BARRANCS TEMERARIS

 

BARRANCS TEMERARIS

Els cotxes no venen en sentit contrari. No hi ha trànsit al rerefons del nostre passatge a bord. Ell i jo, cridant com a bojos, amb una alegria que amanseix qualsevol fera disposada als mossecs més impertinents. De les boques xiula una musicalitat, que no fa basarda escoltar. Més aviat, lluminosa i plaentera, a l'oïda més refinada. 

Ell i jo totalment unificats. L'existència del present brolla un regadiu de llàgrimes pures, d'ordre impolut. El pare es torna mort dins la ment, torrada per un fotimer d'insultants amonestacions. 

El futur promet milloria. Tanmateix jo no l'he aprofitat. Una nissaga de boques famolenques es disposen a difamar contra el noiet acusacions infundades. Jo me les crec al peu de la lletra. Per les memòries biogràfiques altament superiors, emmagatzemades dins del cervell d'infant desprotegida. M'he convertit en una esclava del seu sabotatge. Una conxorxa molt ben emmarcada. Un complot, sense mesura ni tacte, m'estavella i atempta contra el regne del benestar. 

Com m'han pogut perjudicar tant? Quan mal he viscut durant anys posteriors, en què apareixia una trobada, en què un noiet es disposava a cultivar pau dins el meu inconscient emmalaltit. Ara tot esmicolat. Tot empastifat. Tot emmerdat. Trinxat sense poder-se solucionar a temps. 

Anys més tard hi ha casori. El noiet es planta davant de l'altar, en què promet commiseració, fidelitat i amor etern. Jo no exhibeixo la meva presència. Estic asseguda, en un taulell imaginari comptabilitzant, fent càlculs aritmètics, ajudant e una companya a fer balanços sobre l'estat empresarial, en un curs en què he fet matrícula. 

El ventre regalima plorera impresa de fàbrica. Un acabament inhòspit que no retorna a un cau, en què arrelin flors i maragdes. El palau que el noiet va aixecar s'esbiaixa. Tot acaba matissant lamentacions, penediment i incriminacions. Em permeto preguntar-me si el present ha caducat. És una pregunta sense resposta, sens dubte...