OLORS DEL DESIG

 

OLORS DEL DESIG

A l'hospital, una proposta es fa viable per intentar la seva veracitat: escriure un relat de penediment pels danys i perjudicis ocasionats; un relat, en què el noiet pugui adonar-se que la feliç radioactivitat va prevaler a toc de trompeta, en aquells anys d'adolescència daurada. 

Que pugui veure que l'amor que sento per ell no es descriu com el del Plató filòsof, passional i passatger. Que vull que sigui ell que triï quin gronxador vol fer servir per activar un diàleg, que em permeti enlairar-me d'un sòl, on he quedat totalment encastada. 

Tot és complex. Faig menció a la llibertat de decisió. Que ell projecti propostes i suggeriments. Que sigui la mà pionera que esdevingui una tornada benvinguda, sense paranys, trampes ni plats de segona taula. 

Aquest últim comentari sorprèn els infermers i em pregunten atònits què dimonis vull intentar expressar. 

He besat els seus llavis; m'he rebolcat mentre estava matrimonialment lligat; li descordo el cinturó, li baixo la bragueta, li trec els botons de la camisa; pràcticament sembla que el destripi i l'esbudelli amb la mirada. Tant desig hormonal comprimit!

No faig màgia, ni tinc malabars. Tampoc els jocs eròtics són massa descomunals. Només ser una amant perfecta, submisa, redemptora i avesada a les pràctiques sexuals, no és que m'entusiasmi. Però soc allí, per devorar-lo amb la mirada, per anar-lo ensalivant, mentre les morrejades són cada cop més ardents. La còpula de la llibertat, presa i predestinada al fruit prohibit. 

Sento no tinc elecció. Només podem viure junts durant una temporada curta, fins que la muller desemmascara el joc en camuflatge i tot es torna d'un color plàstic i de rovell. 

Els infermers veuen com, a través d'escletxes, parpellejo amb fúria, mentre el meu ingrés a l'hospital es fa immortal. Allà dins tinc cambra. Però mai serà compartida amb cap company de viatge ni molt menys amb un noiet, que no retorna per reverenciar els meus peus. 

Allà dins tot és d'un respirar amb una fortor espasmòdica. Sembla porti dos binocles, en què disposo d'una visió limítrofa de la realitat. Així és com ho veig i ho percebo en aquests moments de rememoració. 

Els infermers m'aconsellen no pressionar i deixar que el noiet paeixi lentament el meu telegrama. La verbalització és llarga i finalitzo amb una frase d'agraïment: "gràcies per llegir les meves paraules i fer possible, quan et plagui, una conversa ben avinguda, plena de cohesió i de cortesia.

No paro de plorar mentre els sanitaris em donen feixos de mocadors de paper. Em passo hores llargues a l'habitació de l'hospital, comptant els segons de rellotge que no veig. Alguns dels infermers em prometen ajuda i suport, en aquests instants, agònics i desventurats. 

Em diuen que vindran a la cambra a visitar-me, però que no em puc deixar derrotar. M'he de nodrir, saciar la set. He de ser valenta i esperar l'opció de respostes duals. Una d'afirmativa i una altra d'absència davant el reclam d'una tornada d'amistat ja esfumada. Quina pot romandre eterna? un mar de dubtes s'immisceeixen davant d'unes onades supèrbies i arrogants,...