CLAM

 

CLAM

A hores d'ara em sento atemorida. Un sentiment tan corrent, tan mundà va rodant en la meva ment. L'encrespa i l'enverina d'imatges tòxiques. Sembla que no hi hagi frenada possible. Les roderes han desgastat el camí de grava. La passejada a coll d'aquesta ment indiscreta és àrdua. Vol patinar. Relliscar a peu pla, però també en baixades i pendents escarpats.

Tota la massissa estructura dels meus pensaments es vol liquar. Vol arribar a aigualir-se, però, per al moment, no es concep del tot. 

Una bombeta s'encén: Òndia! Exclamo amb una veu entortolligada. No és possible. Han transcorregut instants i estic en silenci. Un mutisme sepucral en una ment que havia fet de les seves: sorollosa, impertinent, nuada de contradiccions, de dibuixos plàstics, imatges gèlides, glaçades i compassos, en què no hi havia intervals de descans, ha defallit. 

Però torna i torna el silenci. Es va acostumant a formar part d'un trànsit avançant que no vol retrocedir ni tornar a formar petjades que ja no poden esborronar-se. 

No és tard. Tot està fet a la mida perfecta. El silenci m'acompanya. Aleshores, Això vol dir que vaig trobant el present?

Com un esglai dins les entranyes. Un crit llampegant ha sorgit de les ombres més intimidatòries. És com un crit de reivindicació a la crucial llibertat de vida. No hi ha condols ni compassió. Tampoc penediments ni remordiments. Un crit eixut, aspre, però taxatiu i contundent. Vol impartir justícia. Vol fer de jutge en un tribunal que no té cap massa edificada. 

El crit de la llibertat em retorna a la pau dels vells temps. La pau de l'embrió, que desenvolupa la llavor inicial i creix en un ventre fecund, que va fertilitzant una vida útil i elementalment feliç. 

Un clam que vol emetre lladrucs i miols. Barreja les ones sonores amb cants onomatopeics. 

Es fusiona amb el meu cos. Vol connectar-se. Formar una sintonia perfilada que segregui harmonia i benestar. 

Les espases es poden batre. No se'm garanteix una lluita incessant i portada en milers de segons de dedicació i d'atenció. La lluita venç. Les espases s'adormen. 

El fil filarmònic que em condueix cap a la tranquil•litat entona una cançó que és encomanadissa. No s'esquitlla. No s'espatlla. No emet trompades contra un cervell ple de protuberàncies. Música, per fi, suau com el clam de la llibertat no robada.