LLIGAMS FUGITIUS

LLIGAMS FUGITIUS

Les visites d'unes ànimes bessones que suporten el temps del present ja tenen bateig. Un nom en majúscules que les torna sinceres i honestes. No sembla que tinguin intencions que puguin desenterrar un efecte perjudicial en el meu cor. Explícites, xerren a tot pulmó, amb una adrenalina que enlaira una fumerada d'alegria  i d'èxtasi oral.

A estones, estic una mica acovardida. L'expectativa fa que em retregui de les fregues de paraules ben modulades a cau d'oïda. No hi ha plenitud de confiança. Desvio encara la mirada cap a terres foranes. Fujo de la mare terra, que engloba aquesta pràctica comunicativa tan ben portada per a les fonts que busquen un nexe, un vincle, un enllaç que aliï els interventors ben avinguts, a ajudar-me a renunciar a rendir-me al caos més patètic. 

Tinc por. Molta por. Ho he de confessar sense embuts. És una por embrutida per un pasturar fangós, en què sempre m'he vist rondant. Una por que m'ha fet descarrilar sense fre davant un temps joiós, que aclama glòria. 

La felicitat i el desig; L'anhel i l'esperança; la bonaventura i la prosperitat. Quantes qualitats a mitges m'han mancat per fer posar en joc el meu equilibri emocional. No els he atorgat la qualitat de créixer, prosperar, tenir èxit, assolir una fama, per acabar amb un dolor ja defallit en forces per continuar perpetuant-lo.

Mes no puc oblidar aquesta por en presència d'altres entitats, que pretenen una comunicació furtiva. Sembla que vulguin, a vegades, envair el meu espai de recolliment, per les ànsies d'extrapolar l'entusiasme per la vida. 

Ganes de cercar activitats que puguin millorar el meu aquí i ara. Voler sortir a escampar la boira és un recurs gens descartat com a viable, dins del meu estatus de quietud impassible. Una paralització de tot el meu contingut de compromisos, obligacions, deures, gestions i encàrrecs a ser atesos que la vida, en avançar, en sentit lineal comporta. 

Mes he construït un efecte transversal. Eixos que enclaven dues polaritats: Alegria i tristesa s'han contraposat. Han dirigit una ambivalència de sentiments entortolligats que no volen dimitir. I en aquest punt, em noto quelcom encallada si abandono les concavitats de la paret mestra, per renunciar al meu aïllament social. 

La societat em clama; m'aplaudeix, m'escridassa, vessa un interès cap a mi que el noto tibant i altiu. Un punt de mèrit es torna presumptuós. No m'agrada percebre aquesta realitat. 

Vull escorre'm per una fosa comuna, en què tots els mortals que tenen por davant aquesta demanda desisteixi. La por de l'engany; la por de la perfídia; la por de la tirania; la por de la nostàlgia; la por de la frustració; la por de la derrota;.. Déu meu! Quantes fases pot arribar a adoptar la por. La meva concreta adopta les màscares, que sorgeixen dels antecedents lligats a la família. 

Una família que, molt en el fons, és postissa. No hi ha mestratge; un art al qual se li pugui meritar, en què l'enraonament més delectant tingui raó de ser. Tots són mots bàrbars; paraules deslligades de la cordura i de la lucidesa. Una compostura barroera i masclista. Un imant, en què em sento atreta per un bucle emocional plenament trampós. Un parany d'on no puc escapar. L'escapoliment no forma part dels meus projectes de futur. 

Ceguesa mental que m'ha empaitat. Més de mitja vida he pogut entreveure flaixos de llum parpellejants, però sempre en companyia d'ombres, de paor de glaç, i avesades a la conducta més terrorífica.