L'ALLIBERAMENT

 L'ALLIBERAMENT

I al dia següent, la nena tenia una activitat a realitzar. Feia un parell de setmanes que procurava aprendre a anar en bicicleta. Encara indecisa, acostumava a tenir en préstec diferents models de vehicles de dues rodes però no aconseguia mantenir l'estabilitat. Sempre es balancejava. El seu equilibri es desnivellava tant que l'Alba no podia arrencar la marxa sense que terceres persones li fessin de palanca, per evitar decantar-se cap a qualsevol banda. Aquell dia, però, havia de ser el decisiu. La Silvia, una nena molt arriada i desinhibida, havia promès deixar-li la seva bicicleta per poder-se entrenar al planell de la bassa de la font, que estava arrecerada enfront de la sortida principal dels cotxes. L'Alba li havia agafat la paraula amb la condició que l'ajudés a enfilar-se a cavall mentre la nena conduïa el petit vehicle. Amb un pacte formalitzat, l'Alba va provar sort amb el maneig de la bicicleta. La Silvia va arribar puntual al lloc on s'havia d'executar el circuit de curta distància.

Un garatge, que els manobres solien utilitzar-lo com a magatzem per guardar-hi materials de construcció, fou el focus d'origen perquè l'Alba comencés a pedalejar de manera autònoma.

Va pujar damunt del seient, s'hi va acomodar amb la mirada clavada cap a l'infinit, com buscant un punt de referència per garantir-se el seu sosteniment. No volia desprendre's de la presència de la Silvia, ja que es sentia atemorida, bastant indefensa. La Silvia li colpejava l'esquena suaument alhora que li deia que havia de mantenir-se erigida, amb el cap ben enlairat per poder conservar una perspectiva de visió òptima. L'Alba, en canvi, no sabia com afrontar la situació. Deixava caure esgarips de temor amb la veu. Els seus llavis es separaven mentre que les dents quedaven serrades marcant un compàs trèmul. Tota l'estona girava el cap enrere per assegurar-se que la Silvia la seguís sense desenganxar les mans del volant. Desconfiada, anava fent ziga-zagues mentre la Silvia l'aclamava amb força nomenant-la campiona.

El cervell de l'Alba estava obtús. Ella sabia que era la conductora i que podia fer-ho, però la por era tan tibant que pregava no quedar-se sola davant d'un repte tan impetuós. Mirava la Silvia buscant auxili, però l'altra li negava una participació fidel. La Silvia li recordava que ja era prou grandeta com per espavilar-se a cavalcar soleta, sense el suport d'éssers més veterans.

Per mala fortuna, l'Alba va patir un accident greu. Pel fet de ser baixeta, quan havia de fer pressió per avançar era tot un suplici fins que, sobtadament, va deixar caure el cos amb la intenció d'aterrar contra el sòl i es va clavar la ferralla que encaixava el manillar amb el seient, sentint una coïssor insuportable a l'entrecuix. La Silvia, de sobte, es va esverar i va pujar de patam les escales de la fonda per demanar ajut. L'Alba, com per impacte, va veure que la seva faldilla estava tacada de sang. Se li tallava la respiració i tenia un plor ofegat, contingut. Segons més tard, la mestressa de la fonda la va treure de la bicicleta arrapant-la contra el tòrax fins que va comprovar el motiu d'aquell sagnar ininterromput. La Silvia, que només tenia deu anys, pregonava als quatre vents que l'Alba tenia la menstruació. L'Alba no sabia què volia dir i preguntava atònita el seu significat. La Silvia continuava incessant fent la cantarella mentre la mestressa de la fonda va decidir portar l'Alba cap a casa, a fi que els seus avis li desinfectessin la ferida provocada per una caiguda brusca. La Silvia no entrava en raó. Estava ofuscada en què l'Alba era una nena precoç, que ja havia arribat a la pubertat i proclamava que els seus òrgans reproductors ja estaven desenvolupats per ser fèrtils. La mestressa, al final, va reprendre la Silvia ordenant-li que tanqués boca. Li va costar molt, però ho va aconseguir amb persistència.

