AUTONOMIA

 AUTONOMIA

L'atracament dels meus parents dins d'una ment fràgil ja no té dilació ni duració. No pot allargar-se en l'etern espai de la benaurada llibertat. Ara ja tinc recursos que m'emparen. Propugnen el dignatori eclesiàstic que Jesús va fundar. Tinc municions que poden aturar en sec la sentència dels aliats: ser víctima d'un embruix. 

Soc la principal, ara mateix, salvadora. De mi mateixa sorgeix la fortalesa imminent, que no vol mirar enrere ni anar, de cap a caiguda, dins d'un bassal esquitxat i fangat per aigua gens potable. 

Puc sentir la meva pell fragant, sedosa i polida. Puc escoltar el cant de les gavines, les orenetes com planegen; puc enlairar els ulls sense sentir com una teranyina va fumejant la ment, per tornar-la a teixir de filaments unificats, que donarien lloc a una fortificació impossible de derruir. 

Ulls que parpellegen obertament. Miren els cromatismes que en l'origen de les espècies varen ser creats. Poden retratar les pintures rupestres dels avantpassats més apoteòsics. Poden llegir rètols i desxifrar codis numèrics. Poden resseguir fragments i paràgrafs d'un llibre. També enamorar-se de l'estil cal·ligràfic de qualsevol redactor. Visionar i encuriosir-se, sense haver de passar factura a progenitors mandataris. 

No hi ha mans fosques. Ni cossos vertebrats que intentin raptar la meva intimitat. Tot això ja forma part d'un passat que ha fos el repicar d'unes esquetlles que emetien sons de campanetes, cada cop més decantades cap a una llunyania remota. 

Retrats humanitzats de figures que han tingut autoritat i m'han imposat lleis de mil manaments ja mai més tornaran. S'han acabat d'enfonsar en la més mísera desolació. 

Un pare moribund, viu però mort en vida, té forma física; òrgans que donen lloc a una morfologia i a unes funcions fisiològiques, per ara, no cauen en devastació. 

Però ja no em pot espatllar. No pot destruir la meva força espiritual, gairebé mística. Inviable és el seu apropament. La paràlisi emocional és significativa i no hi ha possibilitat de rebrot. Tot ell està capbussat en un pou, amb esquerdes ennegrides de fel. La negror és opaca. No deixa entreveure llum mental. La respiració, lenta i costosa, i el punt de mira gairebé nul. 

Està apartat de mi. El cos bombeja sang, però ja no és la sang de la tortura i de l'esclavatge més vastos. Ell es troba en una dimensió aïllada. S'aixeca del llit, però els instants son mortífers. No hi ha lluminària ni cap espurna, en què vegi i recordi vivències que plegats vàrem boicotejar. 

Ell era el pioner del boicot i jo m'avenia, per una qüestió d'horror a la seva frivolitat i desentesa, extremadament majúscules. 

Aquest progenitor guerriller, a la fi ha deixat la llança i ja no pot malferir el meu cor amb un pinacle punxegut, com quan era menuda i flonja. Un pinacle que va extenuar la meva capacitat de raonar, pensar, sentir i acceptar el món. Un pinacle que havia format remolins de feridures dins la meva ànima en purga. 

No hi havia, llavors, cap rescatador. Massa joveneta i tendra. També ingènua, innocent, quelcom beneita de conducta, per combatre atacs contra la meva puríssima essència. 

Però ara soc adulta. Una doneta ja madurada que ha traspassat totes les etapes de creixement que la vida proporciona als nounats. 

I puc vèncer punxades, formiguejos, la sensació d'escalfament d'una pell que pot tenir arrítmiques fases d'energia, que no flueix amb expansió. 

A hores d'ara, puc adonar-me i corregir el toc de diana, en què els pensaments pretenen fer desfilada cada matí, al guaitar l'albor i enlairar-me en un llit de rebuda al repòs més plaent.