LA MASCOTA FERIDA I L'OBLIT

 

LA MASCOTA FERIDA I L'OBLIT

I baixaren el camí de la canal, d’on un brollador d’aigua, feia moltes dècades, havia fraccionat el poble en dues meitats fins que varen ser a la plaça de la font. Allí trobaren l’Alba meditativa, asseguda damunt el banc del correu.  Aquella mateixa tarda es veu que el ramader que guardava mil ovelles i només acudia al poble de matinada, quan la foscor tupia totalment el paisatge obert i extens, li va ser venut un gos mastí dels Pirineus; una raça de gos molt idònia, per poder educar i entrenar com a guardià de tura i evitar que el grup d’ovins poguessin arribar a la dispersió un cop perduts.

Un home estranyot, un mena de hippy que feia de paleta i ajudava a restaurar teulades de cases poc residides pels seus propietaris o hereus va tenir una camada, en què varen néixer quatre cadells tots albins. Tenien un pelatge tan elegant, vistós i lluent que feia irresistible la temptació d’acaronar-los.  L’Alba els va explicar que els pares de la Sabina havien acceptat fer d’encarregats d’adopció d’un d’ells provisionalment, abans la bestiola no complís sis mesos.

La Sabina estava fora de les seves caselles. Com havien pogut arribar a aquell tracte a esquenes d’ella? L’Alba va dir que l’home hippy havia penjat cartells en diferents localitats de l’Alt Urgell, per si alguna ànima misericordiosa s’oferia a fer un acte tan valuós. Malauradament, però, no obtenia respostes, ja que la gent hagués preferit que el cadell fos regalat. I aquell mateix matí, abans que la Sabina i en Ricard anessin a veure la Margarida, el ramader de la comarca va haver d’anar a l’Ajuntament a renovar el permís d’empadronament i es va quedar a dinar a la fonda. I allí, precisament, va xerrar amb aquell paleta tan excèntric sobre el tema dels gossos acabats de néixer. Sempre podia resultar una inversió a curt termini tenir animals que controlessin un ramat tan poblat de components. Tot enraonant, el pastor va decidir que en compraria un. El gos seria el cap de vigilància quan fos gran, obedient i capaç per coordinar i encarrilar uns animals ruminants, amb tendència a ser autònoms i creuar prats per aconseguir aliments i acabar d’assaciar la seva gola. Els representants adoptius, oncles de l’Alba, varen ser sol·licitats per poder assistir l’animaló fins que tingués l’habilitat de rebre instruccions precises per ser la mà dreta del ramader.

Aquest últim els va anar a veure amb la condició de ser remunerats monetàriament a canvi de les molèsties ocasionades. Els pares de la Sabina eren conscients que la filla era una enamorada de la fauna domèstica, per tant, tindria un referent de mascota per poder estar entretinguda i ocupar-se de les urgències bàsiques a cobrir, per tenir el gosset en un estat òptim de salut orgànica i també psicològica. Segurament, quan la notícia li fos arribada a la Sabina s’oferiria a treure’l, a fer llargues passejades per l’Ansolella, la planúria més propera a la falda del bosc, on milers de turistes, estiuejants i indígenes, aprofitaven la temporada de formació i creixement de bolets per fer-ne una collita abundant. El mastí podria gaudir de la interacció amb altres gossos de pagès, però, en particular, a utilitzar l’aparell locomotor com a mitjà vehicular per grimpar com un cabrit o un cérvol per les zones costeres més inclinades i escarpades. Ben segur, seria capaç d’adquirir una resistència física i una qualitativa vinculació amb el territori atapeït de verdor i, a vegades, d’alteracions òptiques en els colors provocades per la il•luminació dels  raigs ultraviolats.

No hi havia cap mena de dubte que, per a la família de l’Alba, aquell exemplar cànid seria una joia preuada. Els pares de la Sabina ja tenien dos gossos de raça llauradors, molt compromesos a protegir la casa de l’entrada de possibles infiltrats indesitjables o coneguts que, espontàniament, es plantaven de tant en tant a l’era amb el motiu de fer alguna compra de comestibles com ara ous, llet o cansalada. Ja veurien, per això, com el mastí s’adaptaria als nous convivents i com aquests altres apreciarien la seva escassa edat per poder acceptar-lo sense reserves.

La Sabina aquell dia va arribar a casa ben passada la vesprada. Però abans va enfilar escales amunt per obrir el compartiment, on desaria el material de gravació que havia enregistrat la veu afleumada i a la vegada maliciosa de la Margarida. No se li escapava posar en acció el seu pla d’atac.

