UN CAMÍ CAP A LA MADURESA

UN CAMÍ CAP A LA MADURESA

I al cap de dues hores, a la plaça de la font hi havia un concurs de petanca que havien organitzat una família molt acomodada, de posició econòmica solvent. Després d’un desgavell, que hagués pogut destruir alguna vida infantil, la gent del poble s’havien quedat amb un regust de boca molt agre. Semblaven desinteressats en aplegar-se a la plaça d’entrada al poble per fer delimitació  de la pista de petanca.

L’esplendidesa del dia, en canvi, convidava a seguir gaudint de les activitats competitives que els estiuejants procuraven promoure. Tan gran era la dèria a voler que la canalla també juguessin a la petanca que els convocants del torneig van voler formar diverses parelles de criatures, perquè no s’estiguessin de res i es sentissin profitoses i dignes d’haver concorregut en un esdeveniment, que no tenia massa relació amb les seves aspiracions. L’Alba mirava com col·locaven al mig de l’esplanada de la plaça de la font, on molts cotxes apilotats es trobaven aparcats, els cordills elàstics que definien la pista de joc a l’aire lliure. La nena encara estava molt afectada per la fugida d’aquells tres forans que, semblava portaven una nena com a ostatge. L’Alba els hauria volgut fer un comiat formal, adequat a les normes de conducta èticament encertades. Però els adults, sempre displicents i desconfiats no varen deixar que ella posés en escena la consolidació d’aquell desig tan arrelat.

El joc de petanca estava gairebé muntat per procedir a fer que les parelles llencessin les boles per començar a competir. L’Alba, asseguda en un banc empedrat que es trobava anvers a les bústies des d’on els habitants rebien el correu ordinari, mirava amb desànim. Es va aclofar, sentint com els ossos cruixien per una molèstia física suportable. Estava baldada, com si una marató hagués disputat i ella hagués estat la guanyadora en primera línia. Se sentia tan desarmada de forces, d’esma, d´ímpetu que, quan els companys més grans procuraven reanimar-la, fent insistència  que felicités la gent que anava quedant finalista, ella guipava altres escenaris més neutrals, on la pressió per voler obtenir un triomf quedava inanimada. La nena ja no tenia cap intenció de continuar contemplant l’espectacle. Considerava la petanca com un joc d’avis, d’una lentitud i alhora discordança notòria. La gent semblava criticar cada llançament de bola davant del requadre que s’havia dissenyat, com a propòsit per fer possible l’activitat. Moltes vegades discutien sense lògica ni criteri. Simplement, necessitaven fer escarnis, comentaris vastos, d’un nivell de vulgaritat que l’Alba en quedava internament ofesa. Com podia ser que gent, amb una classe social dominant per un poder adquisitiu força prestigiós, tingués una boca tan embrutida de paraules rudes i plenes de ressentiment? Com gent, amb una cultura adquirida i un patrimoni ric en béns immobles s’estigués barallant, perquè el poder de la raó fos validat sense oposicions?

L’Alba, amb sis anys d’edat, semblava entestada en voler entendre massa coses. Ella només volia estendre els braços i sentir-se lliure, igual que un estel o una gavina a prop del mar, per explorar noves terres i experimentar, a partir del ludisme, el seu esperit més impol·lut  i recórrer el món sense excuses, retrets ni recriminacions. Estava farta de la vida de ciutat, tan cronometrada, tan perfilada i dominada per uns aborígens freds, calculadors, sempre amb un posat robòtic, sense caliu humà ni comprensió per als més malparats. No obstant això, el poble de Cornellana tampoc era flors i violes. En aquells instants, en què avis, néts i pares de família es transformaven en rivals fers i es devoraven amb la mirada, desitjant desintegrar als jugadors oponents només per reforçar una ment elitista i  veure’s arribar a una màxima victòria, denotava un efecte patètic. L’Alba, després de venerar els adults i coronar-los sense contenció, s’adonava que estaven malbaratant el temps amb estupideses, actes ximples, nimietats que no els conduiria cap a un tracte cabal ni l’ocasió de gaudir sense reserves. L’Alba, així i tot, li agradaven les vacances ben allunyada de Barcelona. La interpretació que feia era semblant al fet d’estar en una bosc encantat, en què nans, barrufets, gnoms, fades i follets dansen i canten al compàs de la música dels cicles estacionals, lluny de la disciplina estricta i el control més rígid i dictatorial d’una civilització, ignorant davant dels plaers més simplistes i molt distanciada del civisme i la moralitat. Cornellana, per la nena, era com visitar una constel·lació d’estrelles: els prats, les cases, els cims de les serralades, els planells, els rius i un cel blavós i clarejat de dia però ple de galàxies i satèl·lits de nit, atreia la seva atenció. Aquella sensació la feia rejovenir tot i tenir pocs anys de vida. Un estat il·lusori es convertia en una realitat, en què ella era la protagonista de moltes odissees, totalment antagòniques a l’esverament i l’aclaparament de gent procedent d’un territori urbà. Sense considerar-se creient, l’Alba tenia una fe cega amb el cicle vital, que considerava com una adquisició preuada que no s’hauria d’exhaurir mai. Calia exprimir amb convenciment cada segon, cada dècima d’instant per entrar en contacte amb el cosmos, tan ple d’enigmes i misteris.

