CONFOSES AVENTURES

 

CONFOSES AVENTURES

M'enfurisma la lentitud del temps. No vull ser pessimista, però un xic realista i punt. La realitat desmenteix la ficció. La fa difuminar. L'esborrona. La transporta cap a un Edén fabulat. Tot el que sembla explicat del temps és com un conte imaginari. No té unes ales per volar fins a rodar en espiral, en un cel destapat de núvols i de clarianes. 

El vol no el farà tornar-se efímer, ni volàtil ni passatger. El temps no té habitatge fix. Es qualla per tots els racons del planeta. Té un regust indefinit, que no determina una majestuositat galantejant. Vol entabanar tothom. Pretén seduir els més inofensius, també als atacants, als pacífics, als més vulnerables. Però és incapaç de mostrar flirtreig, tot i ser temptador i molt atraient als ulls de l'observador, que té el telescopi de la vida a punt de focus per projectar raigs de visionària perspectiva. 

Una careta màgica es disfressa elegantment d'essència i de pulcritud. Hi ha massa gent al voltant de la porta. El meu front la rotula. Viu peripècies desannexades a la realitat més axiomàtica. Les cordes vocals volen pronunciar noms, dades, inicis de relacions que ja han quedat esquivades per les esdevingudes de relats viscuts en primera filera. 

Com una espectadora, veig una pantalla que projecta una heroïna que emet sons perplexos davant d'una oïda afinada. Tinc la facultat de percebre el ressò que deixen esmicolar en el paisatge eòlic. Tot sembla fantasmagòric. Un quadre despintat de figures surrealistes que es barallen per aconseguir el triomf. Però, realment això té una equivalència a un guany? Em faig la pregunta constantment: asseguda, dreta, erecta, i amb el cap atansat cap a la boira d'un cel espessit per núvols encastats. 

No soc capaç de diferenciar si estic victoriosa o soc partícip d'un joc dolorós. Tot és massa difós i ennegrit. Tot i així, vull sortir de la negror que formula interrogants vagues. 

A vegades, em sento creuar un pòdium on, a l'altra banda, trobaré el trofeu que em desconnectarà del temps virulent. És un trofeu que té forma. Sembla plàstica i motllable. Vol forjar la matèria prima i és sàvia. No pretenc amb aquest triomf que hi hagi timbalejades. Tot hauria de quadrar a la perfecció.

I el sotragueig d'un rellotge que vessa sorra no hauria d'esquitxar-me, quan només vull eternitzar-me en un univers vast i plenament insaturable. 

Però no puc evitar l'empinada amunt. És relliscosa i arriscada. Els pedrots sembla que em vulguin perforar les mans, amb unes ferides que deixen supurar sang calenta, recent ruixada d'una escalada que aclapara tones de sacrifici i d'esforç. La física quàntica no hauria de tenir aquesta compostura. L'hauria de poder mantenir al marge i centrar-me en la bioquímica que emet el meu cervell, en el moment de rebre impactes estimulants, processos alentidors i segments en el temps, que fan espetegar rialles, escarnis desenfadats, ingenus, a més de nouvingudes abraçades inherentment reconfortants i ja gens inaccessibles...