CAMINS TORTS

 

CAMINS TORTS

La carta de la justícia em recorda vells temps. Quan anava a l'acadèmia i la gent s'embrancava en discussions, que no donaven lloc a dissuassió. Jo allí davant, amb la intenció de moderar, a fi d'evitar repercussions d'alta trascendència. Com una presentadora de televisió davant d'un debat obert, en què els interventors comencen a pujar de to i volen sostenir el poder i el domini de la raó. 

Intento aplacar l'ambient, amb gestos de calma amb les mans. També, amb una veu discreta, procuro que la picabaralla verbal no descarrili de camí. Una feinada per a mi, tenint en compte la timidesa col·lapsada. 

Ningú em recolza. L'emprenyamenta és punyent i tothom vol batre la seva argumentació, davant alguna temàtica que denota candència i furor. Amb la meva torpesa, mai aconsegueixo que les fonts de baralla mitiguin la violència oral. Un estira i arronsa que no dona lloc a una treva. 

La justícia no s'imparteix i em vol fondre viva. Diluïr-me voldria, cada cop que les veus escalen a l'alçada d'un campanar i es prenen llibertats, per escopir-me un verí gairebé mortal. 

L'acte de la meva presència és ignorat per les persones, que participen en una enfrontada a cor obert. No hi ha recursos, ni recolze ni municions, per tenir-me en consideració, amb valors ètics i morals prou assequibles, per acabar amb la discòrdia.

La balança patina. Les bandes no s'anivellen. No es col·loquen en una posició neutra, per poder corregir tanta impregnació bruta i pudent. Tots son cares llargues, ulls sanguinolents, mirades furtives, llavis tremolosos, llengües àvides, que volen mantenir la versió dels fets en fase ascendent. 

I ara, asseguda amb la noia i avalada per unes cartes, que semblen ruixar també justícia, m'adono del malbaratament dels anys passats. Soc la mateixa persona, però potser no tant, ben mirat. Amb petits matissos. Hi ha contractures i pinçaments emocionals que triguen en erigir-se. Potser la rigidesa d'una vida molt malbaratada m'ha jugat males passades i no faré mai més res de bo. Però, i si la fesomia de la vida em volgués facilitar un somriure?