LES MANIES I ELS AFERS DELS ADULTS

 

LES MANIES I ELS AFERS DELS ADULTS

I l'Alba, tres dies després de l’espectacular demostració de Reiki, li deia a la Sabina que es disculpés davant la Margarida. La salvació d’una vida s’havia de premiar amb l’agraïment i no pas amb el descuit i la desatenció. La Sabina, no obstant això, es resistia. Una part del cervell volia convèncer-se  que la Margarida estava dotada d’un do innat, per fer realitzable un desig tan mancat de possibilitats de concessió. En canvi, una altra quedava arrelada per la creença que continuava essent una dona de poc fiar. També tenia l’orgull ferit, és cert, i no li venia de gust donar el braç a tòrcer. Claudicar, mostrar rendició denotava un gest de simple complicitat i la Sabina, en aquells moments de transició, no estava disposada a assumir l’error d’acusació anticipada vers la Margarida. Si que n’era de pedant!

L’Alba, després del retorn del mastí a la vida, tenia cada cop més fe en la supremacia d’una força energètica incorporada dins el cos dels mortals. Era molt cert que era massa petita per entendre el significat entre vida i mort. Tot plegat li semblava paradoxal. Ella volia unificar les dues paraules, perquè sabia que no eren separables. Al poble, hi havia un petit cementiri, on els seus besavis i altres familiars avantpassats havien estat sepultats i, de fet, ella havia vist les làpides.

Una tarda, el batlle del poble volia fer una neteja de tots els cadàvers que es trobaven ensorrats dins de concavitats profundes. Per llei, fer allò estava prohibit. Era un delicte fer exhumació de cossos transformats en esquelets, però ell feia i desfeia a la seva conveniència, ja que els protocols d’inspecció funerària no es complien a efectes reals.

L’Alba i la Sabina, després de saber aquella iniciativa, d’amagat, varen voler un migdia pujar al cementiri per veure l’exhibició de cranis, esterns i extremitats convertides en entitats òssies. L’Alba, mentre mirava l’apilonament de caps, s’adonava que aquell lloc era realment tètric. Unes muntanyes de sorra, que semblaven dunes desèrtiques aclaparaven tot el terreny destinat a l’enterrament dels desapareguts. Era fastigós l’efecte que feia als ulls. Era similar a un escombrall de residus; tots els caps col·lapsats quedaven amuntegats amb un desordre que irritava les ninetes. També, d’altra banda, es respirava una aroma de podridura, en què els fòssils escampats desprenien tal olor que era necessari gairebé cobrir-se les mans davant les foses nasals i respirar només amb la boca. Les nenes anaven ambulant, sense rumb, mirant tota l’estructura facial i les cavitats desfigurades dels rostres, en què els òrgans dels sentits havien tingut vida pròpia. Algunes restes fossilitzades feia la impressió que dataven molts anys d’antiguitat per la negror i el desgast de la cobertura externa. Les criatures estaven esgarrifades de vergonya. Com el batlle consentia que el cementiri fos un lloc gens freqüentat per una desentesa total? Aquells estrats minerals que arrebossaven petites porcions de calaveres havien de recuperar el seu estat original. L’Alba i la Sabina sabien que no era just que la memòria d’aquelles identitats, ara ja desintegrades, fossin plenament visibles. Era un acte de pura blasfèmia, que trencava el respecte d’aquella gent inerta. Però no podien fer res. Mentrestant, l’Alba feia preguntes força atípiques a la Sabina. Pensava que, al ser mes grandeta, tindria les respostes adequades per a cada pregunta formulada, en canvi no era així. L’Alba volia saber tres coses: Perquè naixem si hem de morir; quina és la funció de la vida i si podrem reunir-nos amb els cercles pròxims després de deixar el cos?

La Sabina, per la seva part, ja es sentia atabalada. Volia engegar-la a fer punyetes però no gosava, perquè sabia que l’Alba estava només encuriosida. La resposta que va rebre va ser: “Alba, sis-plau, no siguis paranoica i toca de peus a terra”. L’Alba no comprenia el perquè de callar. Només volia desentrellar interrogants sobre un tema que la fascinava. Malauradament, s’havia d’admetre que la Sabina tenia un estatus ideològic més terrenal cosa que l’Alba era pur eterisme. En aquell sentit, no s’avenien gaire i havien d’interrompre el tema bruscament o substituir-lo per un altre que tingués uns fonaments basats en la lògica explicativa o en la llei de la causa-efecte.