Quan varen ser a casa, els avis treien foc pels queixals; massa responsabilitat per ells: i si la nena tenia la pell lesionada i era víctima d'una hemorràgia interna severa? Potser era recomanable que anessin a veure el metge de guàrdia a Tuixent, un poblet  a deu quilòmetres de Cornellana. El desavantatge estava en què no tenien cotxe ni disposaven de transport públic per desplaçar-se. En aquella localitat només una lletera hi arribava cada vint-i-quatre hores amb la vianda que els residents compraven a la Seu d'Urgell, per poder subsistir en condicions decents. Però els avis no podien consentir que la pell continués encetada i deixés supurar tanta sang. Com per inspiració, l'àvia recordava que tenien una farmaciola de primers auxilis a l'armariet del lavabo amb iode i aigua oxigenada. Abans de fer-li l'aplicació, van avisar la nena que no gemegués gaire tot i notar un dolor intens. L'Alba, insòlitament, va mostrar maduresa i no va revelar-se contra les seves figures d'autoritat que l'únic que pretenien era vetllar per la seva cura. Després de tot el procés, similar als serveis d'un infermer, els avis van recomanar a l'Alba que premés una gaseta contra els llavis vulvars per obstruir la canalització de la sang. Ella, pacient i submisa, va seguir les indicacions fins que la sang va deixar de fluir.

Eixugant-se les llàgrimes que havia deixat lliscar, va sortir del lavabo més esperançada. No li agradava la idea d'anar al metge. Els doctors, per ella, eren repudiats; els veia com si fossin personatges insensibles i desnaturalitzats, que sempre troben un motiu per sotmetre els pacients a la tortura. De fet, aquella idea l'havia heretat dels seus pares. Aquests eren molt reticents a la medicina convencional; tots els remeis que estaven íntegrament relacionats amb la indústria farmacològica eren detestats per ells. L'Alba rememorava com a Barcelona durant l'hivern contreia refredats bastant difícils d’erradicar mentre que sa mare li untava la cavitat toràcica d'un ungüent molt llefiscós, que feia una olor pudent però l'ajudava a descongestionar el pit i a reduir el inflor que patia a les amígdales. Per l'Alba era sempre un turment sentir-se baixa de defenses i engripada però, paradòjicament, tot i viure a Barcelona, una ciutat ensorrada, humida i calorosa sempre tendia a emmalaltir. El virus benigne del refredat semblava ser el seu aliat assidu, que mai la descuidava durant l'època hivernal i, fins i tot, l'obligava a abstenir-se a anar a l'escola en moltes ocasions, per evitar contagiar la resta d'estudiants d'aula.

Al poble, contràriament, les malalties semblaven passar de llarg per l'Alba. Allí, ella es sanejava de seguida davant qualsevol anomalia. La fredor del capvespre i la calorada del migdia significaven agents meteorològics que la regeneraven i l'incitaven a no frenar els seus deures amb la resta de la canalla.  Ella sempre volia decidir què s'havia de planificar i com cadascú havia de desenvolupar el rol lúdic que li pertocava.

Sense anar més lluny, un dilluns a la tarda el grup de criatures varen acordar jugar a la família. La cosina segona de l'Alba, quatre anys més gran, disposava d'una casa amb una façana molt rústica i pràcticament inhòspita degut a la baixa qualitat de les bigues que formaven el sostre. Visualment es veia molt enrunada, ja que els pares de la Sabina, cosina de l'Alba, s'entestaven en conservar-la, perquè tenien uns compartiments de molta amplada amb gàbies, on els conills es trobaven engarjolats. Amb palla i pinso, aquells animals estaven força engreixats per després procedir al sacrifici letal i poder proporcionar als usuaris una alimentació rica en nutrients, amb un gust potenciat alhora que exquisit. L'Alba, sempre que visitava la seva parenta a la casa antiga, que era el nom de pila, volia donar un cop d'ull als rosegadors, per alliberar-los d'aquella presó que els mantenia esclavitzats. L'Alba, amb el cor sempre tan fraternal i commogut davant dels éssers desvalguts considerava un crim clausurar els animals en recintes. Ella, a casa dels avis, veia per televisió dibuixos d'animació, en què els animals, a part d'estar regits per qualitats humanitzades, tenien la particularitat de gesticular, de bellugar-se sense repressió dins l'hàbitat que ocupaven. Aquell fet, per l'Alba, era una prova efervescent que les bèsties havien sempre de gaudir d'una llibertat psico locomotora; els seus cossos no haurien de ser esclaus ni supeditar-se a la voluntat dels humans per, després, ser empassats sense pietat. Allò la nena ho trobava un despropòsit per no dir una acció molt nociva, ja que impedia els animals exterioritzar el seu instint natural i la capacitat d'interacció amb el medi de desenvolupament.

