ÀNSIES DE QUIETUD

 

ÀNSIES DE QUIETUD

Temps erroni. Té tallat l'envoltori de regal estel·lar. No hi ha cap garantia que pugui presumir tot sol. És gairebé embruixat. L'embruix que desperta entretalla les foses del respirar més expansiu. Es troba en un episodi decadent, que va minvant a marxes forçades i necessita ser defecat. 

Evacuar-lo de la meva vida és un objectiu que, a curt termini, pressento podré aconseguir sense caldre cap ésser que demani una simbiosi, un acoblament que determini la unió més sensata. 

Jo soleta, m'adono puc avançar cap a terra ferma. El bosc encantat no té cabuda en aquesta història. El bosc existeix. És tosc, burxant, té amplitud, planúries amb biaixos de vegetació frondosa, d'una espessor llargaruda i pronunciant, però no té malicia. No hi ha indrets tramposos, enganyosos, que desafiïn la gravetat i em puguin fer enderrocar. 

Un bosc podat i desnuat de fullam que no t'encalla ni t'entrebanca mentre transites. Aquest espai disposa d'un temps de parsimònia, cada cop més ralentida. El temps en aquest bosc es troba mancat de condicionants.

El tic-tac; una mena de transistor silenciat, que només jo soc capaç de descodificar, es troba en estat d'acallament absolut. Ningú altre pot sospitar, entreveure o intuir la seva potestat sobre mi. La malmesa que confereix es nociva i nefasta, però cap aliè és capaç de reconeixar-la, a fi que que m'ajudi a retrobar-me amb l'esperit de la concòrdia, la bonaventura, la llibertat i la fraternitat.

A estones m'entristeixo. M'agradaria que algú s'adonés de la compassada temporal tan ressonant, a fi d'accionar un activador persuasiu i brusc, que permetés un temps meritós, digne, benvingut dins el meu regne de l'esser de l'ara; sense ànsies de moviment,  cadenes, rodes, velocitat, tracció, desplaçament. 

Tot quietud i lentitud. 

Un cosmos fet a mida, en què la meva còrpora es pogués sentir flonja i viatjar, exempta de paquets pesants i feixucs a transportar, malgrat un temps inmutable i desentès davant la meva càrrega locomotora.