Els avis no l’havien adoctrinat per creure en Déu. Tot i estar batejada, l’Alba no acostumava a veure’s obligada a assistir a les cerimònies d’eucaristia. Més aviat, sentia indiferència per no dir passotisme cap als clergues. El seu avi sí que quan podia els diumenges acudia a missa per desconnectar una mica de la feinada tan lligada al món rural i poder fer petar la xerrada amb els veïns. El sacerdot, una figura molt apreciada per la multitud, procurava sempre introduir el seu sermó eclesiàstic amb un petit fragment que convidava a la reflexió. En certa manera semblava un ritual protocol·lari; un enfilall  de frases que posaven en procés de recapacitació els seus deixebles. Sempre acostumava a parlar de la relació entre Déu i l’home, garantint a tothom la possibilitat d’absolució de pecats davant la persistent fidelitat a combregar i rendir-se al cos de crist, un ésser sempre al servei de la humanitat per crear un espai d’agermanament i de glòria entre els mortals. La veritat es que la veu del capellà deixava un llegat entre els oients que no es podia menysprear. L’avi de l’Alba, una persona tan pencaire, tan entregat i, fins i tot, abnegat davant l’opció de permetre’s petits capricis o ínfims luxes, s’escoltava el rector amb orgull. No el veia un farsant, algú que s’abrigava sota una sotana per fer prèdiques que ni ell mateix aplicava. L’avi tenia la convicció que estava en bones mans i que dins d’aquell petit sagrari podria trobar el recolliment, l’abric d’una pau molt poc freqüent en altres contextos. En canvi, mai havia volgut fer inculcació a l’Alba d’una manaments cristians dignes de ser obeïts. L’avi volia que ella, quan creixés, pogués decidir la seva inclinació religiosa. No calia confondre la canalla seguint uns paràmetres d’imposició. L’avi creia en la llibertat més pura. Estava totalment en desacord amb l’ensenyament de l’assignatura de religió a les escoles. L’Alba, a Barcelona, anava a un col·legi pertanyent a la congregació de les Carmelites, on tenia massa influència amb el món episcopal. Segons l’avi, aquella temàtica podia tenir conseqüències perjudicials en el desenvolupament cognitiu de la nena, ja que, com a infant, no calia qüestionar-se l’origen de la creació del planeta ni la fi de la vida, imaginant que un cataclisme o, simplement, l’arribada de l’apocalipsi tinguessin alguna opció de fer extingir el globus terraqüi.  L’Alba devia centrar-se en adquirir un bon bagatge cultural; un procés d’aprenentatge evolutiu, on els preceptes considerats socialment lògics i ètics formessin part de les seves mostres conductuals, exemplars i susceptibles a ser imitades. Els avis era ben cert que es trobaven dotats d’una escolaritat molt bàsica. Havien après a llegir i a escriure amb molt d’esforç i no empraven massa hores en el fet de poder aprofundir en l’àmbit ortogràfic, morfosintàctic i gramatical de la llengua catalana. Podien comunicar-se amb uns mínims de correcció lingüística, però calia admetre que la seva riquesa lèxica era insuficient. L’avi no podia compaginar els estudis amb la feina, que requeria una absorció d’hores intensa. El món dels camperols no permetia recaptar coneixements sobre camps temàtics específics. De fet, amb prou feina podien arribar a assolir uns barems d’alfabetització coberts, per poder escriure postals durant l’època nadalenca o respondre alguna carta quan els cercles pròxims decidien fer una escapada a l’estranger. El correu convencional era tota una súplica; un reclam d’ajut, en què l’Alba, només amb sis anys, havia de procurar contribuir a aclariments. Ella coneixia l’abecedari, havia perfeccionat molt la cal·ligrafia i, més o menys, sabia defensar-se davant dels fonemes representats amb una baixa claredat d’enteniment. L’avi, tot i posant-se les ulleres, no guaitava l’alfabet. Sempre li deia a la seva néta que la retina no tenia prou força per enfocar el camp de visió amb transparència i, quan li requeria llegir i interpretar el contingut del missatge redactat, necessitava la intervenció de la seva admirada princesa, a fi que li fes d’interlocutora.

