REMORDIMENTS

 

REMORDIMENTS

Mocadors mullats, llagrimons a raig tensat, ulls entabanats i esborrajats volen retenir l'escenari de les llums esplendoroses. Paraules no pronunciades cap a un desig de retorn a l'adolescència més extraviada. Els moments deixen d'existir. Estic divagant, delirant, en un espai apocalíptic que em fa donar pic de cap contra la paret de l'habitació.

A l'hospital, després de segles figurats, ho visc. Trucades telefòniques al noiet, després que ell contreu matrimoni, queden interrompudes per desaires, evasives, paraules invasives i evitatives, davant del clam a continuar una amistat ja vençuda. 

Jo tinc la paella pel mànec. El timó de la barqueta de l'últim cop que ens vàrem veure, remàvem al Parc de la Ciutadella. És una renúncia forçada, gens feta a la meva voluntat contemplada i mesurada. 

I ara, amb els infermers, una remor d'angoixa aplana el respirar pulmonar i el trastoca. No vull tornar a mirar enrere. A pensar que l'única probabilitat, per recuperar el present i deslliurar-me del temps violable i turmentós, és aquell noiet encantador, somrient i radiant de placidesa. 

Però la realitat és la que és. Emmuriada, moixa, tibant, que deixa latent un rostre en aquell noiet d'un autèntic ressentiment, davant l'abandonada de tota relació telefònica. 

Els infermers al·lucinen. Veig els ulls fent pampallugues, mentre em llenço a la piscina sense flotador. Mentrestant, deixo anar dels llavis com vaig viure les últimes paraules dirigides al noiet: "no vull saber res més de tu". " No em truquis, no em busquis, no intentis contactar de nou amb mi". "El nostre llaç, sedós, permeable, viu i bategant ja no té cap raó d'existir ni de perdurar en el temps pròpiament declarat".

Com he pogut ser tan insensata? Els dic als infermers. És una pregunta retòrica, de la qual cap resposta obtindré. Els sanitaris em demanen paciència i espera. Dues qualitats que, gairebé, no puc sostenir. Estic fent un abordatge d'alt risc, cap a una situació de vida molt llunyana que vull que ressusciti. Que la ressurecció deixi el crucifix. 

Estic a disposició de ser una llaminera que vol fer un tastet d'un tros de noi que s'ha convertit en un flaix fosc i col·lapsat en el temps. Qui sap si aquesta foscor es troba a temps de recuperar el llustre avivat d'una joventut prolífica?