LA MÀ DE LA POR

LA MÀ DE LA POR

Sento terror. Ara ho sé. Sempre ho he sabut. La por, miserable i ínfima emoció, que esmicola biaixos que van colpint la meva paret coronària. La por, densa cortina que teixeix pilars de fils que col•lapsen el sortidor del benestar. 

Continuo buscant com aclimatar-me; com temperar la fúria d'un malson encabritat amb la vida. No sé on soc: potser en una illa, potser en un illot, en un desert o en un paisatge despoblat que no verdeja ni sembra llavors fructíferes. Tot el temps d'hipotètica estada roman ranci, a l'espera, a l'expectativa d'un terrabastall apocalíptic. 

Hi ha cops que em sento desterrada  de la faç de la terra. Estic gronxant internament. Vaig timbalejant. Fumigo esqueixos erectes que la por enlaira a partir de la meva còrpora. Estic palplantada com un espantaocells, enclavat en un pal socarrimat de carbó, que va cimentant aromes gairabé ofensives a tot olfacte. 

Encara que la meva idea rondi l'alliberament, les campanes no repiquen amb suficient virulència, per propiciar un rescat meritós i recompensant. 

Hi ha estones, però, que barrino un despertar vespertí. En la fosca perforada es veu tot més clar. Aquest antagonisme comporta la representació d'un miratge, un deliri, una conclosa amb un ideal paranoic. En canvi, una paràbola infantil dibuixa els meus llavis d'un somriure càndid.

Algú voldria que estigués a prop meu i em contés la llegenda de Peter Pan, els somnis de l'Alicia del País de les Meravelles o el cèlebre mite d'un Joan que ja s'ha absentat i desentès de la por més famèlica. Algú que bressolés un cervell que batega a ritme de colpeig ingràvid, que ja no pot trobar desembocadura en una vora arenosa, fora de la bravura d'una mar enfuriada.

No hi ha xiscles, gemecs, protestes, queixes d'alta índole d'impotència. Tot és planer, simplista i perpendicular a la línia equatoriana de l'harmonia filarmònica. La música: un sospir a la bonaventura. Jo la sento. De massa. La tinc turmentant-me dia i nit, amb repiquejos que van perforant una caparassa mental que no esvaneix el traqueteig. 

El soroll s'ha convertit en un aliat afamat. No vol ser segrestat. No vol refusar el plaer de ser tastat. No té ganes de dimitir a consciència, sense un forceig, una empentada brusca i punyent, que el faci descarrilar cap a paratges forans. 

La por: massa embriagadora i aclaparadora. Aclapara totes les esllavissades que tenen un vaivé ple de musicalitat. Un altre cop la música, la xerrameca, els xiuxiuejos a cau d'orella. Això no deriva intimitat verge i immaculada. No esdevé la clau daurada que podria rodolar soleta, per penetrar dins d'un castell, on només s'escoltés el xipolleig del foc cruspint-se les brasses al fer fumerada tot el pulsim de troncalla comprimida. Un castell amb llar de foc i unes parets pintades d'un color rogenc, donarien una pinzellada de força i de lluentor. 

La meva realitat, desafortunadament, és un altra. No hi ha torretes, ni cases adossades, ni castellers que em vulguin acompanyar en aquest viatge de la por que, infinits cops, visc en una solitud. I em visita un indolent despertar, que mitiga en la llunyania, amb un regust encara agredolç i un xic avinagrat...