hospital és el que és: un lloc pragmàtic, en què només es contempla la simptomatologia de l'organisme viu, sense penetrar en les concavitats de l'ànima ni de l'energia fluvial, que puja i es carrega contra el sostre. 

Tot i així, l'esdevenir de sorpreses és a punt de produir-se. Al pati d'esbarjo de l'hospital dues presències s'apropen. Desconec la seva geneaologia. Son éssers com sorgits del no res; com d'una fosa comuna que els enlaira i els fa sincronitzar amb la parla que emeten. 

Un home i una dona. Amics d'una companya que habita en la foscor de la cambra hospitalària. Enraonen de temes trivials: del cap d'estat d'una nació que se'n va de cap a caiguda; de la política actual dels nous governants, tan conservadora i alhora obsoleta; de l'amor incondicional que dues mans a cop de puny poden constituir. 

Aquí és on paro l'orella. El noi xerra pels colzes. La noia, més prudent, em va mirant de reüll. Em diu que soc honrada, noble i sensata. Em qualifica com algú apte per cursar qualsevol carrera universitària; com una lletrada que ja té una llicenciatura i pot enraonar, a partir de la veu del saber i de la raó cognitiva. 

Somric amb apocament. Els llavis em fan un gir obtús i deixen esbotzar una expressió riallera i engrescada. Em noto quelcom esperançada. Pressento no serà l'últim cop que els vegi i no m'equivoco.

La noia em passa el contacte de telèfon. Vol oferir-se a fer d'acompanyant mentre em trobo en ple ingrés. Li agraeixo l'actuació caritativa, com si fos una missionera de la Guinea Equatorial o com la mare Teresa de Calcuta a l'Índia, que vol ajudar-me pel que calgui resoldre. 

No esmento la relació amb el noiet, que em va implicar de valent en la meva prematura adolescència. Pioca, però alhora em trobo reanimada. Pressento símptomes d'hilaritat i un cert fumejar, que em fa tocar el sostre del cel. Per moments, no és un cel planyívol ni teixit de fibres sintètiques, que no es puguin destripar.

Un rebombori de budells em fa sospirar fortament. També li passo el meu contacte. La incondicionalitat i la perseverança proactiva es fan comunes en aquest encontre. Crec que podré entreveure una escletxa, que apunta cap a l'infinit més refermat i suplert de fe, gairebé encegadora,...