ÍNTIMS RACONS

 

ÍNTIMS RACONS

Tinc municions. Petits extractes d'artilleria que espeteguen a la cara de qui vulgui irrompre el meu territori. El meu espai és el meu espai: íntim, recollit, arrecerat, dissimulat, tímid, precavut, ple d'harmonia impresa en les entranyes d'un esperit que ja ha aconseguit la maduresa. 

A cop de llança i d'espasa, he aconseguit madurar. Molts enderrocs han esllavissat el camí per, després, alinear un sender decidit davant la projecció d'ideals onírics: petits somnis que acompanyen un despertar diürn en constant revolució. No hi ha víctimes ni victimistes. Ni botxins ni dictadors. Tampoc demòcrates ni gent que, en estat d'embriaguesa, vulguin imposar criteri davant la forma de comparèixer en societat. 

Sembla que ara tot es fon. Com els glaçons. Com els pols Nord i Sud. Com els icebergs que es descongelen per una onada massiva de tòrrida calor. Tot es va fonent a un ritme alentit. Però es fon. 

No hi ha un present, en què les lleis inviolables tinguin un imperi format de gladiadors. No hi ha lluitadors per la guerra més mal portada cap a la insana esclavitud dels habitants d'una parcel·la. 

Em veig en aquesta sintonia. Sola, en aparença, una mica desprotegida, amb un nombre raquític de familiars, a vegades desannexada davant la multitud social, pel fet d'haver-se fracturat lligams retrospectius. 

El passat ha fet mal i comporta punts de sutura que costen de cicatritzar. Però les cicatrius sempre són inertes. El seu estat de mort gairebé roman. 

La permanència mortífera és una constant de vida en el present que vaig exprimint. A vegades penso en l'il·lusionisme: la màgia pionera dels trucs, els números secrets que aboquen a l'escenari partícips, que fan que les pupil·les quedin enllustrades per unes actuacions una mica fantasioses. Tot és místic, però alhora palpable, tàctil, sòlid, motllurable.

Els màgics distreuen l'expectació més badoca i encuriosida. Juguen a ser heroics personatges que fan que tothom viatgi cap a esferes de somnis, en què un perd la noció de la ficció. Tot el que es creu acaba sent possible. 

Desapareixen barricades i murs prou alçats, per deixar pas en mi a un espectacle ple d'extravagància, d'impacte, d'elegància i d'un implícit toc de clamor.