L’avi era un home que tenia moltes cicatrius, motivades per l’estada a la ciutat del Marroc, des d’on va haver de participar al front de la revolució de la guerra civil espanyola. Molt dominat per una agonia incessant, va presenciar com molts soldats eren afusellats davant seu contribuint a una barbàrie molt difícil d’oblidar. Ell lluitava per sobreviure dins d’unes inclemències que no motivaven l’exempció o el desenteniment. L’havien deportat per viure episodis de tortura que van fer minvar la seva qualitat de pensament. També l’avidesa per poder compilar informació acadèmica va quedar malferida per aquells demolidors records bèl·lics, improcedents, inics, però verificables per la base d’una experiència personal de defensa contra un règim opressor, envaït per un despotisme implacable. Tantes dureses i crueses no podien deixar l’avi de l’Alba prou receptiu quan va decidir començar a instruir-se. Les taques de sang, les ferides de bala mortals que havien exterminat vides humanes, la immundícia presidida per un estat polític sotmès a una disciplina extremista i una ideologia radical, en què la població civil havien de ser els màrtirs repercutits, esclavitzats a un procés d’enfrontaments esgotadors no podia obrir escletxes prou amples per entrenar la ment de l’avi a escoltar i descobrir nous horitzons d’alliçonament. Tampoc els altres pagesos, penitents i condemnats a viure els darrers anys, després d’un fenomen de destrucció massiva, gràcies a l’artilleria que anihilava els cossos, podien submergir-se davant d’una vessant més didàctica, dedicada a un progrés gradual amb els llibres i l’equip docent, que impartia classes a totes les categories generacionals d’infants que concorrien amb igualtat de condicions. Tot i la carència, però, de recursos teòrics apresos en institucions formatives i la manca de factors empírics, els avis sempre insistien que l’Alba fes els deures. A la seva motxilla duia quadernets de repàs d’aritmètica, llengua catalana i castellana, ciències de la natura, sociologia i història contemporània. La mestra sempre recomanava que els representants legals de la nena es responsabilitzessin en el rol de mestres figurats, per facilitar-li la constància i l’avivament de la memòria i compilar tota la informació distribuïda en capítols. L’Alba, però, en aquell sentit no evitava la tasca d’estudi. Quan era a la casa de pagès, a la sala menjador, amb una lluminositat espaterrant que penetrava a través dels finestrons, abaixava les parpelles per començar a llegir els enunciats de totes les preguntes ordenades de més a menys dificultat. Si no entenia la petició, buscava al pròleg del llibre per recórrer als arguments clarificadors dins del quadern d’exercicis. No era senzill el procés de recerca, ja que moltes vegades les definicions de conceptes i operacions matemàtiques tenien similituds que podien amagar idees confuses, enterbolides, gens fàcils de descodificar. En canvi, l’Alba sempre acabava sent prou resolutiva per esbrinar i concloure amb la resposta encertada. S’havia d’afirmar que era una alumna aplicada, constant, dedicada a assumir la funció d’estudiant, perquè en un futur exercís una professió de manera eficient i rendible. L’Alba sempre comentava als avis que aspirava a ingressar en la facultat de medicina de Barcelona per poder ajudar a revertir les malalties pròpiament psíquiques. Li agradava tant escoltar els adults com discorrien, com feien conjectures, com comparaven i contrastaven parers que pensava que el cervell es com un disc dur, on es guarden imatges, dades, conceptes, definicions, càlculs aritmètics, però també els secrets més arrelats. Ella l’associava amb un processador central computeritzat que procura enregistrar en diferents extensions i formats un contingut d’informació inacabable. La ment humana, en certa manera, sempre havia encuriosit l’Alba, perquè té un mecanisme funcional similar. Primer percep, tempteja, juga a descobrir. Després associa, compara i fa una ponderació de tot el que va rebent a partir d’un codi representat per grafies i, finalment, resolt, executa i conclou amb dissertacions un cúmul de material, fruit del saber consolidat però també de l’experiència i la maduresa cognitiva. Aquesta última era la part que captivava la nena. El seu afany inquisitiu, sempre disposat a fer apurar al màxim totes les versions d’un mateix dilema o problema, semblava ser un atribut innat. Necessitava comprendre perquè les persones són tan rarotes i contradictòries. No era especialment el cas dels avis, que eren gent molt dúctil, adaptable, de tracte fàcil i amè. Però a vegades el propi ritme de la vida, sempre comprès per una certa agitació i un no parar immortal, havia de ser posat en perspectiva per l’Alba. Ella feia els deures; era presumideta, polida, ordenada i totes aquestes característiques les combinava amb un esperit enjogassat, gairebé hiperactiu quan es trobava rodejada d’un ambient de lleure, prou predisposat a la varietat de jocs i activitats recreatives o esportives, marcades per una exaltació d’èmfasi i de ganes de fer fresa, només per divertir-se, sense  pretextos ni actes justificables. Tenia una vida molt senzilla, però tendia a pensar en el període de  la pubertat i en l’etapa adulta. L’Alba visualitzava un encarrilament com a dona dedicada a atendre pacients que han perdut el seu rumb; que tenen etapes complexes d’afrontar i es fan cridar l’atenció a través de sessions clíniques, que els permet sanejar aquells aspectes de la vida un tan opacs, plens de tenebres i circumstàncies inexplicables. Els avis la veien totalment apta per assumir aquella oportunitat d’or. Treballar de psiquiatra és una feina pesada, que requereix una captació i identificació immediates de les patologies que afebleixen els malalts. La nena, però, jugava amb l’avantatge que es trobava dins d’una família ben  estructurada i constituïda, que podia permetre’s l’honor de fer vacances i entrar en contacte amb una vegetació frondosa, densa, que li despertava grans preguntes, que només un erudit podria arribar a desentrellar. L’Alba, en aquell sentit, discernia de la resta dels infants. Tan poc cultivada, sensible i flonja de mentalitat, mentre els altres vaguejaven  per l’espai infinit, deixant-se arrossegar per la flama de la innocència i les esteles de la candidesa, fruits d’una ignorància i alhora d’un conformisme a no cercar solucions davant d’incògnites que la vida sempre compila, l’Alba mostrava un interès ben erecte. Volia formular-se qüestions sobre la existència de la nostra espècie; la funció fisiològica de tots els òrgans que comprenen la nostra anatomia però, sobretot, aquest remolí circular de sensacions, que sembla com atrapat dins d’una espiral, que ens fa ser volàtils i controvertits. És admissible corroborar que no es trobava massa acceptat a nivell social el seu ansiós despertar cap els cervells inexplorats, però la nena volia sortir d’aquell pou figurat ennegrit per una ceguesa simbòlica, a fi de tenir prou visibilitat davant dels seus ulls i entendre el paper adjudicat. que li corresponia com a individualitat humana en aquest univers gegantí.

