LA TEMPTACIÓ FOSA

 

LA TEMPTACIÓ FOSA

Agafo el telèfon. Compto  dies i res de res. Agafo la gravadora del mòbil, perquè sé que una infermera a mitja tarda em farà una visita a cambra, obviant el que és obvi. Que ella no es pot implicar en un assumpte tan crític, perquè li cauria el pèl. 

He de ser jo l'autora del relat dirigit al noiet. Sense parts intermediàries entre ambdós. La meva rebelia puja de to. Malparlo i deixo anar renecs que no té en compte, pel meu estat demolidor. 

Li prego que m'ajudi. Que em doni una lliçó de gratitud vital. Que pugui tornar a reanimar-me i a creure que els miratges poden ser possibles. Vull sentir la cúpula dels gratacels, el sota terrat, aquella espurna lluminosa que fongui l'estaca en el meu cor, que emergeix des de fa dècades. 

Li dic a la noia que la compensaré econòmicament. La temptació del diable es reflecteix en els diners. Sempre ho he tingut clar. Però aquest cop, l'estratègia no funciona. El pla se'n va a norris. La infermera no vol calerons a cap preu. L'honradesa d'una feina humil se superposa davant qualsevol proposta xantatgista. Se la veu farta d'escoltar la meva cantarella, però no es desborda. Manté una posició erigida i plena de diplomàcia hegemònica. 

Està per sobre meu. En càrrec laboral, es clar. Jo només represento una pobra pacient que ha anat a parar allí, plena de despulles i de ferides obertes, que vessen pels quatre cantons de la cavitat cardíaca. El cor el sento pulsionar a contra batec. Funciona arrítmicament.

En aquest procés de dol em fan proves. Un electrocardiagrama, en què hi ha alteracions subtils. Un cor que ha bategat tota la vida amb suficiència, ara es torna rovellat. Necessita lubrificant. Algun complement alimentari que l'enforteixi. 

Però a hospital només sonen a toc de campana els dispensaris amb medicació; s'obren i tanquen calaixos, perquè prengui dosis estratosfèriques. Comprimits i vials que m'ajudin a no tenir cabòries. A no capficar-me en la resposta del meu Adán; un noiet que, en l'adolescència, em rescata de les tenebres i em porta a la plenitud de l'estrellat. 

Tot és lluminiscència, resplendor, fulgor, brillantor: una iridiscència que mai sembla pugui aminorar la seva marxa ascendent i visualment propagable. Però ves per on, la flama del bon camí no es perpetua ni anuncia l'arribada del perdó. Sembla arriba el declivi...