EL DELIRI DELS CORS

 

EL DELIRI DELS CORS

Ara veig el rerefons i m'esgarrifo. Un pare prehistòric. Tot i haver vençut les eres de la història contemporània, no contempla la companyonia, el saber estar al costat d'un nadó plorós, que implora amor i tendresa. 

Tot han estat mancances. Carències que, a escala majúscula, m'han reduït a un cigró enmig d'un oceà ple d'ànimes mol•lusques que neden, es capbussen, suren i bussegen al compàs de la salubritat d'una mar rítmica, a toc d'onada. 

Una prominència que vol naufragar, per trobar a port un mascle personificat que em respecti i m'embriagui d'aromes grats i dolços per ser inoculats. A contrapartida, un pare entossudit en oferir-me queviures escampats en una taula quadriculada, també begudes i feixos de bitllets, per anar sobrevivint a la setmanada. Un pare que no creu en els amics de carn i os. Tot s'ha de comprar i malbaratar amb diners. Tots són possessions materials, estris, objectes, artefactes, aparells, dispositius estàtics i inerts als quals  atorga una vàlua immerescuda. 

I jo a recer. Fora de joc. Com en un taulell del joc de l'oca, en què les fitxes no poden formar part de les caselles, perquè la partida ja ha conclòs de forma prematura. S'ha introduït la mà del dictador per formalitzar preceptes que acaben amb la jugada espontània, entretinguda i amena. La mà del dictador que estigmatitza l'oci, les aficions, els hobbies més latents, que sempre he volgut salvaguardar. 

Un taulell imaginari. Imagino companys d'escola que em visiten fortuitament i m'avancen la distracció més significativa. Mes jo sé que volen com voltors, que venen avesats per fer de salvavides i procurar-me un present més motllurable. En el fons, actuen com arcàngels dels Déus: em porten missatges i em protegeixen d'un camí descarrilat de la cordura i del seny.

Mes no puc fer altra cosa que entumir el cervell. Estrenye'l, encongir-lo de tant pensar en ideals imaginaris, que m'agradaria reflectir en una cartolina com a tàctils i reals. 

I això mai arriba. L'habitació fa una olor de consumida. Hores i hores ideant jocs de mitja tarda, per evitar recrear-me amb el terratrèmol més feréstec de la solitud. 

El meu cos tremola i trontolla a toc de batecs coronaris. M'emociono amb tristor i desídia. La realitat es juxtaposa a la ficció i les meves estones d'oci són pregoneres de presències sòlides. El pare s'apaga. L'interruptor  encès d'una vida enllumenada no forma part dels seus plans primaris. Pare amb esperit de viatge en solitud i acompanyat per la seva ombra badoca i per un equipatge constituït d'una família, que camina com ostatges. Pertinences seves; envoltoris que, lligats, poden ser transportats cap a terres estrangeres. El pare que sent el delit de saltar la paret mestra i descobrir nous horitzons, planells, planes, llacunes i la mar salada. Tot un món per recórrer que li queda escurçat. 

Un pare que mai té la delicadesa de convidar-me a passar un Nadal feliç fora de les quatre parets tonificades de formigó premsat. Allí s'entaula i s'enfarfaga de neules i torrons. Desembussa el tap de cava i el fa espetegar enlairat mentre pretén, amb manca de traça, brindar per un any esdevenidor millorable i pròsper. 

Però allí queda l'intent. Es torna entorpit per una febre obsessiva a fer-se l'heroi de la vetllada sense un propòsit comú, a fi que m'avingui a poder desencallar l'alegria, que queda comprimida en el racó menys destacat i vistós dins d'un ànima empobrida d'estímuls brolladors.