Simplement, l’acollida del mastí l’havia deixat positivament tan torbada que faria demora en la seva intenció posada en pràctica. El cadell ara tenia prioritat. Ella el cuidaria com si fos un ésser humà acabat de venir al món. Li queia la baba en veure’l com una massa peluda, esponjosa, amb una textura tan suau i una pell aclaparada per un to blanquinós tan revifador que, anímicament, provocava en la Sabina sentir-se exempta davant de qualsevol maldecap.

Ella li acariciava sense atur la zona frontal del crani, la columna vertebral i l’esquena i l’obligava a saludar amb les potetes davanteres. L’animal semblava un estri de joc. Submís i sense cap indici d’agressivitat,  davant la persistent mostra d’afecte que la Sabina deixava desbordar, es posava panxa enlaire, perquè ella el gratés. Aleshores el mastí es mostrava fredolic; tenia petits espasmes derivats de les pessigolles que sentia davant els dits càlids i afectuosos de la Sabina. Ella, mentrestant, reia estrepitosament, ja que tenia la impressió que es trobava dins d’una bombolla onírica, en què el gosset revivia experiències pròpies d’una dimensió idíl·lica, farcida de meravelles. Però, tot i aquella reacció tan curiosa, el mastí mai obria boca per fer queixalades en senyal de rebuig al contacte físic.

La Sabina el veia com la representació d’una bondat gens adulterada i una capacitat d’adaptació dins el nucli de convivència fabulosa. Estava francament agraïda per l’elecció dels pares davant d’adopció efímera del caní. El problema sorgiria quan l’haguessin d’entregar al ramader. Quin mar de llàgrimes es produiria! Quants mocadors mullats hauria de menester la Sabina per desarrelar-se d’aquell gos, considerat com un membre comparat amb un germà de sang!

La Sabina no tenia germans ni tampoc l’Alba, la seva cosina. Aquella era un raó molt pesant per la qual les dues sentien un entusiasme enfebrat pels animals de granja o salvatges. La Sabina, però, encara superava el grau d’admiració i el fet de no sacrificar la fauna terrestre i marítima. L’Alba moltes vegades amb un to irònic i desenfadat li deia que de gran la Sabina seria defensora del medi ambient; una ecologista reputada, que treballaria en alguna fundació no governamental de projectes humanitaris en defensa de la conservació del planeta. La Sabina no responia, però tampoc excloïa la possibilitat. Estava molt convençuda a preservar i prolongar el cicle vital de qualsevol ésser viu, encara que fos un minúscul insecte. Els seus pares es veien negres quan havien de fer espantar mosques, borinots, aranyes o escarabats. Era tot un espectacle digne de rodatge filmogràfic. La nena es posava energúmena. Rondinava, es queixava, contraatacava les explicacions dels pares davant del fet de deslliurar-se d’aquells bitxos, ja que per a ells eren portadors de moltes malalties infeccioses per la càrrega de substàncies bacterianes pel fet que tenen com a d’alimentació els excrements orgànics. La Sabina, no obstant, no ho aconseguia entendre. Malgrat haver-se criat entre porcins, ovins, bovins, aus de corral i equins amb això coincidia amb l’Alba. Detestava la matança dels porcs però, sobretot, el presumir que es desplegava quan l’animal, sotmès a un estat agònic, s’havia d’esquarterar, escapçant totes les parts del cos per, després, triar la carn més gustosa i les parts greixoses més saboroses i procedir a un adobament adequat. Li feia basarda veure el recull de filmacions en vídeo que en Ramón, amo de Can Sebastià, procurava imprimir com a peça d’homenatge de gresca, festivitat i espectacle tradicional digne de ser rememorat pels residents de Cornellana. Tampoc suportava veure els àlbums de fotos antigues que capturaven aquell rerefons tan infernal i vil. La sabina es desentenia totalment de la compareixença en aquells actes cerimoniosos i d’assistència compromesa. Només quan era una criatura, sense potestat de criteri per decidir, era arrossegada cap a la casa els avis de l’Alba o a l’era de la fonda, les dues principals fonts de localització i realització d’una massacre, que no convidava a la recreació i a una satisfacció moral pura.