Quan es varen cansar de veure l’ensopiment d’aquell cementiri i la repugnància que transmetia, varen sortir com un coet però, desafortunadament, en baixar per la canal i dirigir-se cap al camí de drecera a la fonda en Ricard sortia de casa seva i varen coincidir. Elles, d’entrada, no volien confessar la veritat, però en Ricard era un col·lega confident així que varen esbombar la notícia del batlle. En Ricard, tanmateix, no es va sorprendre i va ser qui les va innovar d’un incident ocorregut el dia abans cap a les quatre de la tarda.

Un individu, que tenia l’etiqueta de ser un ermità, algú allunyat de la civilització, barruer, cretí i de tracte amargant, havia pujat al cementiri per prendre unes quantes mostres de calaveres.  El gendre del batlle el va vigilar des del finestral de casa seva. D’entrada, no estava segur que s’estigués produint un robatori amb conseqüències penals d’alta transcendència, ja que l’home anava palpant amb les mans els cranis calcinats, que més consistència tenien, i el gendre va deixar córrer l’acte de vigilar-lo.

Pocs minuts més tard, en tornar a atansar el cap va veure com baixava com un pròfug de la justícia camí avall amb un sac, en què es deduïa portava els exemplars cranials ben embolicats. El gendre es veu que va intentar localitzar el batlle per avisar a la policia de la comesa punitiva, però no el va trobar. Ben pensat, en Ricard els va dir que al batlle no l’interessava gaire que les autoritats comarcals ni la guàrdia forestal estiguessin al corrent d’aquell escampall d’excrements deshumanitzats que havien quedat a la llum, ja que molt probablement l’haguessin detingut i inquirit a comissaria per prendre-li declaració. Per tant, s’hauria exposat a ser destituït del càrrec, a més d’assumir una retribució de despeses a l’Ajuntament per la malmesa ocasionada i l’assalt públic dins d’un sepulcre sagrat.

Però la cosa no acabava aquí. Les llengües brutes deien que una nit el jovent adolescent entre 16 i 20 anys havien anat a fer una festeta al cementiri i varen carregar amb força ampolles de cava, vi xerès i sangria, per emborratxar-se fins al coll a la salut dels morts. Les nenes, en sentir-ho, varen quedar molt tocades. Elles, tan petites, sentien un respecte molt engrandit per les ànimes difuntes i no concebien aquell comportament tan burlesc i intolerable. Però la gent més crescuda era d’aquella manera, execrable per les actituds tan immorals que cometia.

Pares de família, un matí anaven a posar flors a l’epitafi de les làpides. Les inscripcions gravades quedarien decorades, algunes amb ramillets de flors naturals i d’altres eren artificials. En arribar al capdamunt i entrar a dins, una disseminació de partícules de trossets ínfims de vidre tallaven el camí de pas. Per Déu del cel! Feia un mes que havia mort un cosí de la mestressa de la fonda i membres d’aquella colla tenien un parentiu bastant directe. Com no adonar-se d’aquella animalada!  Era una barbaritat que no es podia perdonar per molta voluntat que un hi posés. De seguida, la gran bàrbara notícia va ser formulada de veu en veu i va arribar al pioner de l’acte tan demolidor i indolent. Un ésser que es feia dir el líder de la banda, parent de la mestressa. En Ricard, però, va admetre que en saber qui va promoure la farra d’aquella nit la notícia no va tenir repercussions. Es més, tothom va decidir ometre la gravetat de l’actuació i adoptar una conducta d’exculpació i justificació. Que falsa la gent! Quins caragirats arriben a ser alguns! –va exclamar l’Alba. Com s’atrevien a descuidar la importància davant d’uns protocols de comportament que malmetien qualsevol principi ètic i vulneraven els drets dels humans a ser acceptats amb dignitat tan vius com morts.  Era d’admirar com una nena de sis anys tenia els ulls entelats de llàgrimes per la ràbia que sentia. Una injustícia d’aquella calibrada no podia resultar impune.

Les famílies que anaven a honorar els records d’aquells éssers estimats al mateix temps, davant d’un fèretre, on una nena nadona, filla de la mestressa, havia mort ofegada després d’intentar endinsar la cara en una palangana de plàstic, varen trobar una cassette amb una cinta ampla recargolada i trenada. D’immediat, varen deduir que algú havien intentat fer un conjur; invocar a les forces omnipresents per fer una connexió momentània amb el seu karma. Ostres! –la Sabina va dir. I va preguntar a en Ricard si el jovent podien ser el fil conductor d’aquella acció repugnant i escabrosa. No hi havia resposta evident, però semblava una trama conspiratòria. La Sabina, de sobte, va tenir un impacte de lucidesa i va pensar de nou en la Margarida. Havia sentit a dir que la tarotista era partidària i practicant, convençuda de mantenir una relació macrocòsmica amb els difunts. A vegades, la gent del poble l’havien vist dirigir-se cap al cementiri amb algun aparell electrònic portat de les mans en plena llum del dia. Algunes persones asseguraven que havia confirmat l’existència de la presència d’uns cossos ja esvaïts de l’univers terrenal, però amb un efecte de memòria projectat a través de sons vocàlics i difosos. En Ricard, mentre escoltava aquella possible versió, recordava que a la fonda es parlava una vegada d’un enregistrament fonogràfic que la Margarida deixava descriure amb orgull quan molts oients li preguntaven sobre la veracitat d’un fenomen tan difícil d’assimilar amb la lògica. Aleshores, els tres xicotets descartaren que el jovent haguessin volgut ritualitzar la reunió festiva al cementiri amb aquella prova tan retorçada.

