SOMNIS FABULATS

 

SOMNIS FABULATS

En somnis, a estones puc visionar un cervell planer; un cervell que no vol ser degradat ni corromput per les masses populars d'un món que va a la inversa de la cronologia biològica. El meu cap, monstruosament privilegiat. Té el privilegi de deixar insinuar somriures que es troben àlgids. Volen rendir-se al que son: una alegria desmesurada que cap rellotge s'entesta en cronometrar. 

L'alegria encomanadissa, l'alegria hereditària, l'alegria congènita que congenia amb els mentors, els companys de viatge, els animals, simplistes i benaurats, que volen tots sortir del cau, per expandir els pulmons d'aire de mil colors diferents, gràcies a la biorítmia d'un sol entossudit que va llençant els seus raigs d'acollida i de confort. 

Començo a notar estones intermitents, en què un parèntesi enlleganyat per un son poc amorosit deixa anar, de sobte, ràfegues de descans plaent. No és senzill adonar-me d'aquest estat d'embriaguesa que aporta alhora lucidesa, però es troba allí: arrecerat, expectant, amb una fuita d'aire que envaneix els meus sentits i els sacseja. 

L'aire pur; la humitat de la gespa; els camps sembrats i llaurats; els esqueixos que gronxen al ritme del vent que no atén a un raonament temporal. La brisa de la mar també intervé en aquest esdeveniment tan especial i alhora excèntric. Tot és ordre i desordre. Tot està controlat i descontrolat a la vegada. No hi ha lleis que puguin regir que el temps de l'ecosistema hagi de destapar cossos inerts, per vestir-se de gala. Ell ja té la seva pròpia lluentor. Tot un joc d'il·lusionisme, que es reflecteix en el que és.

I jo m'hi vull acoblar. Ara sí. Vull fer sonar els batecs del cor i posar-me a prova de bomba. Que les ales que havien quedat esguinçades abandonin la torpor i puguin planejar a milers de quilòmetres, sense mestres de lletra imposadors. 

Deixar-me portar pels sons buits d'un espai dimensional, que no necessita un cartògraf, per situar-se amb encert.

Per fi, estic eufòrica. És una eufòria discreta. Diguéssim que una mica pícara i un xic agosarada. Però només quelcom, ja que una altra part envaeix la penombra per un baix ventre, que no ovula litres de vida i sang verge. 

La necessitat de sentir-me dinàmica i activa és molt probable que fecundi un ésser que mai abans hagués estat capaç de reconèixer. Ara, però, tinc recursos. Ànimes que ambulen al meu voltant m'estenen la mà dreta. Volen que alci el vol i no m'arraconi dins d'una taverna tètrica i ronyosa. Volen que surti de la placenta i que el meu cos reneixi; recobri aquella vida atracada per macabres éssers que, encaputxats i amb una ornamenta estrafolària, m'inoculaven una dosi de temps empastifat de fel i d'aigua bullent: amb una fumerada tan pujada, sentia una tallada respiratòria imperiosa.

Ja no necessito instructors que m'ajudin a irrompre en els batecs cerebrals, propis d'un temps capritxós i inhumà, que pretén que el contempli, l'acaroni, a la vegada que li ofereixi en préstec gramets del meu amor més genuí.