Aquell dia  a la tarda  l'Alba va arribar molt aviat. La resta de nens estaven mandrosos i no varen presentar-se fins gairebé les set. L'Alba, mentre esperava pacient, veia com la Sabina obria el portaló de fusta i carregava amb els estris en miniatura la vaixella, molts drapets que feien la funció de tovalloles i, el més important, nines que havien de simular ser els fills nadons de les famílies que formessin de manera fantasiosa. L'Alba l'ajudava amb el transport de l'equipament, però el seu pensament es concentrava en el pis de sobre, on romanien els conills. Ben pensat, encara li sobrava temps per pujar a dalt i deslliurar-los sense recança d’aquella cambra bastant esmorteïda de llum. Potser era una bogeria, potser era una traïdoria o una conducta senzillament malèvola. L'Alba no ho tenia clar. Però la seva reflexió tenia un caràcter molt solidari al cap i a la fi. Ella només volia el benestar dels conills; que deixessin el captiveri per endinsar-se en una fase, en què tot fos descontrol, sense limitacions ni lleis establertes. Malgrat això, si posava en pràctica la seva enginyosa idea es podria portar un ensurt; probablement la reprendrien tan fort que no tindria dret a exigir un indult. L'Alba sabia que el pes de l'assumpció era notable i que els avis eren els seus educadors provisionals mentre ella residia al poble. Però la seva consciència anava rautant sense atur. Ella escoltava una veueta interna que li xiuxiuejava, amb poca entesa i claredat, encara que podia captar el missatge essencial, vinculat amb el fet de desmantellar aquells conills penitents, que ella considerava havien de ser recompensats. Per aquella raó, abans que les set fossin tocades, va gosar encaminar-se cap als graons i dur a terme el propòsit, per ella totalment merescut. Quan va ser al capdamunt, gairebé anava a palpentes. No trobava l'interruptor per fer llum a la sala i veure la presència dels conills. La foscor era bastant tètrica i angoixava l'Alba. Ella feia escarafalls, perquè, mentre caminava, una polseguera exagerada s'aixecava del terra induint-la a estossegar. Tota l'entrada estava plena de sacs de formigó. Es veu que els pares de la Sabina feia temps que n'havien encarregat per fer restauració de la casa. Però els arranjaments mai arribaven a efectuar-se i la casa feia una olor consumida, més aviat putrefacta. Del sostre saltaven goteres, ja que hi havia perforacions que formaven obertures per on l'aigua podia travessar sense dificultat. L'Alba avançava lentament mentre es sentien les corredisses dels conills, desbocats i esverats al notar una presència humana forastera. Ella volia trobar la finestra més propera per deixar-la entreoberta i fer l'acció que considerava honorable i d’obligat compliment. Estava convençuda que actuava amb heroïcitat i que el seu acte havia de ser venerat i ressaltat per múltiples elogis. En canvi, s'enganyava. La gent que sabés que els conills estarien despresos del seu habitatge hermètic no opinarien el mateix. Ella ho pressentia, però continuava negant la pròpia evidència. Gairebé arribant a tocar el bastiment de la finestra va veure com de rovellat estava i també desgastat i rònec pel pas del temps. La veritat és que les frontisses necessitaven lubrificant, perquè al fer venir la finestra per obrir-la, guinyolava. Ella, molt discretament, va deixar uns centímetres de tancament amb una obertura suficient per veure els animals, com esperitats, fugien del seu apropament.

L'Alba els cantava cançons. De fet, les taral·lejava sense encert en senyal d'amansir-los. No volia que es mostressin esquerps, ja que no pretenia maltractar-los. Només els volia oferir uns gramets de felicitat al prendre contacte amb el món exterior. Els animalons, però, no podien utilitzar el mecanisme de raonament dels humans i continuaven defugint-la. L'evitació era molt evident, tot i que l'Alba, persistent, els incitava a apropar-se a la porteta, perquè poguessin, d'una revolada, saltar a l’abisme i repicar contra el sòl, descobrint un nou espai digne de ser explorat sense contencions. Com si d'una desfilada militar es tractés, es desprenien de la gàbia i trepitjaven terra ferma. L'Alba botava i feia saltirons d'alegria. Es sentia una privilegiada per haver-los rescatat d'una zona opaca, de dimensions reduïdes, que els mantenia paralitzats, francament immòbils.

Sense premeditar-ho, a la llunyania es sentien veus que la demanaven. Sentia el seu nom. Va mirar, de sobte, el rellotge: les set. Segurament tots estarien ja reunits per jugar a pares i mares de família.