Després d’entretenir-se parlant sobre aquella temàtica controvertida varen posar distància. L’avi d’en Ricard, un home de complexió escanyolida, amb una pell de pal·lidesa ressaltada i uns ulls envermellits, com si estiguessin tacats de sang per la intensitat del color, havia d’anar a la perruqueria.

Era cabut, s’havia de reconèixer, perquè pràcticament no tenia cabell. La calvície era desmesurada i el seu nét no comprenia el perquè d’anar a un saló de bellesa per escurçar-se’ls. Només la part lobular del clatell era l’única poblada d’uns quants pels escarransits que creixien dèbilment i, per tant, gairebé no es regeneraven. L’avi de l’Alba feia el mateix. Calvet com era, esperava el seu torn per interrompre les feines del camp i corria de pressa, quan l’anunciament de lluna plena era previsible al calendari per fer retallada dels seus cabells. La gent d’una època consagrada i devorada d’episodis sanguinaris per la saga d’esdeveniments bèl·lics que es desencadenarien a principis i mitjans de segle tenien més propensió a patir manies persecutòries. La seva connexió amb els fenòmens meteorològics i els canvis atmosfèrics tenien molta importància a l’hora de protegir la seva salut i les variacions estètiques, que afectessin la seva imatge facial i corporal.  Aquelles manies, en realitat, no estaven tan desencertades. Per la posició del sol i el crepuscle vespertí, un cop la lluna estava definida, podien apreciar com els conreus, les sembrades i l’estat general de tota la producció agrícola davallava o progressava. El resultat normalment eren més fruits, verdures, herba, palla i pinso per al bestiar quan la pressió atmosfèrica era alta. Amb el seu cos també sentien la necessitat d’obeir les forces naturals; deixar-se portar pels senyals astrològics, a fi de comprovar si els cabells rebien un aliment energètic suficient per veure’s preservats davant d’una pèrdua imprevista per l’efecte de la caiguda.

Encertats o no, la canalla sempre pensaven que desvariejaven. Era massa complicat per les criatures comprendre la influença de les posicions lunars respecte la pigmentació en el cos, la qual podia augmentar o decréixer. La Sabina, en veure en Ricard tan irritat per una ximpleria, va esbotzar un somriure subestimant l’entestament del seu avi. En Ricard sabia que quan allò passava, havia d’afanyar-se a arribar a casa puntual, ja que els àpats no se’ls podia saltar a la lleugera malgrat l’absència de l’avi. Ben al contrari, tot i els seus gairebé tretze anys, havia d’ajudar a l’àvia i als pares a transportar bombones de butà amb un carretó de ferralla pesant, netejar l’era i el jardí i donar de menjar als animals de granja. N’estava fart de tants compromisos. L’estiu era l’estiu, una època que no s’havia de malbaratar ni menysprear. L’estiueig era comparable a un globus d’or després d’haver guanyat la competició final esportiva d’uns jocs olímpics o d’haver-se reconegut el millor talent d’interpretació cinematogràfica de l’any: Una mena de concessió premiada pel temps, l’esforç, el sacrifici i la voluntat de sotmetre’s a uns entrenaments necessaris per arribar posteriorment a un descans mereixedor.

Així i tot, els avis eren tan caparruts que necessitaven aquell canvi d’imatge capil·lar per sentir-se més elegants i polits. També una raó de pes era que s’apropava el final de l’estiu i amb ell arribava la Festa Major de la Seu d’Urgell.

Tota una fira amb paradetes ben guarnides de regals i moltes atraccions per infants i adults dins d’un solar molt ample que la canalla esperava amb candeletes acudir. Els adults, per això, havien de quedar afavorits. Tots els pobles de la comarca engegaven les cors més aviat i feien les tasques de pastura, nodriment i assistència a cries de bovins, ovins, pollets, rosegadors i porcins per anar a veure un espectacle de gal·la,...