MEMÒRIES SENSE TACTE

 

MEMÒRIES SENSE TACTE

Miro el present de dalt a baix. Com una exhibicionista que té al davant el mirall del seu cos i li vol inocular plaer. I veig una totxana. Com si estigués feta sota un motlle que es va flexibilitzant i va donant forma a una doneta, que ha fet els deures amb cura i responsabilitat. Es un present menys embullat. No hi ha tanta tibantor ni tensió. Estic més laxa i relaxada. Els ulls parpellegen llàgrimes de goig. 

La noia assenyala la carta de la justícia i la venera al meu favor. Com una medalla guanyada després d'un concurs. M'assegura que no soc a hores d'ara com fa un any enrere. He hagut de fer internat en un hospital i això dol i m'espatlla, però, tot i així, soc diferent. Més autònoma, lliure, predisposada a defensar el meu criteri davant d'adversaris, que pretenen apoderar-se de la meva vàlua. 

No hi ha precedents que facin d'obstacle, per no poder expressar el que opino i el que vull en el decurs de vida que encara no he transitat. Per tant, aquest present és més tou i elàstic. Té una forma més emmotllada i definida. 

Ja he sortit de la fase latent, en què el terror és el meu aliat i desnivella la balança. L'enderroca i l'obliga a no tenir opció d'alça i d'èxit. 

Miro la companya i somric. Li dic que em sento més enfortida. Que a l'hospital hi ha persones amb insinuacions acusatòries, crítiques indecents i gestos planyívols que em fastiguegen i m'horroritzen. Li asseguro que les vull ben apartades de la meva vida. 

Agafa el feix de cartes i torna a escapçar. La garantia de que persones del passat vulguin de nou forjar en els somnis del present no està descartada. Les cartes assenyalen una lluna que simbolitza rivalitat, dubtes, insistència, afany de permanència i alhora d'oposició i de rivalitat. Veig de seguida com les ombres d'un passat empal·lidit, per frases mal pronunciades, vol tornar a fer descarrilament. 

Però el passat el tinc pràcticament ofegat. No m'hi recreo verbalment tot i que és cert que mentalment el tinc vigent. És una pertinença, una possessió que ha comprès milers d'etapes viscudes i els pensaments es troben en una dimensió de tràfec. Van traginant amunt i avall i no volen esmunyir-se. 

Potser em costa fer una desconnexió amb el passat. Potser la lluna com a carta, senzillament, m'adverteix que sigui cauta i precavuda. Que no pensi que el rastre del passat ja ha conclòs al cent per cent, perquè no es veritat. 

A l'hospital en tinc una prova. Persones que es desarrelen del tarannà innat ben educat i mostren grolleries i impertinències que no puc tolerar ni suportar. És com una mena de reposició dels vells temps, en què tothom s'emmerda la boca de fel, a fi d'escopir-me el seu recel. Recel o potser també odi?