Era possible que els seus familiars no s’haguessin adonat de la perla preciosa que tenien etiquetada com a Alba, la qual d’ella emanava un coeficient intel·lectual molt superior a la mitjana de la població. També podríem especular que era una infant dotada d’unes aptituds inherents, que es trobaven imperceptibles en altres nens de la seva era generacional. No ho sabem del cert, però feia l’efecte que la nena es proposava l’assolida d’unes metes que, a llarg termini, no semblaven previsibles. Amb sis anys, tan diminuta, tan estilitzada semblava impossible que estigués pensant en la inserció laboral i en les relacions interpersonals. El seu cervell, en canvi, tenia molta habilitat a l’hora de somiar, d’inventar-se escenes plenes de miratges, d’òrbites, en les quals la fantasia i la ficció podien redirigir-la cap a una realitat tàctil, sòlida, amb una tendència a veure’s concedida. Al capdavall, il·lusió i realitat són la mateixa paraula fusionades dins d’una roda de vivències. L’Alba, com moltíssima gent adulta, tenia incentius que l’empenyien a idealitzar el seu afany de compliment dels seus anhels. La força de l’atracció es produeix precisament quan algú té la convicció que podrà ser recompensat amb allò que ha contemplat idíl·licament. Aquesta atracció, però, no és més que una tempesta energètica repleta de positivisme i permissió davant del fluir universal.

L’Alba era una nena humil que abastia una vida campestre, en què tothom semblava viure d’acord amb els elements de subsistència primària, sempre conservant un somriure en els llavis, totalment despresos de qualsevol indici de competitivitat.  Ella concebia la necessitat d’acceptació davant d’un temps biològic no efímer. Vivia d’acord amb les lleis naturals quan era al poble. Allí, el clima de convivència es trobava exempt de pretensions i ambicions. A ciutat, no obstant, la perspectiva es tornava més prepotent, Els ciutadans procuren atorgar un valor material a les possessions molt més nociu. L’Alba a l’escola de primària ho vivia constantment: nens que es barallaven per aconseguir una col·lecció de cromos més prometedora; altres que, sense admetre la derrota, bramaven i picaven de peus, perquè les seves bales no fossin desapropiades; i tenim el grupet que feia una tria exclusiva de membres participants en el joc. No s’arriscaven a acceptar a tothom sense que s’interposessin idees sexistes que fessin excloure altres infants afanyosos per jugar. Era realment caòtic veure com l’escenari es superposava i col·lapsava els uns als  altres. Els companys de classe havien après a conviure amb una altra modalitat disciplinària més austera, menys oberta a les persones que s’apropaven sense cap ànim lucratiu.

L’Alba, a poble, tenia la gran sort de formar part d’un cercle amistós, en què no hi predominava un ambient discordant i desajustat davant d’unes normes de convivència, que eren elementalment ortodoxes,...