IL·LUSIONS

 IL·LUSIONS

Em veig entre reixes. Dins d'un compartiment clausurat que desprèn claustrofòbia. Tancada entre unes parets destenyides per un blanc despintat, sense aquell coloret vermellós que em condueix a la flor de la vida. 

Tot són bates blanques, uniformes estrictament lluïts, per obligar-me a menjar, a dormir, a estar en estat letàrgic, parsimoniós, sense cap activitat d'oci plaent. Ara ho veig i ho repudio. 

L'olor del claustre que una clínica em transmet. El que respiro panseix mica en mica tot acord de voler emprendre una vida més anhelada d'afers titànics. Estic entre l'espasa i la paret. En una cambra, en què dibuixo mandales: mol•luscs, homínids, felins i equins. M'entretinc perfilant el rostre dels animalons, fidels i lleials, que mai aposten per una vida turmentosa i plena d'infàmies. 

M'assec al capçal del llit. Estic hores mirant cap al buit, en què infermers acaben penetrant dins la cavitat de repòs, per clavar-me xeringues i fer-me ingerir potatges de bioquímica agre i pastosa. 

No vull pensar en l'endemà. De fet, no existeix per a mi. Tots són hores que han fallit en el temps que eternitza les agulles rotants. Però malgrat la imaginada tan detallada, l'habitació es troba en despulla. A vegades, acompanyada per algun infractor pertorbat que intenta buscar conversa. Simulo que tinc son. Però algunes ànimes entren i surten fent xisclar la porta de l'entrada, sense cap fita fructífera. 

Cervells d'ànimes que patinen tones de deliri imminent. Tot son brots, atacs, ruixades de pulsim maníac i paranoic. Envaïda per aquest entorn, no sé com activar l'alarma per reclamar la meva llibertat. Aquí m'ensorraré! Em dic. 

De tant en tant, miro el mòbil. La una, les dues, les tres... hora d'haver dinat. Un menjar insípid, a regust de peus suats. Ranci a tres hores lluny. Susceptible a ser vomitat. 

Les pastilles cerebrals també intervenen. Un munt amb descontrol. No hi ha una presa que s'ajusti a la meva desesperació anímica. Totes ingerides, sense haver-se supervisat per un facultatiu de medicina. 

Estic feta un flam. Prima com una agulla de cosir. El diafragma constrenyit. Les costelles em marquen l'abdomen i són el símptoma del patiment més constel·lat. Les cavitats toràciques i dorsals, contracturades i esquifides. No disposen de moviment per poder incorporar-me del llit. 

No tinc força. Em sento flagel·lada. Bates mèdiques entren i surten mentre refreguen el morro contra el sòl, per verificar si he consumit la medicació correctament. Com gossos pigalls, van rastrejant racons de la cambra, mentre guaito atònita l'espectacle hòrrid, que desfila davant la meva presència, o millor dit, absència. 

Amb un pijama folgat, en què hi caben dos cossos, no puc protestar. No puc rebel•lar quin és el rerefons de l'arribada a l'hospital. Estic esguinçada. Em sento amputada en cos i ànima. Tot m'ho han pres: l'honra, la dignitat, els principis morals, la teoria del Tao, l'estat del Nirvana, el Carpediem...

No sé què faré amb el futur si continuo allí. Són temps difícils. Èpoques mundanes de patiment superlatiu. Es va ampliant amb els dies, mentre els metges s'entesten a prescriure'm tòxics pel cervell. 

No tinc la panacea per acabar amb aquesta tortura. La penso, me la imagino, la visualitzo mentalment, però no en disposo. No puc posseir-la ni sentir-la pròpia.: l'home de la llar que torna a casa i m'espera...