ESGLAIS

 

ESGLAIS

Amb la mare hi ha un lligam de consanguinitat que sembla figurat i simulat. Un corrent feréstec de crits, de trompades contra el sòl, llançaments d'objectes, enlairades de cadires i braços a punt d'empunyar-se, per procedir a una plantofada caldejada són una constant que no acaba.

I els dies són negres. A escola els escenaris formen una reposició. No hi ha dia que no hi hagi una escaldada de bronques. També amonestacions i amenaces que tímidament recullo, com els escombralls amb una pala.

Algun dia penso que les ànimes acabaran redimint-se amb el cos de Crist. Es podran combregar i es retractaran de tanta immundícia, fins a permetre'm un esporàdic repòs. Però m'enganyo. O em vull enganyar. Les mentides pietoses sempre han estat les meves aliades. Mentides que no provoquen cap efecte rebot. Relativitzen el dramatisme dels fets, convertint-los en fets menys alarmants i seriosos. 

Sempre he volgut que el temps fermenti llavors de pròspera fertilitat. Vull fer que el temps recol·loqui les ànimes i les fraternitzi. Penso que, amb el temps, tota pugna masculina serà menys ferotge i els atacs i les querelles acabaran formant despulles, en cada espai que trepitjo. Però em torno a enganyar i a turmentar. 

Noto que la mentida entona una melodia en el cervell que no es deslliga de la deplorable i entristidora realitat. Les escenes són del tot lamentables. Molt penoses de presenciar i de viure dins de la pròpia pell. 

Ruixades de sang calenta ragen en un gruixut comptagotes contra un sòl ben gravat de quitrà. A vegades el sòl és terrós. 

Jardins florits llueixen la fragància i el colorit de la primavera d'uns anys, en què m'he convertit en una nena precoç. El sagnar és ininterromput i les flors de les parcel•les, sembla s'esmunyen coll avall, mentre s'apiaden d'un planyívol i descomunal dolor.