MEMÒRIES SENSE TACTE

 

MEMÒRIES SENSE TACTE

Miro el present de dalt a baix. Com una exhibicionista que té al davant el mirall del seu cos i li vol inocular plaer. I veig una totxana. Com si estigués feta sota un motlle que es va flexibilitzant i va donant forma a una doneta, que ha fet els deures amb cura i responsabilitat. Es un present menys embullat. No hi ha tanta tibantor ni tensió. Estic més laxa i relaxada. Els ulls parpellegen llàgrimes de goig. 

La noia assenyala la carta de la justícia i la venera al meu favor. Com una medalla guanyada després d'un concurs. M'assegura que no soc a hores d'ara com fa un any enrere. He hagut de fer internat en un hospital i això dol i m'espatlla, però, així i tot, soc diferent. Més autònoma, lliure, predisposada a defensar el meu criteri davant d'adversaris, que pretenen apoderar-se de la meva vàlua. 

No hi ha precedents que facin d'obstacle, per no poder expressar el que opino i el que vull en el decurs de vida que encara no he transitat. Per tant, aquest present és més tou i elàstic. Té una forma més emmotllada i definida. 

Ja he sortit de la fase latent, en què el terror és el meu aliat i desnivella la balança. L'enderroca i l'obliga a no tenir opció d'alça i d'èxit. 

Miro la companya i somric. Li dic que em sento més enfortida. Que a l'hospital hi ha persones amb insinuacions acusatòries, crítiques indecents i gestos planyívols que em fastiguegen i m'horroritzen. Li asseguro que les vull ben apartades de la meva vida. 

Agafa el feix de cartes i torna a escapçar. La garantia que persones del passat vulguin de nou forjar en els somnis del present no està descartada. Les cartes assenyalen una lluna que simbolitza rivalitat, dubtes, insistència, afany de permanència i alhora d'oposició i de rivalitat. Veig de seguida com les ombres d'un passat empal·lidit, per frases mal pronunciades, volen fer-me descarrilar.

Però el passat el tinc pràcticament ofegat. No m'hi recreo verbalment tot i que és cert que mentalment el tinc vigent. És una pertinença, una possessió que ha comprès milers d'etapes viscudes i els pensaments es troben en una dimensió de tràfec. Van traginant amunt i avall i no volen esmunyir-se. 

Potser em costa fer una desconnexió amb el passat. Potser la lluna com a carta, senzillament, m'adverteix que sigui cauta i precavuda. Que no pensi que el rastre del passat ja ha conclòs al cent per cent, perquè no és veritat. 

A l'hospital en tinc una prova. Persones que es desarrelen del tarannà innat ben educat i mostren grolleries i impertinències que no puc tolerar ni suportar. És com una mena de reposició dels vells temps, en què tothom s'emmerda la boca de fel, a fi d'escopir-me el seu recel. Recel o potser també odi?