ENTRE DUES AIGÜES

 

ENTRE DUES AIGÜES

El noiet amb qui dringo, monto a cavall d'un cotxe, brinco i escalo costes, també m'atanso a penya-segats bastant abruptes. Un noiet jovenet, ara ja bastant madurat amb qui salpimento hores de goig i de densa alegria. No hi ha moments amargants al tast. Tot és saborós, deliciós, apetitós. Riures i escridassades alegres i victorioses es troben presents, mentre viatjo en cotxe. 

Aturats i acomodats també ens acompanyem  l'un a l'altre i jo entro en el regne del Zen oriental. Tot és quietud i lentitud; lineal i uniforme; genial i amorós. No hi hi amor platònic entre ambdós. Però és amorós, perquè les paraules tenen un gust d'amabilitat i de cavallerositat. El noiet cavaller es troba nu d'armadura rovellada, per donar lloc a una transparència emocional, en què tot el cos em fa figa de tanta conmoció comprimida.

A la cambra de l'hospital rememoro l'antany. Moments d'encontrades que trigaven a esllavissar-se. Trigen molts moments enllà, mentre practiquem un diàleg coherent, assenyat i confident mai abans experimentat. 

La llavor del diable no torna a envair-se de terror mentre el noiet es troba allí, ben plantat i somrient. A l'hospital sí que m'envaeix. Fonts de contacte contaminen la meva estada. L'absorbeixen d'unes molèsties fisiològiques que no mitiguen la intensitat. 

El noiet em treu la pols de l'ànima emborronada. Me la poleix; la llustra; l'abrillanta; la liqua amb un esperit incòlum, tan net i pur, que em permet arronsar-me dins d'una cambra pertanyent a un conte de dracs, cavallers i princeses. Com Sant Jordi que derrota un drac igni, per galantejar una princesa que surt a clamar al balcó del romanticisme. 

El meu cavaller, no obstant, no es mostra romàntic. Un diàleg ple d'assertivitat, de lògica passional i entusiasta. La combinació perfecta, per poder superar els ideals i projectes malograts d'un pare inhumà i immund. 

I ho supero. Estic en aquella fase, en què tot son cromatismes vermellosos, rosats i rogencs. Cromatismes cridaners que van saltironant a través de les boques, gens apocades, obertes a una comunicació fluvial, com un riu que baixa en canalera sense desbordar-se. 

Seiem i riem. Conduïm i veig un aura brillant, incolora, amb tanta puresa i fulgor que sembla els meus ulls son com dos fars que poden conduir, malgrat l'escassa llum de l'ambient. I l'accelerador arrenca cap a l'albada nocturna,...