L’Alba, en aquell cas, mai tenia l’ocasió de fer presència davant del degollar torturant dels porcins, principalment, perquè l’època d’execució era a l’hivern i no es trobava físicament present. En el fons, ella, d’haver sabut la veritat, ho hagués preferit. La qüestió radicava en què creixia enganyada. Els avis li deien que els porquets i les truges que engreixaven al corral, amb una massiva alimentació, eren bèsties de companyia que perduraven any rere any. Amb la ignorància típica d’una nena de sis anys, l’Alba mai hagués conclòs que la finalitat tenia a veure amb un episodi letal. La nena, contenta i esverada, cada migdia a casa duia un bol molt fondo ple de peladures de fruites, pellofes de fruits secs i rosegons de pa, perquè fossin engolits per aquells animals feréstecs, lúcids davant el reconeixement de subsistència i grans devoradors que, per instint,  s’apropaven a la petita obertura per insinuar el morro, un cop identificat el flaire dels aliments que l’Alba sostenia.

 En aquell sentit, les dues cosines es compenetraven a la perfecció. No comprenien la despietat dels pagesos ni que no es fessin càrrec, molt en el fons, que els animals eren vides que acabarien sepultades d’una manera calculada, frívola i mecànica, sense possibilitat de poder evitar les normes dels seus insensibles botxins. Una Bonanova, però, semblava sorgia a partir d’un miracle. El mastí, de procedència misteriosa i d’orígens genèticament desconeguts, seria la riuada cabalosa d’alegria per la Sabina.

El gos, amb una condescendència admirable, es deixava dutxar amb una mànega  a raig directe el seu poblat i imponent pèl. L’aigua freda tenia per a ell un gust sensorial refrescant, de renovació, que reactivava les seves cèl·lules i el tornava encara més bellugadís que de costum. Era equiparable, podríem dir, a una sessió gratuïta de hidromassatge que, durant uns minuts, el mantenia aquietat, a l’expectativa per fer perllongar el desig del no termini d’aquella sensació tan regeneradora. Desprès del rec projectat cap al cos del cadell, semblava un cangur o una cria d’esquirol, ja que corria amunt i avall descontrolat. A vegades s’espolsava amb desvergonyiment i regava les parets de la casa, d’un efecte carbonitzat pel seu enfosquiment degut a les brases de la llar de foc, des d’on s’escalfava tot el tiberi cuinat.

Tres dies després de l’adopció, la Sabina i l’Alba el varen fer jugar al carrer amb una pilota de ping-pong i una corda que la Sabina tenia a l’altell de l’habitació com a estri de joguina. El gos es rebolcava cofoi, mentre la immensa llum del sol embrunia a les nenes, que duien samarretes de tirants i engrescaven al seu ídol a anar a recollir les joguines i obligar-lo a retornar-les, per poder allargar l’escena d’esbarjo.

Un truc al portal va interrompre, de sobte, la jugada tan digne de ser vista per la acudida de l’Eulàlia, la filla gran de la mestressa de la fonda, la qual anava acompanyada del seu fill petit de quatre anys, un malcriat i desbandat que semblava no hagués estat engendrat de forma biològica.

Molt exòtic, mirava amb uns ulls vidriosos, plens de lleganyes, que despertaven suspicàcia. Mai jugava amb criatures. Tenia una bicicleta California, adaptada a la seva alçada i circulava amb fúria, deixant la fregadissa de les rodes, a fi de fer notar la seva febre per la locomoció no motora.

La fama que havia fet créixer entre la gent tenia una connotació molt negativa. La xafarderia popular solia predicar que, quan el repartidor de queviures i begudes deixava les caixes de cervesa davant de l’hostal, el marrec anava d’amagatotis a la cuina per cercar un obrellaunes i destapar les ampolles per beure-se’n quatre o cinc d’una glopada. Les males llengües deien que l’havien vist fent ensopegades contra la paret, amb un caminar marcat per un compàs sinuós, d’ inestabilitat extrema.

Els pares estaven divorciats, però la relació que compartien no era gens sana ni modèlica. La mare era una dona molt entregada a la feina. Es podria dir que, fins i tot, abnegada, ja que mai disposava d’una suma de moments lliures per fer un parèntesi i descansar. De totes les filles de la mestressa era la més complidora en deures i obligacions. No obstant, el fill petit semblava un element extret d’una altra dimensió planetària. Es mirava l’Alba i la Sabina amb un posat incrèdul, com si estiguessin infectades per una malaltia epidèmica. La mare havia vingut a proveir el frigorífic d’ous i aquella tarda en compraria una dotzena.