De cop i volta, va decidir deixar els conills revolucionats. Semblava que algú els envestia per la forma de reaccionar. Donaven voltes al voltant del seu propi eix; formaven un cercle en què, ben desorientats, xisclaven com si anessin a ser torturats. L'Alba va decidir tancar amb el baldó i baixar de puntetes, amb molta cautela, sense fer soroll per poder arribar a la cambra, on es celebrava el joc de mitja tarda. Va entrar a poc a poc, amb molta prudència i es va excusar. El seu argument raonat tenia a veure amb el fet que sentia l'estómac regirat i havia hagut d'anar al bany a vomitar i excretar. Realment, la justificació, d'aparença creïble, va ser acceptada per unanimitat. Tots semblaven conformats i la trobaven tan a faltar que no volien començar el joc de rols familiars sense que ella interpretés el paper de descendent més joveneta, una futura pubilla, filla única d'en Jordi i la Tamara, dos amics del poble. L'Alba, en sentir això, va picar de peus amb vigor. Mai tenia l'oportunitat de donar vida a personatges que tinguessin potestat per manar i estava farta. No li agradava gens la idea però, al final, s'hi va acomodar en dir-li que si acceptava després tots anirien a Can Domingo, una casa encarada a la fonda, per tallar tronquets de regalèssia. Van començar a fer cuinetes. Havien d'escenificar el fet de començar a sopar. Els que feien de pares representava que arribaven de la feina bastant esgotats. L'Alba, al haver acceptat el paper de nena bufona però petita estava expectant, a mercè de les consignes que la Tamara, com a mare biològica, li transmetia.

Les nines que es trobaven al abast també tenien la seva importància. Simbolitzaven els nadons de les mares novelles que, prematurament, donaven vida als nouvinguts. Tot el procés de joc es feia amè. El rerefons i els voltants semblava que havien apaivagat la xerrameca dels veïns. Els nens i nenes que feien de progenitors es sentien exclosos davant la presència dels adults i això els reconfortava.

Sense esperar-ho, d'immediat, un terrabastall va importunar la continuada del joc. L'Alba es va quedar terroritzada; ella sabia d'on venia la trencadissa d'algun objecte no identificable. Els conills trotaven sense interrupció, totalment atabalats per un alliberament que no podien concebre. I segurament, sense intenció, devien estavellar-se contra un recipient de vidre, provocant un escampament de partícules irreparable. Cada vegada es sentien més cops, uns sotracs que ressonaven a través de la plataforma de fusta que separava les dues cambres.

Les sospites de tots els presents s'acreixien. Pel so, tan definit, concloïen que la seva procedència es trobava a la planta de dalt. La Sabina va preguntar a la resta de la colla si havien trastejat a la cambra de l'àtic. El fet d'haver visitat aquells animals de granja hagués suposat un risc d'indignació per part dels seus pares. L'Alba, durant aquell procés d'inquisició, en el qual s'intercanviaven esguards de perplexitat, no confessava ni tan sols admetia conèixer la raó de fons. Ella estava molt espantada; sabia que l'índex de culpabilitat que hauria de carregar quan es descobrís el panorama que havia causat obrint les gàbies seria dolorós. Però no tenia altra opció que callar i  no declarar la seva conducta errònia, encara que, per ella, fos encertada. La seva cosina, amb expressió de solemnitat, l'observava. L'Alba tenia l'abdomen contret i els seus ulls estaven dispersos, ja que semblaven evadir aquell escenari, on una realitat que hagués preferit no obviar s'esdevenia sense possibilitat de denegació. La Sabina mirava l'Alba enlairant les celles i arrugant els pòmuls, com si estigués restreta. Començava a pressentir un daltabaix, una situació dramàtica que ella sola no encertava a resoldre. Seguidament, la pregunta va recaure sobre l'Alba; li va exigir explicacions, supòsits, alguna pista per poder desvelar l'entrellat. La nena seguia resistint-se a respondre mentre el seu rostre s’empal·lidia i tot el cos quedava rígid. Sentia com si anés a patir un esvaniment per la tensió nerviosa i la por desproporcionada a ser acusada d'instigadora davant d'aquella circumstància. L'Alba es protegia; la seva boca no podia articular cap paraula; semblava com si les cordes vocals no li permetessin pronunciar sons fonètics. Tot plegat era un malson; un calvari que ella no podia eludir. El sotragueig dels conills era tan intens que contribuïa a generar tal escàndol que feia difícil continuar amb el joc de mitja tarda. Sense que l'Alba s'insinués, la Sabina va obrir el portaló de fusta i va pujar graó per graó amb un caminar decidit, vigorós, atrevit. L'Alba es volia fondre; fer-se invisible hagués estat una salvació factible o, potser millor, arrencar a córrer i buscar un racó ben camuflat per preservar la seva presència d'una renyada inevitable. En realitat, però, cap de les dues opcions es van fer verídiques. Estava tan acovardida que les seves cames semblaven adherides al sol, sense alternativa a fer expressió corporal.

