VEU TRÈMULA

VEU TRÈMULA 

Aquest és el meu present. Va formant segments rectilinis, tot i que, a vegades, es desvien de nivell i despunten formes un tant il•lusòries. Un present marcat per un temps que vol abandonar el ritme més savi de tot cronòmetre.

Puc notar un parèntesi de descans. Les ànimes alienes ja no irrompen aquest vaivé. Estan una mica arraconades. Més aviat, arrambades d'esquena a mi. Encarades cap a la paret mestra, que fa temps va provocar una ruptura emocional. L'actitud amb les ànimes és impàvida, però alhora plena de temor. La paret mestra té moltes totxanes que fan que em faci intocable i invisible per segons. 

Massa arrecerada, sempre he fet habitatge en una llar plena de despropòsits i d'indignació. La llar indigna turmenta la meva ment. És un espectacle llastimós, en què l'il·lusionisme es panseix i s'acaba morint. Sucumbeix sense força per ser després restaurat. 

Res ni ningú pot enderrocar la paret mestra i això em provoca una opacitat visionària d'amplitud i d'expandiment. 

Aquesta paret, de sobte, s'eixampla. Per fi, les frontisses se separen de la forma original i van ocasionant un saber estar en la llar on em faig un lloc. 

En aquest indret tot comença a blanquejar. Sento els batecs del paviment sota els peus. Aquests s'enclaven i ja no hi ha retractament. Sembla que em vulgui voltejar. Efectuar tombarelles que fan que la panoràmica més realista agafi un motlle millor portador. És com un refugi més segur. Assegura el meu confort. 

Una zona que ha fet ja un tomb radical, sense assenyalar punts cardinals que, per inèrcia, s'atansaran cap al Sud. Cap a l'illa de l'enfonsament més immediat. 

Cada cop em noto més enfortida. El risc de recaure en aquesta llar de confort ja no es fa factible. Malgrat les ombres, que dansen voleiant el meu cap, per negociar una treva i agafar després embranzida, els manca el reguitzell d'emocions duals. 

La dualitat és menys inestable. No hi ha contraposicions. La solidesa i l'aclaparament sensorial tenen cabuda en el meu nou món. Boques obertes, que es llepen els llavis, articulen mots i em burxen per encetar una xerrameca melodiosa, han aterrat a temps. 

En aquest nou temps, les ales no s'han esguinçat i les boques s'apropen a la meva per anunciar un intercanvi dialèctic. Encara, però, hi ha estones en què tot és massa difós. 

La marxa per poder enraonar sense que intercepti una certa paràlisi mental es fa farragosa i costosa. Una filera de dunes atempten la meva voluntat per poder agafar alè. Jo, però, vull escalar i, en recuperar aire, deixar-les pràcticament abandonades a la sort. 

La pràctica de l'enraonia es fa més intensa dins d'una càpsula d'inquietuds, en què pretenc trencar amb el meu tarannà taciturn i airejar-lo als quatre vents.