ELS CAPRICIS DEL TEMPS

 ELS CAPRICIS DEL TEMPS

El temps. Què vol dir el temps? El meu cap, un temple sagrat, que anhela arbitrar jugades atemporals que defugen el compàs vibratori d'una arrítmia cessant. 

No hi ha ésser viu que pugui aturar el temps. Tan de bo n'hi hagués algun. A mi m'agradaria. Més no puc resistir-me a controlar un rellotge que va rosegant les vísceres d'una closca mental, la qual disposa d'agulles filamentoses que es reuneixen per fer marcatge de les hores sense atur. 

Tampoc hi ha fenòmens sobrenaturals que acaben d'extirpar la cruenta força d'una mare natura, que m'incita a estar pendent de la marxa arruixada d'un temps demolidor. Però, per què demolidor? No ho sé. M'ho pregunto amb obstinació. Temps que sembla una fera plena de felpa, que galopa i branda per prats boscosos, on  no troba aterratge; una andròmina del passat que ja ha dimitit en funcions i mai disposarà d'un mecanisme activat, per poder operar i fer-se útil, en un món de disbauxa i de desenfrè. 

La meva ment rodola coll avall. Com si es vulgués ennuegar. Com si s'encallès amb l'acompassada que no té un renom clamorós. 

M'encisa el que veig fora, però no puc dilatar curosament les pupil·les, sense endinsar-me en l'interior d'una cova que m'intimida; una cova que té escletxes: forats palplantats, que no sostenen lluminositat en estat pur. Es troben en un fase inerta, plena d'opacitat, abnegada a l'esclavatge més ardent. 

No tinc força per mirar enrere i trobar la cavitat que em conduiria a la clorofil·la de les herbes aromàtiques, els capolls de les flors, les algues dels llacs, les fines branques que ballen amb un vent, que deixa un baf revifador. Molt a desgrat, veig que res d'això purifica l'atmosfera dins la meva escorça cerebral. Tot es troba enmudit, malgrat fer esmolar les ungles dels meus lòbuls, a fi de poder penetrar dins aquestes àrees frontereres, per on circulin conductes cap a una autopista de llum. 

La velocitat és ralentida. Tibo i tibo. Pretenc enfilar-me a una escala vertical simbòlica. Tanmateix, el simbolisme desapareix. Faig que l'empinada sigui menys feixuga. Estic feta un nyap. Vaig a palpentes i la claror no vol fer desplegament en un vol subterrani, on es pugui insinuar l'aparició de nombroses ràfegues de respir. 

Per ara, tot es troba latent. Es manifesta obscur, condensat en la mísera careta d'una noia que vol desarrelar-se d'etiquetes facials. No hi ha ball de màscares en el temps: és un temps que, sembla, pretengui que les màscares no formin part d'un ball:

Un ball que ja va sucumbint, embolcallant i engalanant, per fi, l'estada a la vida, per rendir-se a la quietud i la resplendor que llueixen harmonia.