CAP A L'ABISME

 

CAP A L'ABISME

Hi ha estones de suspirs llacrimosos. Estones en què les parets, sembla queden enlleganyades de regadiu, per una bufada de pintura que sobresurt. Tota la cambra plora amb mi. I jo segueixo redimida i rendida als clams incessants d'una mare imperturbable, que no s'amoina ni s'atabala per res. Es mostra inservible. L'actitud servicial no té cabuda. 

I el temps de pregó venç. Em sento atrapada en aquest temps que xiula ventades d'apocament i de submissió. Un temps que es superposa al vent agressiu i enfuriat. 

Puc captar les estones, en què romanc en un llit, on els ulls queden enclavats en un sostre ombrejat de figures mal pintades, abandonades a la sort d'un destí indiferent. 

Tot sembla un panorama real, com el dia d'avui. Per què el temps no pot vocalitzar alguna paraula que figuri en un diccionari reglat de vocabulari? Perquè el temps es queda encantat i badoca a les fosques mentre faig súpliques místiques, per tenir la calor materna a la meva falda? Unes súpliques episcopals, en què demano fer un viatge de retorn cap al Nirvana kàrmic. 

No estic a gust en aquest estat agredolç. Ni abans tampoc. L'estat del zen oriental m'hagués reconduït cap a una connexió profunda amb la meva essència espiritual. N'estic convençuda. I ara més que mai. Un viatge cap al present, on vull enllaunar el rastre de passos trotans i galopants de persones interventores en irrompre i molestar el meu trànsit, cap al camí del benestar íntegre i totalitari. 

Pujo i pujo cap a l'atmosfera gasosa, en què un tros de cel m'espera pacient a la dimensió dels penedits, per trobar la pau més absoluta. Més no m'està permès marxar amb una motxilla carregada de minerals rocosos, que em generin curvatures a la jepa. 

Massa feixuga em sento, per fer un pas gegantí, conduït cap a la dimensió més bucòlica i mai abans esperada ni descrita. 

Molt probable, però, la pau encaixada en un temps mortuori tindrà vigència si soc capaç de desprecintar la cinta aïllant, que manté acordonada la meva zona de confort. He de deslligar el pes de la culpa. La inculpació, projectada cap a altres fonts de contacte, s'ha de liquar del tot i esllavissar-se cap a barrancs atansats dins d'aquest món, considerat com a civilitzat. 

Són barrancs que no esperen ser visitats per contribuents en una civilització cosmopolita que acull races, ètnies, nacionalitats i tota mena d'identitats registrades civilment. Barrancs camuflats que no pretenen que ningú deixi anar la corpulenta massa òssia, per accedir a una reposada plaent i gairebé quimèrica. 

Jo voldria ser a prop d'un d'aquests tants barrancs. Atansar el tronc, el cap, les extremitats. Forjar en les concavitats del més profund fur intern. Potser és una bogeria. Potser una traïdoria cap a la màgia de la vida. Potser un burlesc afer que hauria de posposar. 

Molt possible, disposo d'una vida que vol proporcionar-me una oportunitat d'or que he d'aprofitar al vol d'ocell. Poder estendre els braços cap al cel, com un Jesucrist crucificat, però sense claus ni feridures coagulades per una sang amargant i plena de solcs, escampats en un cos adolorit i afamat de turment.

El temps no hauria de ser efímer abans de llençar-me al buit. De moment, però, tot és grisós i esmorteït. Un tint de colors que no s'empalideixen cap a la planúria del repòs més gloriós i ben segur fefaent.