NUSOS SENSE LLIGAM

 

NUSOS SENSE LLIGAM

Premo fort; avancem carretera avall. Anem de viatge sense equipatge. Sense municions medicinals. Sense personal sanitari. Ni rituals classistes i passats de moda. Ni lleis impostores i plenes d'austeritat. Sense ritmes latents de fredor al tracte humà. Tot està estable i en equilibri.

Somio desperta. Però no és ben bé un somni. A l'hospital mostren escepticisme quan ho explico. No s'empassen el relat. El troben arcaic, quimèric, irreal, il·lògic i desannexat de proves irrefutables. 

Se m'entelen els ulls. A infermeria no atenen a raons. L'austeritat regna davant el meu imperi forjat d'evidències i no té una inclinacio cap a la deriva. 

Són personatges de terror. Freds, calculadors, extravagants. Em miren com si m'estiguessin apuntant amb un fusell. No sé què fer. Si aturar-me a mitja història biogràfica o continuar relatant. És una situació punxeguda. 

Estic abnegada de llagrimeig. Regalima per les galtes. Els ulls vidriosos, cristal·lins i envermellits. La boca empassa saliva ininterrompuda, malgrat patir sequedat a la llengua. 

Feta una pastosa massa és poc. Sento que de pastosa passaré a gèlida i compacta.

Tot i el tractament mèdic, les facultats de raonament no falleixen. Parlo com un escriptor que narra vivències de persones que habiten en castells i grans  fortificacions, on lluiten per assolir i mantenir un aposentament existencial. Un habitatge a bon port. Una casa segura, acollidora, escalfada, caldejada. De tant calentona, sento una inundació a les parpelles que em convida a una migdiada discreta, però notòria. 

Maleït sigui el moment que obro la boca! Em dic. Arran del llit, un infermer joveníssim i jo seiem. Uns trenta i pocs ronden un semblant impur i immadur. No sembla predisposat a creure com d'adolescent podia conduir un vehicle a mitjanit, sense que els llops de la por assetgessin el meu cap. Però era així. El noiet i jo a peu de volant. Direccionats cap a una via descongestionada de trànsit, en què em sentia guardonada per la pròpia vida del moment. 

Un moment de meravella. Tan sumament atípic que, en aquest poblat que circumval·lava, ningú es pot creure l'evidència d'haver sobreviscut davant el risc d'embarrancar-me o d'estavellar-me contra un mur de pedra massissa, amb moltes opcions de rendir tribut a una defunció immediata.

L'infermer fa veure que m'escolta. Assenteix de tant en tant. Em guaita amb una mirada escèptica i també compassiva, que alterna davant el meu argument indubtable. Jo em crec tot el relat. Sé que va ser real. O potser un somni conscient em bressolava en el temps?