El mastí de cop i volta es va desprendre de les faldilles de la tia de l’Alba, des d’on s’havia arraulit i va començar a exhibir l’esmalt dental amb gemecs inusuals. El nen i el gos havien intercanviat alguna mena de comunicació que ningú més encertava a comprendre. Però no era pas una comunicació en què l’entesa, la conformitat i l’avinença precedissin a través de les mútues mirades. Més aviat, feia esgarrifor veure’ls observant-se amb una fredor tan espasmòdica. No es deien res i s’ho deien tot. Un clima de rivalitat, de cruesa i d’odi pansit podien ser llegits, gràcies a uns ulls que reflectien ganes de fer desaparèixer al oponent.

L’Alba, malgrat tenir escassos anys, va veure com en Manel estava enclavant una mirada que denotava un acte conseqüent de revenja, d’atac desmesurat marcat per una violència conductual irremeiable. La nena no entenia el pressentiment que tenia. Les mares respectives xerraven emocionades i totalment despreocupades. De fet, parlaven de la Margarida i la seva avarícia. A la fonda consumia productes de baix cost i només s’ensalivava la boca amb comentaris egocèntrics, molt lligats a la seva capacitat curativa. La Margarida, definitivament, no era un bon partit per cap home ben plantat, amb cordura i seny. L’Alba no suportava com es tornava a produir de nou el costum malaltís i contagiós de recriminar la Margarida per la mala gestió i pèssim enfocament dels seus poders esotèrics. Semblava que tot el poble estava vinculat a fer un crida reivindicativa per fer expulsar la Margarida.

L’Alba pensava en silenci, mentre les veus continuaven ofuscades en aquella crítica tan repulsiva i de duresa, que no era agradable buscar-se enemics durant l’estiueig al poble de Cornellana. La nena era partidària de quedar-se amb la paradoxa de la unió comunitària. La visió panoràmica de la realitat la impulsava a creure en la convergència demogràfica: que tothom visqués amb uns barems de concòrdia i transigència, sense necessitat d’exclusió a títol individual.

L’Alba, però, també pensava en el pla dolentot de la Sabina. L’última estava tan concentrada amb el gosset que no podia desgastar energies en pensar en res més. Allò en part  tranquil·litzava  l’Alba encara que també la inquietava, perquè no podia saber quina en duia de cap o si s’havia oblidat de la Margarida amb l’acoblament a la casa del mastí blanquet com la neu.

Després de pagar, la mare d’en Manel va dir que l’endemà tornaria a comprar una mica de pernil salat ben curat mentre agafava el nen de la mà. En avançar cap al portal, en Manel es va girar sense dissimular i va titubejar dues paraules, que l’Alba, sempre receptiva, va poder caçar al vol:

 – bastard repugnant! –va dir amb una veu fluixa i endimoniada.

Un corrent de por va fer recórrer tot el cos de l’Alba i els pèls de l’epidermis se li van eriçar. La nena, d’immediat, va deduir que les paraules anaven referenciades al gos. Després d’aquella mirada tirana, tan amenaçant, no podia contemplar cap altra opció. En Manel era un malparit de mena, rebutjat per tota la canalla de Cornellana, sempre amb una actitud d’autisme radical, buscant el recer a partir de l’aïllament i la conservació d’un separatisme social incomprensible tot i fermament reflectit.

L’Alba, per aquella raó, no tenia bones vibracions, però tampoc podia excavar amb força dins els pensaments d’aquell sagal tan malfiant, per arribar a descobrir les seves anticipades malifetes.

Un dia, l’avia de l’Alba comentava a la cuina que en Manel jugava amb encenedors que el pare deixava desendreçats per la casa i va intentar calar foc al cobert. Sort de la mare que estava apilant tronquets de llenya al fons i va sentir una olor socarrimada, abrasidora, que escandalitzava el nas. Tot d'una va deixar d’entremans la seva tasca i va veure com intentava cremar les males herbes i alguns matolls de branquillons punxants. El nen raonava que s’havia de netejar el jardí i l’extinció de plantes era la millor manera, per poder gaudir d’un respirar oxigenat amb suficiència. 

Com un nen tan diminut tenia ocurrències tan intel·ligents tot i que portades a la pràctica resultaven malintencionades? S’havia d’admetre que tenia un món interior ric en creences gens correspostes amb la seva edat biològica. I si tenia un cervell privilegiat, però preferia emprar-lo destructivament per provocar un resultat de desaprovació i assenyalament en la gent que l’envoltava? Ningú, en definitiva, podia demostrar les seves intencions latents,...