La Sabina es va horroritzar; va deixar caure un crit esfereïdor que va glaçar tot el grup. L'Alba va fer espetegar un plor desconsolat. Sense poder dir res va encarar-se cap a la paret i va creuar els braços com si fossin un coixí per poder repenjar-hi el cap. I va continuar plorant; la plorera era aterridora; prometia un esbombament de paraules incriminatòries  sense poder recórrer a una coartada que reflectís la seva innocència. La Sabina no donava crèdit al que veia. Tots els conills escampats per la sala, esvalotats, que corrien sense rumb ni direcció i amb molta fúria al sentir l'arribada d'algú.

La Sabina es va girar i va baixar estrepitosament l'escala, com si endevinés que l'Alba estava implicada en aquella actuació tan poc ètica. De seguida que la va tenir a prop, una bona plantofada va fer envermellir les galtes de la nena, deixant-li les empremtes de la força, en què el mastegot havia estat projectat. L'Alba inhalava entretalladament, sense cap intenció de resistència; era conscient que estava desemmascarada. La seva descoberta havia quedat ratificada a partir d'un plorar incontenible.

Uns minuts més tard, els pares de la cosina van comparèixer a la casa antiga amb unes xarxes molt amples per poder atrapar els conills, retenir-los i portar-los de nou a l'estat de captivitat, tan detestable per l'Alba. Pràcticament els seus oncles no li van dirigir la paraula. Una actitud d'emmudiment absolut es va manifestar durant el procés de rescat de les bestioles. L'Alba no s'ho esperava. Després de l'escena agressiva de la seva cosina es pensava que els pares acabarien de rematar amb un sentiment d'inculpació. Per sorpresa, el menyspreu i la ignorància més rigorosos varen ser els components que varen regnar durant la mitja hora que els va entretenir introduir conill per conill dins el receptacle. Va ser una tasca laboriosa, ja que els animals havien quedat en estat de xoc, gairebé traumatitzats per la duresa del món exterior, tan poc dominat.

La resta de la canalla feien safareig de l'esdeveniment, un cop varen sortir de la casa de la Sabina. Comentaven la jugada amb desaprovació, però, alhora amb satisfacció que l'Alba s'endugués totes les culpes. Ja se sap que la societat a vegades pot deixar-se arrossegar per una conducta atroç, plena d'indolència. I en aquell cas, els companys no veien amb bons ulls que la nena volgués que la fauna tingués una independència física imperant.

Segons els amics, els animals representaven el resultat d'unes intencions destinades a generar un interès alimentari i, per tant, de suport per allargar la supervivència dels humans; ells veien aquells éssers com una mercaderia sotmesa a una operació de transacció comercial, en què nous minoristes fan adquisició de la carn per, després, comercialitzar-la en el mercat ordinari. Un acte que, fredament contemplat, pot suscitar objeccions per qui sent un afecte incondicional pels animals com l'Alba. Però aquest és el pla: una cadena de beneficiaris que donen vida als animals, per poder adjudicar-los la funció de producte final de venda al consumidor.

Així que, un cop van haver enraonat sobre la feta, se'n van anar una mica desmoralitzats i pansits cap a les seves respectives llars. L'Alba no sabia com presentar-se a casa amb un fet anecdòtic que, segur, ocasionaria comentaris després de proclamar-se públic.

Sens cap dubte, tot el poble ja estava informat de l'incident a través del boca a boca. Els avis de l'Alba es sentien avergonyits de la seva néta. Estaven esgarrifats, amb una ràbia que els corroïa internament. Aquell vespre, després que la nena vaguegés pel poble, com perduda per atzar, sense rumb ni esma per exposar els motius que la van impulsar a deslliurar els conills, va reaparèixer totalment conscienciada que seria objecte de rebuig davant dels avis. L'avi, tot i ser més comprensiu, no podia concebre que l'Alba, coneixent la feina dedicada a la ramaderia, en la qual els animals eren el seu mitjà de vida, la seva font d'ingressos per fer perpetuar la subsistència dels pagesos, hagués estat tan poc cauta i assenyada. 

L'avi li va dir que una errada d'aquelles dimensions no es podia tolerar a la lleugera, ja que moltes boques depenen dels animals que es reprodueixen i desenvolupen dins d'un medi rural, per ser el principal recurs de matèria prima a nivell nutricional,...