FONT DE LLÀGRIMES

 

FONT DE LLÀGRIMES

Tot i aquesta por al què diran; què pensaran de mi si em deslliuro d'una embranzida taurina. Soc capaç de participar en un procés de desafiament inigualable. Com els bous a la plaça on seran massacrats, els pensaments espasmòdics van refilant sense ningú que els toregi.

Petits xiscles provoquen una incòmoda postura i un benestar interromput per una ment que perfora els meus polsos. No en el sentit literal, però sí sento una debilitat que no em permet reposar, cada cop que el llit m'acull per procedir a un descans plàcid. 

Les batzegades de mitjanit són imponents. Pretenen que no m'acomodi a una cambra que hauria d'estar condecorada d'ornaments relaxants. Els despertars nocturns van i venen com el corrent alt d'una mar enfurismada amb el vent de la tramuntana. A vegades són sobtats. M'adono de l'arribada impertinent, que envaeix el sostre que m'aixopluga. 

Altres cops son furtius. Es troben a un nivell en què la suor del meu front va regalimant una pell dolça; una pell que busca un romandre gratificant, encomanadís i de placidesa. Ara, però no voldria pensar en això. Voldria fondre'm en una existencia unívoca. Que tingués forma de paradís terrenal, en el qual mai poguessin accedir-hi intrusos ni visitants, a fi de malgastar el meu estable tarannà. 

La marxa de la nit ha de ser fluida i amorosa. M'he d'unificar amb els silencis de l'exterior que proporcionen algun so descarat d'una pitada de cotxe; d'algun nen que deixa anar corredisses per un sòl gastat de quitrà; d'alguna au que deixa anar piolars, que volen acaronar l'oïda més covarda a voler escoltar fenomens de la natura universal. 

Vull ser equànime. No donar importància a la grollera grandiositat de masses sonores que colpegen la meva testa. 

No soc ja la nena que busca la mare en el conte del Màgic d'Oz. O millor dit, aquella tieta que viu exiliada d'unes terres pertanyents a la faç del globus terraqüi; una Dorothy, plorosa i entossudida a tornar a Kansas, buscant fórmules màgiques que la facin reafirmar en un terreny on tot ha de ser uniforme, harmònic, plaent. 

La nena del conte ha mort per sempre més. Tot i que una part de mi busca la llavor materna. Busca un plugim de bon tacte i un bressol, en què pugui arrelar-se i deixar fluir un cos baldat i contracturat.

Una mare buscada a hores d'ara que de petitona timbalejava i es ficava entre solcs despuntats, a través de desnivells, en què no hi havia abric ni caliu. 

Una mare, absent per les tenebroses espurnes de la por més ferotge, que mai s'immutava ni s'apropava quan l'arrencada del meu plor es feia vasta i inesgotable...